Reich i la Música per a divuit músics
Lluís Cànovas Martí / 30.7.2024
La peça, fruit de dos anys de treball del compositor (maig 1974-abril 1976), s'estrenà el 24 d'abril de 1976 al The Town Hall de l'ajuntament novayorquès. Era un dels primers intents d'Steve Reich d'escriure una obra per a formacions instrumentals extenses. I malgrat la referència als divuit músics del títol --mínim imprescindible necessari per a complir amb la partitura-- l'autor indicava, en la introducció, que també podia tocar-se amb la participació de més intèrprets; ho argumentava per la disciplina tècnica necessària a l'execució i per la dificultat afegida què, amb la xifra escueta de divuit músics, alguns d'ells es veuen obligats a tocar més d'un instrument.
La composició, peça clau del polèmic terme «minimalisme», marca la ruptura radical de la música culta amb el moviment hippie i esdevé un exemple metafòric de la societat autogestionada que a l'època creix en els marges de la societat nord-americana, també entre els estudiants de música. El compositor està immers en l'ambient marcadament vertiginós dels Estudiants per una Societat Democràtica, les campanyes universitàries contra el reclutament per a la guerra del Vietnam, el replantejament de les estructures d'ensenyament als campus... reivindicacions, totes, que propugnen la revolta general d'una societat que es vol diferent... Aquest esperit s'estén i s'expressa també en el pla econòmic, a través de les iniciatives de petites comunitats agràries i en la multiplicació de cooperatives comercials i industrials que, crítiques amb el gran capitalisme americà, tendeixen a considerar el valor social de treball, i en l'ordre polític, en l'activisme de grups que, com The Weathermen, desafien l'imperialisme ferotge de les institucions de l'estat, o d'il·luminats a la manera de l'Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament, que sotmesos a l'atzar de la seva acció armada s'enfronten a la premsa sensacionalista del magnat Hearst, acollint a la seva segrestada filla, Patty Hearst, entre els seus. Reich, que com a pianista havia participat el 1964 en l'estrena de l'In C i col·laborat activament en la preparació de l'obra de Riley, esbossa els primers treballs del que seria Música per a divuit músics. A diferència de l'In C de Riley, la creació de Reich s'estructura sobre un cicle d'onze acords, i planteja obrir la partitura a tots els intèrprets. En paraules de l'autor: «és musica de cambra en què tothom s'ha d'escoltar entre sí, cuidar-se [...]. Hi ha un aspecte comunitari del qual els músics en gaudeixen genuïnament». Forma part de l'ideari i dels mètodes de treball propis del grup teatral San Francisco Mime Troupe, en el qual Reich participaria activament fins a 1980, quan la seva producció musical se situa ja entre l'elit i, en el pla personal, ocupa un lloc en el mandarinat, d'ara endavant recolzat en el judaïsme practicant i l'estudi dels textos de la Torà. Treballa mentrestant en alguna d'aquelles empreses de nova aparició, en oficis diversos que li permeten inclús guanyar-se la vida d'estudiant un cop llicenciat... The Weathermen [Els Meteoròlegs], que han manllevat el nom del «Blowing in the Wind» de Dylan, descobreixen a la presó que els temps estan canviant, mentre els simbiòtics s'assabenten, per la premsa rosa que els arriba als penals, que la Patty és una nena mimada que acabarà casant-se amb el guarda de seguretat que li ha posat el pare. Passats els anys, el suport obtingut per Reich de la influent comunitat jueva nord-americana li garanteix a la fi el reconeixement d'una producció artística que, en el parer dels seus crítics, està massa sovint mancada d'especial vàlua (i aquí caldria alguna excepció, segurament el Drumming, de 1971). En aquesta situació, el prestigi d'una obra com Música per a divuit músics esdevé la metàfora de la societat autogestionada que a l'època semblava decidida a abandonar la individualitat en favor del grup. Música per a divuit músics prescindeix, efectivament, de la figura del director. Els músics el substitueixen per un sistema d'autoorganització que es regeix per indicacions gestuals i sonores que en el cas específic de Reich s'inspiren en l'Organum francès del segle XII i troben precedents pràctics a les orquestres de gamelan balineses, que Reich va estudiar a Seattle, i en els grups de percussió polirítmics de Ghana, on el compositor efectuà una estada de cinc setmanes amb el percussionista Gideon Alorwoyle.
En la versió de l'Ensemble Intercontemporain que aquí il·lustra la peça, queda molt clar el paper que a les indicacions de la partitura rep el primer clarinet (un dels dos clarinetistes del conjunt, que assumeixen també els corresponents clarinets baixos) respecte de l'encomanament de marcar el canvi de l'acord que introdueix el nou tema; l'acció és patent quan, assegut al seu seient, el primer clarinet gira el cap i pica l'ullet als companys.
La nota de l'autor a la primera edició de la partitura s'estén en nombroses consideracions de detall. Les parts estan transcrites en un estil estenogràfic que només era inteligible amb l'ajuda d'àmplies explicacions orals que finalment l'autor anotà per escrit: «L'altre instrument que, amb el primer clarinet, reemplaça principalment el director d'orquestra és el vibràfon. Per veure com funciona, atengueu al compàs 99. Després de 7 a 11 repeticions del compàs, el vibràfon toca els compassos 100 a 102 i tota l'orquestra passa al compàs 103. Cada toc de vibràfon és un senyal sonor per a un canvi del conjunt. Entre els límits especificats pel director i les parts separades, el vibràfon decideix quantes vegades es repetirà un determinat grup de compassos. Els senyals del vibràfon són igualment identificats en totes les parts separades, i correspon al vibràfon la decisió sobre el nombre de vegades que s'haurà de repetir un grup de compassos».
«Els altres músics del conjunt han de veure's els uns als altres per tal de coordinar el punt d'arrancada simultani. Per exemple, al compàs 97 (secció I), la marimba 3 i el piano 3 entren tocant un motiu melòdic repetitiu. Es miren per tal de coordinar la simultaneitat de l'entrada. Aquesta situació es repeteix al compàs 176 entre el piano 3 i el xilòfon 1; al compàs 18, entre el piano 4 (executant 2) i el xilòfon 2; al compàs 264, entre el piano 3 i el xilòfon 1... i així succeix al llarg de tota l'obra. La solució passa sempre pel fet que els músics es mirin i un d'ells faci a l'altre un signe amb el cap per assenyalar l'entrada en comú».
Els devots de Música per a divuit músics --entre els quals no dubto a contar-m'hi-- solem subratllar que, quan ens deixem anar en escoltar-la --i res més fàcil--, coincidim a experimentar l'efecte hipnòtic de la seva música com a una de les seves conseqüències més extraordinàries. Sens dubte, es tracta d'una de les obres més reeixides de la segona meitat del segle XX. La seva incorporació al repertori d'importants formacions musicals dóna una mesura de la professionalitat adquirida per les joves generacions d'intèrprets en l'àmbit de la música contemporània. I quaranta vuit anys després de l'estrena de l'obra a Nova York, el conjunt Frames Percussion --format el 2014 per joves percussionistes sortits de l'ESMUC i residents de Barcelona-- l'estrenà a l'Auditori de la ciutat aquest any 2024 en la commemoració del seu desè aniversari, amb un resultat més que excel·lent. Bé que tardana, molt més que una veritable promesa.