1. La història d'una impostura Muntadas per la banda de mare: Anna Martí Alcoverro, 1906-1996

 La història d'una impostura (Muntadas per la banda de mare: Anna Martí Alcoverro, 1906-1996)

(I)

Moció preliminar (Una breu pinzellada a tot el que segueix). Havien passat cent anys, i l'obra dels germans Muntadas Campeny planava encara amb un contradictori i absurd segell de distinció sobre el nucli familiar en què vaig néixer. Devia jo tenir onze o dotze anys quan ma mare reivindicava un cop més, sense majors matisos, la nostra pertinença al tronc comú dels fundadors de La España Industrial. Un fatu d'origen que suposadament m'havia d'omplir de joia, devia pensar ella. Però jo m'ho mirava distant, escèptic. I ma mare ho subratllava amb una mena d'orgull genealògic humilment contingut que l'empenyia a la impostura i que ara no puc deslligar de la història personal de renúncies que ella arrossegava. De fet, l'aura d'aquell origen havia de perdre tota lluïssor més tard, a finals dels cinquanta, entelada definitivament pel córrer del temps i per la grisor a tocar que aleshores ho envoltava tot i que fagocitava qualsevol espurna de llum. Potser a ma mare aquella pressió foscant del medi no li disgustava, sinó que més aviat li venia bé, perquè l'ajudava a emboscar la seva intimitat, i perquè intuïtivament li servia d'antídot enfront de la consciència verinosa de pertànyer a una nissaga a totes llums decadent, i alhora maleïda pels qui com ella l'havien patit i sense pertànyer-hi se'n sentien víctimes. Tot plegat, un cel carregat que no escampava.

Quan molt més tard els núvols d'aquell cel descarregaren, el corrent dels fets s'endugué la memòria domèstica d'allò que en família en dèiem el «segle passat», com si fos rònec: el segle XIX dels avis que no vaig arribar a conèixer perquè jo havia fet tard i en el moment de néixer ja havien mort; el segle XIX de la gran impostura industrial que acabà embolcallant-ho tot. Com si cent anys poguessin acotar un temps remot del qual res o ben poca cosa sabem i moltes altres se'ns escapen, perquè, ignorants dels fils invisibles que ens uneixen al passat, creiem falsament que cap dels que ens precediren ha tingut a veure amb la nostra existència i les nostres formes de ser i de fer.

El marc d'aquells batecs industrials. Ho sento, no he volgut menystenir ningú condemnant-lo a l'oblit, però per a la Història (la Història en majúscules, aquella que s'ensenya a les universitats) la notorietat d'aquest cantó de la família comença el 1847, quan els set germans Muntadas Campeny fundaren a Madrid La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil de España, que amb un capital social de 50 milions de rals de billó (repartits en 25.000 accions de dos mil rals de billó cadascuna) esdevenia la primera societat anònima creada a l'estat per a la producció tèxtil de cotó, la fibra reina de la revolució industrial.

Els noms d'aquells germans, del més gran al més petit, eren: Joan (1795-?), Pau (1797-1870), Bernat (1800-1875), Jaume (1802-?), Ignasi (1808-1886), Isidre (1813-1882) i Josep Antoni (1816-1880). I Maria el nom d'una nena (nascuda el 1812, entre l'Ignasi i l'Isidre) que no va deixar cap rastre del seu pas pel món i quedà classificada assèpticament com un cas de «mort perinatal». Tristament, l'única germana.

L'empresa fundacional dels Muntadas Campeny es regia estatutàriament pels acords d'una direcció in solidum (una responsabilitat societària en la qual cada soci fundador respon individualment respecte a les decisions preses per la gerència de l'empresa) pactada per un període inicial de deu anys i que anava a desenvolupar la seva activitat a Santa Maria de Sants, una vila que, amb el nom escapçat de Sants, seria agregada a Barcelona cinquanta anys més tard, el 1897, com a barri de la capital catalana. L'empresa va ser coneguda arreu amb el nom comercial de La España Industrial, i també, més popularment, com el Vapor Nou, un nom que es contraposava al del ja existent Vapor Vell, la fàbrica de Joan Güell i Domènec Ramis, que ben a la vora, a la mateixa Sants, tot just feia un any que s'havia arrencat a fabricar i exercia el monopoli de la producció de pana en telers mecànics moguts pel vapor d'aigua, la nova font energètica del moment.

La innovació tecnològica del vapor havia estat molt mal rebuda per les classes populars catalanes, i en la memòria general pesava encara el record del final dantesc, entre flames, que havia tingut la fàbrica dels Bonaplata, Vilaregut i d'altres, quan el 1835, en el seu tercer any de vida, fou incendiada en una acció ludita que suposadament es proposava defensar els llocs de treball de les antigues factories tèxtils enfront dels avenços imparables de la mecanització.

Tanmateix, la iniciativa societària adoptada pels Muntadas el 1847 prenia cos en la tranquil·litat de la precària i breu pax liberal imposada a canonades, just quatre anys abans, per un jove militar de Reus, Joan Prim (1814-1870), l'espadó més gloriós de la casta militar espanyola de l'època: Prim havia ascendit a brigadier després d'una triomfal campanya contra el tradicionalisme dinàstic de la monarquia espanyola en la primera guerra carlina (1833-1840) i, tot seguit, havia dirigit les armes de les seves tropes contra els reductes populars de Sant Andreu del Palomar i altres indrets insurrectes del pla de Barcelona que acabaven de ser els seus aliats en aquella victòria, però que en un gir polític d'última hora s'havien sumat a la bullanga progressista que el 1843 es proposava enderrocar Baldomero Espartero (1793-1879), el general liberal que exercia de regent de l'exiliada María Cristina de Borbón-Dos Sicilias. En ocasió d'aquella revolta, a Espartero se li atribueix una frase que amb el pas del temps es faria famosa: «A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años». I el testimoni d'aquella repressió liberal del moviment popular català segueix visible a la pell calcificada del nucli antic de l'actual Sant Andreu, on l'edifici del xamfrà del carrer Sòcrates amb el carrer Gran mostra encara la carcassa encastada d'un projectil d'artilleria que no arribà a esclatar. Memòria històrica --i present--: els liberals decimonònics --com els liberals del segle XX i els neoliberals del segle actual-- sempre s'avingueren malament amb el poble i, moguts per la dèria d'enterrar l'absolutisme dinàstic dels seus enemics, posaren els límits del seu pensament en el marc d'un constitucionalisme sens dubte massa estret per encabir-hi tothom.

Aquell protagonisme castrense no era endebades i, pocs mesos abans de constituïr-se La España Industrial, va rebre un nou impuls en esclatar la segona guerra carlina (1847-1849, coneguda popularment com la guerra dels Matiners) i es reforçà encara més quan, ja constituïda l'empresa, a França la revolució de 1848 enderrocà Lluís Felip d'Orleans i va proclamar la Segona República.

foto La segona guerra carlina (1847-1849), més coneguda com la guerra dels Matiners, adoptà principalment les formes pròpies de la guerra de guerrilles. L'única acció d'armes registrada en camp obert fou la batalla del Pasteral, disputada els dies 26 i 27 de gener de 1849 a la riva del Ter, prop de Cellera de Ter. Gravat de la batalla del Pasteral, on s'aprecia el desplegament de les tropes combatents.

D'una banda, la guerrilla carlina assaltava el servei Madrid-Barcelona de diligències, que de tant en tant eren cremades amb la correspondència i amb les lletres de canvi necessàries pels pagaments, interferint així en la bona marxa dels negocis; a més, la naixent España Industrial es veia obligada a nedar i guardar la roba entre l'exigència d'impostos que els reclamaven els carlins («préstecs reintegrables a la par que garantits», segons un ofici cursat pels insurrectes l'any 1848) i les penes que la capitania general imposava als fabricants que s'avenien a satisfer-los.

Al mateix temps, l'enderrocament de la monarquia francesa va escampar per Europa el fantasma de la revolució (Marx i Engels invocaven aquest fantasma ja en la primera frase del seu Manifest comunista, que aquell mateix 1848 veia la llum en la seva edició prínceps alemanya) i provocava el consegüent pànic entre les classes benestants vinculades al poder. Mals averanys: també pels germans Muntadas, que en aquella conjuntura encaraven, segurament amb l'ai al cor, el moment més transcendent i compromès de les seves vides.

I he citat aquí Prim perquè ve a tomb i és necessari. Perquè, més enllà del context ordinari (que suposadament li atorgava el paper de poder fàctic garant de la naixent revolució industrial del país), aquell prohom de les armes va mantenir, com veurem més avall, una important i obscura relació mercantil amb els germans Muntadas. I ai las!, havia oblidat dir-ho: un d'aquests germans, Bernat Muntadas Campeny, era rebesavi meu --com deia ma mare, en el «tronc comú dels fundadors», i de nom Bernat, tal com ella identificava el seu besavi, si la memòria no em traeix--. Per descomptat que sense ell, i sense la intervenció de l'atzar genealògic de tants d'altres per mig, jo no estaria ara aquí explicant-vos-ho.

El cor d'aquells batecs. Els germans Muntadas eren fills de Macià Muntadas i Font (1773-?) i Francesca Campeny i Vallvé (1773-?). Havien nascut tots a Igualada, a la casa pairal de la família, al número 7 de l'actual carrer de Joan Maragall de la capital de l'Anoia. El pare era un antic paraire, de qui els fills heretarien l'ofici, i entre ells Bernat Muntadas, el rebesavi que la història familiar m'assigna, com acabo de dir. L'any 1812, el pare associà el primogènit, Joan, al seu negoci d'Igualada, que adoptà el nom de Matías Muntadas e Hijo. Després el traslladarien al Raval de Barcelona, al número 9 del carrer de la Patacada, on tenien un dependent molt jove, Marià Riu, que els ajudava a portar les vuit màquines mule-jennies instal·lades. Els altres fills, a mesura que s'emancipaven, s'establien pel seu compte amb negocis propis que, en alguns casos, passaren temporalment per aquell local i els permeteren estendre i diversificar la producció de draps. Finalment, fixaren tots arrels al Raval, un barri de Barcelona aleshores plagat de descampats i solars que s'oferien a la venda o al lloguer per a la instal·lació de noves indústries. La casa-fàbrica era la unitat de producció del moment, un edifici a mig camí entre l'obrador gremial i la nau industrial amb què de feia un segle es produïen a Catalunya els teixits d'indianes: estampats d'una cara sobre cotó o lli procedent de l'Índia que marcaren a partir del primer terç del segle XVIII l'inici de la transició preindustrial a Espanya i que, en tant que el procés de mecanització tèxtil no es completà, s'eixugaven al sol omplint els polsosos descampats del barri, coneguts per aquesta raó amb el nom de «prats d'indianes».

En Pau va ser el primer dels germans a instal·lar-s'hi. Era l'any 1829 i ho va fer de lloguer a la referida casa-fàbrica de la Patacada. Amb les vuit mule-jennies propietat del pare i el germà gran, les sis d'en Pau sumaven les 14 màquines que la legislació autoritzava en aquells locals. Com ajudant d'en Pau, treballava un dependent de 55 anys experimentat, Bartomeu Puig (Albert Garcia Balañà, La fabricació de la fàbrica: treball i política a la Catalunya cotonera, 1784-1884, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2001). En Pau posseïa una visió estratègica dels negocis que el distingia dels germans i el duria a ser molt actiu dins la Comissió de Fàbriques, l'organisme precursor de la primera patronal tèxtil catalana, que el va escollir comissionat pel ram de filats el 1832. La nau d'aquella casa-fàbrica --que en Pau traslladaria més tard al número 67 del veí carrer del Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla-- correspon al número 6 del carrer de les Tàpies --com es rebatejà més tard el carrer--, on l'edifici, excepcional vestigi de l'arqueologia industrial de l'època, es manté encara dempeus com a renovat equipament municipal per a la promoció cooperativa de llocs de treball.

Bernat tenia una fàbrica a la mateixa Igualada, però féu el pas a Barcelona després d'associar-se amb l'Ignasi l'any 1838 per a muntar una fàbrica de cardes i cintes per a la indústria cotonera. El pare, sexagenari ja, seguia associat al primogènit, Joan, que en morir el pare incorporaria l'Isidre al negoci. Aquest girava també entorn d'una casa-fàbrica, muntada després del corresponent trasllat al Raval, que tenia la seu social al carrer de Sant Jeroni (desaparegut, juntament amb el carrer de la Cadena, dins del projecte de remodelació urbanístic de 1995 que, al tombant del segle Vint, va donar lloc a la Rambla del Raval). El més jove dels germans, Josep Antoni, havia obert pel seu cantó una botiga de robes a Reus, on venia sobretot peces de la fàbrica d'en Pau, però optà finalment per seguir el camí de la resta.

Acabarien, doncs, tots a Barcelona, pel que sembla sota el mestratge d'en Pau, que va animar als germans a ajuntar esforços per tal de construir una empresa en comú i també hauria estat l'inspirador de l'ambiciós projecte de La España Industrial... A més dels locals esmentats, els Muntadas obririen centres fabrils i filatures de cotó a altres indrets: al camí de Sarrià, per exemple, un establiment de blanqueig, i a Sabadell una fàbrica de teixits, en règim de lloguer, al carrer de la Fortuna, i una altra de tissatge manual, en règim de propietat, al carrer de Sant Josep, 28, els quals entre 1839 i 1849 encara seguien oberts.

En una primera fase, el 1839 constituïren tots plegats la societat Pablo Muntadas y Hnos., que integrava totes les activitats industrials de la família en una única empresa fabril, amb un capital de 146.000 lliures catalanes i seu social al mateix emplaçament de l'ara extingida Matías Muntadas e Hijo, al citat carrer de Sant Jeroni. L'any següent, la dimissió de Pau Muntadas, que n'era el director, s'acompanyà del corresponent canvi de nom de la companyia, que passà a dir-se Muntadas Hnos. Tres d'aquests germans, Joan, Isidre i Josep Antoni, prengueren el relleu col·legiat de la nova direcció, que va fer un gran esforç de modernització tècnica, amb la compra de maquinària francesa, i adoptà un nou organigrama organitzatiu. En Pau se'n separà, però seguí lligat en qualitat de soci, mentre s'emplaçava al bell mig de l'emergent món financer català i brindava als germans el coneixement indispensable per a l'adopció de l'estratègia industrial convenient en l'etapa que començaven: Pau Muntadas va ser un dels promotors de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona --la primera caixa d'estalvi catalana, nascuda el 1844-- i dins d'aquesta ocupà fins al 1850 un lloc a la junta de govern de l'entitat. Per la seva banda, aquell mateix 1844 els germans subscriviren 15 de les accions del Banc de Barcelona, que neixia com el primer banc de capital privat existent a l'estat. Saber navegar en el nou mar financer s'estava convertint en una peça indispensable del negoci industrial, si es volia reeixir, i els Muntadas, que no ho menysteniren, si posaren de ple.

Mentrestant, la nova direcció de Muntadas Hnos. havia arrodonit la fusió dels actius familiars amb la compra d'un solar al número 23 del carrer de la Riereta, on el 1841 s'alçà una nova casa-fàbrica que havia de centrar l'activitat fabril de la companyia en els seus començaments (aquest centre seguiria obert fins a 1888, en què traslladà l'activitat a Sants; el 1913, els Muntadas compraren una casa al xamfrà de Riereta amb Sant Pau, que el 1924 fou traspassada a l'estat com a comandància del cos de Carabiners i encara avui és una caserna de la Guàrdia Civil).

Estirant la cadena expansiva dels negocis, en la nova fase de concertació productiva obriren el 1841 un magatzem a Madrid, al número 16 de la Plazuela del Ángel, per tal de distribuir sense intermediaris les seves peces tèxtils a la resta de l'estat. Al capdavant dels negocis madrilenys de l'empresa s'alternaren Jaume i Josep Antoni. El 1842 compraren a Santa Maria de Sants un gran solar de set mujades (uns 34.000 metres quadrats) que havien fet servir, en règim d'arrendament, com a prat d'indianes per a l'assecatge de les peces tèxtils. Era l'indret, aleshores conegut com l'Olivera Rodona, on es proposaven aixecar la seva futura fàbrica fora del recinte encara emmurallat de la ciutat: l'emplaçament, que ampliaren més tard amb la compra de sis parcel·les veïnes (fins a ocupar en total 38.000 metres quadrats), tenia els avantatges de la localització, vora el camí ral que marcava el traçat de l'antiga carretera de Madrid, i alhora era propera al port marítim i a l'estació de tren que es trobava encara en fase de projecte; a més, el lloc proporcionava l'accés als dolls d'aigües subàlvies necessaris per alimentar les set màquines de vapor de 600 cavalls que impulsarien els telers, i estava situat al costat de la riera de Magòria, que permetia abocar-ne les aigües residuals sobreres (en aquell temps, Ernst Häckel era a punt d'infantar el terme «ecologia», però s'estava encara a un segle de legislar-se pel medi ambient). Tot plegat, una autèntica bicoca que es va pagar a un preu mòdic, dins la banda baixa dels preus que regien el mercat del sòl del moment, com remarca algun dels treballs que m'han servit per a documentar aquest escrit. Confegeixo les dades cronològiques d'aquest llarg procés associatiu a partir dels diversos estudis sobre el tema que he consultat, i en especial gràcies als de Francesc Cabana (Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya , vol. 2, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993), María Luisa Gutiérrez Medina (La España Industrial 1847-1853. Un modelo de innovación industrial, Universidad de Barcelona, 1994) i Maria Assumpta Dangla (Impressions sobre teixit. Els estampats de la fàbrica La España Industrial de Barcelona, 1847-1903 , Universitat de Barcelona, 2016), que em donen les claus per a resoldre algunes contradiccions arrossegades per la majoria dels estudis existents sobre el tema.

foto La España Industrial a finals del segle XIX.

Bernat, control de qualitat. El projecte del complex fabril de Sants el va signar l'arquitecte Joan Vila Geliu seguint els cànons acadèmics del neoclassicisme oficial a l'ús entre les classes adinerades. Conforme a les pautes estatutàries de la direcció més o menys col·legiada de la companyia, els germans escolliren el rebesavi Bernat per tal que vetllés la bona qualitat dels materials emprats en la construcció i que es fes càrrec d'agilitzar i fer complir els terminis previstos en l'execució de les obres, en les que participaren tècnics anglesos i alguns enginyers catalans. En ocasió de la data històrica ja indicada del 1847, transferiren a la nova empresa tots els actius productius que fins aleshores havien anat acumulant per separat. Era previst que La España Industrial comencés a produir al setembre o l'octubre de 1848, però aquell any l'esmentada crisi revolucionària europea interferí en els transports i el lliurament de la maquinària procedent d'Anglaterra, que en retardar-se uns mesos no permeté obrir les portes de la fàbrica fins al gener de 1849. La España Industrial, amb seu oficial a Madrid i base fabril a Catalunya, naixia així com un pas decisiu dins la lògica d'una estratègia empresarial que responia a les possibilitats econòmiques i els condicionants polítics que brindava la conjuntura i que havien estat llargament acariciades pels Muntadas. I que les ganes venien de lluny ho suggereix la presència dels Muntadas en un intent anterior amb socis espanyols, el de la frustrada empresa La Industrial Española. La referència a aquest intent fallit es troba a Roser Solà, L'Institut Industrial de Catalunya i l'associacionisme industrial des de 1820 a 1854 (Publicacions de L'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997).

Inicialment, l'empresa va tenir tres períodes gerencials diferenciats: el de l'assenyalada direcció in solidum, de 1847 a 1857; el dels germans Isidre i Josep Antoni, entre 1857 i 1880, i el del fill d'aquest últim, Macià Muntadas i Rovira (ressenyat amb el nom castellà de Maties a la majoria de documents), en el llarg període 1882-1927.

Sobre la gestió de Josep Antoni Muntadas pesa l'estigma d'haver finançat (amb quatre centenars d'empresaris catalans més) els tres Batallons de Voluntaris Catalans (3.600 homes) que la Diputació de Barcelona envià a Cuba l'any 1869 per tal d'esclafar el primer esclat revolucionari a l'illa (1868-1878): els voluntaris catalans foren una força militar expedicionària promoguda pels interessos dels industrials que tractaven de conservar desesperadament el monopoli del comerç sobre l'últim mercat colonial que els hi quedava a l'Amèrica llatina. Poc més tard, la rebel·lió de 1895 obriria la gran crisi d'identitat espanyola quan, després de tres anys de guerra, la inevitable independència de Cuba va ser llegida com el «desastre de 1898», el transsumpte tràgic de tota una generació de pensadors i polítics espanyols.

Quant al llarg període gerencial de Macià Muntadas i Rovira, cal recordar que sobre la seva gestió recau el pes de bona part de la llegenda negra dels Muntadas, que en realitat té poc de llegenda i, com veurem més avall, es fonamenta en la política duta a terme per l'empresa en els agitats anys del pistolerisme barceloní, que fan a Macià suspecte dels greus càrrecs d'assassinat que sobre la família ha penjat la Història. Ja en parlarem, insisteixo, més avall.

Pel que fa al rebesavi Bernat, el seu protagonisme a l'empresa s'esmuny fonedís dins del col·lectiu fratern amb què els historiadors els solen designar sempre tots plegats: Germans Muntadas.

Les heretats rurals desamortitzades. En l'interval que va dels batallons de voluntaris colonials a les bandes de sicaris de la patronal, pren cos un altre tret comú a tots els Muntadas: la voluntat, compartida pels germans i pels seus descendents, de fer-se amb heretats rurals pròpies que no haguessin de compartir entre ells. És un tret de l'afany patrimonial d'una classe burgesa que, apartada dels seus orígens rurals per l'imperatiu urbà de la nova activitat industrial, tracta de mostrar al seu entorn i al món sencer l'orgull d'una individualitat socialment triomfant que no ha renunciat a les seves arrels i que converteix aquestes en un símbol d'empoderament personal.

Brindà la possibilitat a aquest nou horitzó d'individualitat l'obertura del llarg procés desamortitzador de terres i béns eclesiàstics no productius (les anomenades «mans mortes») que, sota els dictats del nou poder liberal, varen ser expropiats i posats a la venda en pública subhasta a l'empara de la llei de 1836 aprovada dins de la que ha estat coneguda com a «Desamortització de Mendizábal», el nom del president del consell de ministres i titular d'Hisenda que la va promoure, Juan Álvarez Mendizábal. El reglament d'aplicació de la llei va determinar-ne el resultat: la dimensió i la composició dels lots subhastats foren establertes per comissions municipals que optaren per implementar la venda en grans lots, inassequibles a tot aquell que no disposés del diner suficient per a competir a les puges: el procediment establert va impedir l'oportunitat històrica de crear una classe mitjana que a Espanya acabés amb l'antic règim al camp. Ben al contrari, la desamortització reforçà el poder de l'oligarquia, i les terres subhastades acabaren en mans de la noblesa i la nova burgesia adinerada.

Al respecte, trobem entre els Muntadas dos exemples ben diferenciats:

Va ser Pau qui, conforme a la seva ja assenyalada aptitud estratègica, millor va aprofitar l'oportunitat. El 1843 comprà per 1,25 milions de rals el cistercenc Monestir de Pedra, al poble aragonès de Nuévalos. Anys més tard, el seu fill Joan Frederic Muntadas i Jornet (1826-1912) va saber rendibilitzar l'herència paterna mitjançant la reordenació dels terrenys, la reconstrucció i reutilització dels edificis monàstics, i el desenvolupament d'una política de relacions públiques que asseuria les bases d'allò que acabà sent el sumptuós complex turístic del Monasterio de Piedra, declarat monument nacional durant el franquisme.

Bernat Muntadas Campeny, un cop completada el 1849 la tasca supervisora de les obres de La España Industrial, encarrilà bona part dels seus esforços en l'administració i reforma dels béns desamortitzats que havia adquirit uns anys abans, entre 1842 i 1845, al poblat de Rocamora (un llogarret en el municipi de Montils de la Conca de Barberà, abandonat a mitjans del segle XX i avui en dia majoritàriament en runes). No sé quant va haver de pagar-ne per l'adquisició.

Casa de les Fonts de Rocamora a Pontils La Casa de les Fonts de Rocamora (també coneguda com casa Muntadas), a Pontils, en una postal de començaments del segle XX.

L'heretat familiar constituïda per Bernat Muntadas Campeny girava entorn de la Casa de les Fonts (l'únic edifici que actualment es conserva) i incloïa totes les terres i els masos de l'indret, i totes les dependències monàstiques del santuari dominic de Sant Magí de Brufaganya desamortitzat, on només l'església seguí com propietat eclesial. Segons la historiadora local Montse Rumbau, els Muntadas (Rumbau només dona els noms d'una besneta, Eulàlia Muntadas [Planas], i del fill d'aquesta, Jaume Pernau Muntadas), acompanyats per mossos d'esquadra, hi pujaven a passar-hi els estius, seguint un costum que s'estroncaria amb la rebel·lió militar feixista i la guerra civil (1936-1939) que enderrocà la Segona República.

Manso Calders a Montornès de Vallés El Manso Calders, reformat per l'arquitecte Frederic Aymamí l'any 1871, en una fotografia del tombant del segle XIX.

Més enllà del procés desamortitzador, l'afany patrimonialitzador de terres dels Muntadas es revela en altres oportunitats ofertes pel mercat. Les més significatives en aquest apartat:

La compravenda del Manso Calders, una finca de 88 hectàrees de Montornès del Vallès, que el 1922 passà a ser propietat de Macià Muntadas Rovira, i el 1927, a la mort d'aquest, heretarien la seva filla Francesca Muntadas i Estruch (?-?) i el seu gendre, Carlos de España de Digoine y de Dupalais (1876-1937); i més tard, a la mort d'aquests, passarien a mans de José María Matías de España y Muntadas (1929-2005), el fill de la parella.

Entre les propietats singulars adquirides per la família, també cal comptar la Torre Muntadas, al Prat de Llobregat, aixecada el 1885 per Josep Muntadas Rovira en la finca que havia comprat aquell mateix any. Josep se la va vendre l'any 1894 al seu germà Macià, encetant un periple mercantil i d'expropiacions que passà per diverses mans. Entre altres, fou la seu del PSUC local, amb la República, i de la Falange Española en acabar la guerra.

El seguici dels clans familiars propers. Seqüela demogràfica del procés industrialitzador, l'exemple migratori dels Muntadas Campeny va trobar un significatiu ressò entre els seus parents pròxims, que com en una moda s'afegiren a l'important desplaçament de població igualadina i de l'Anoia que a mitjans del segle XIX acabà instal·lant-se a Barcelona: en una primera onada migratòria al Raval, i en una segona a Sants i d'altres punts del pla de la ciutat. Aquests moviments poblacionals responien a la pèrdua de la pujança cotonera inicial d'Igualada, ciutat que entre 1857 i 1860 registrà, segons les xifres del cens igualadí, la pèrdua de 2.014 dels seus poc més de deu mil habitants.

Afavorien aquell flux humà cap a Barcelona la inestabilitat general del camp ocasionada a la primera meitat del segle XIX per les oscil·lacions tendencialment a la baixa del preu del vi, abans que la vinicultura catalana emprengués, a partir de 1860, la seva «època d'or» (així la qualifica Albert Balcells a El problema agrari a Catalunya, 1890-1936. La qüestió rabassaire, Nova Terra, Barcelona, 1968); propiciaren tot seguit el mateix efecte la guerra de Secessió americana (1861-1865), que col·lapsà les importacions de cotó i va provocar la fallida d'aquelles fàbriques que no saberen trobar vies alternatives per aconseguir la matèria primera a preus competitius; i tindria alhora un efecte localitzador igualment dissuasiu l'experiència positiva de les colònies tèxtils fluvials, que esdevingueren una competència enlluernadora que apuntava cap a horitzons expansius suposadament més prometedors...

S'acompanya tot plegat de la paral·lela degradació del clima social d'Igualada, que també empeny a la deslocalització d'indústries i a l'èxode empresarial. Dos exponents del trencament social viscut a la capital de l'Anoia són la crema de la fàbrica Vila, Subirà i Cia., que es produeix el 22 de març de 1848 (la nit abans de la jornada inaugural de les instal·lacions) i hauria de donar naixement al fantasma del «Vapor Cremat» i del pasquí vindicatiu anònim deixat al lloc dels fets: «Sóc un mussol i vaig tot sol / si no ho dic, ningú ho sabrà / si el torneu a fer, el tornaré a cremar»; davant l'amenaça, els propietaris abandonaren la idea de reconstruir la fàbrica que s'havia menjat el foc, però l'efecte malèfic d'aquell atemptat ludita semblava planar encara sobre la ciutat quan, set anys més tard, fou assassinat Ramon Godó --un dels quaranta empresaris cotoners que restaven a la ciutat--, apunyalat amb un dependent i la seva dona el 2 de juliol de 1855, durant la primera vaga general de la Història de Catalunya (Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX, Curial, Barcelona, 1976). En aquest cas, lluny de l'anonimat, set igualadins foren sotmesos a la severa repressió d'un consell de guerra. Si més no temporalment, ambdós casos avalarien l'encert dels qui, veient-les venir i enduts per la prudència, havien abandonat Igualada prèviament.

Els germans Bernat i Joan Muntadas Cañellas: l'empelt Martí. Entre els primers membres de la família que seguiren fins a Barcelona les passes dels germans Muntadas Campeny trobem dos cosins germans dels fundadors de La España Industrial: Bernat Muntadas Cañellas (Igualada, 20/12/1805-Barcelona, 22/11/1874) i un germà vuit anys més jove, Joan Muntadas Cañellas (Igualada, 10/11/1813-Barcelona, 20/2/1884). Eren fills del matrimoni format per Isidre Muntadas Font (Igualada, 8/12/1783-c.1840, germà del patriarca de la dinastia, el ja referit Macià Muntadas Font) i Càndida Cañellas Bas (Igualada, 6/5/1787-?), que havien tingut un total de set fills: quatre barons i tres filles.

En aquest punt del relat, m'adono que he fet salat (i ho dic amb un rodolí, no per tal de ser més fi, sinó per a desdramatitzar la possibilitat d'error que se'm planteja): aquest cosí Bernat Muntadas coincideix en el nom amb el d'aquell que fins ara he qualificat de «rebesavi Bernat». Resulta que aquesta relació de parentiu no ve avalada per cap altra raó que la tradició oral de la família, induïda en aquest cas per la meva mare, que mai no em parlà que existissin dos Bernats. Dubto, i lamento l'eventualitat d'error, i recorro al mètode documental, que en aquest cas, com en cap altre, no haguera d'haver deixat mai de banda: la consulta dels documents administratius i eclesials propis dels estudis de genealogia, que jo tractava d'obviar perquè no em proposava sembrar la llavor de cap arbre familiar. Al respecte, mantinc el mateix criteri, tot sometent-me a la imposició de la preceptiva consulta.

Bernat Muntadas Cañellas i la seva dona, Maria Josefa Eulàlia Copons Cuní, apareixen ara així, a la llum dels documents consultats, com els meus autèntics rebesavis. Casats ben joves, tingueren fins a catorze fills: dotze filles i dos únics barons. Tres de les nenes moririen, encara nadons, els primers dies de la seva existència; el traspàs de l'Isidre es produí el 1826, quan ja tenia un any i mig, i el de Filomena, amb més de tres, el 1844. Tot plegat dona idea que l'elevat índex de mortalitat infantil de l'època no respectava ni les classes benestants.

Constituïen, malgrat les defuncions, un clan familiar ample, estretament vinculat als fundadors de La España Industrial. Ell va creure en el projecte dels cosins i s'hi va adherir, com accionista de primera hora, amb un paquet inicial de 100 accions de la companyia que delata l'optimisme i les esperances dipositades (i es pot llegir aquí que, en la mesura de la proximitat de sang i de l'aportació de capital primera, ma mare no exagerava i fins a cert punt tenia raó en allò de la pertinença al «tronc comú dels fundadors» de La España Industrial), però va vendre-se'l el 1849, decidit a trencar amarres i emprendre un projecte industrial propi. Aquest projecte apareix vinculat a l'empresa del seu nom, Bernardo Muntadas y Cia., de Sant Andreu del Palomar, que, amb 21 telers i 9.000 fusos de cotó, pagà l'any 1853 una contribució industrial de 1.978 pessetes (Pilar Gimeno Barona, «La industrialització a Sant Andreu del Palomar (1839-1904)», Finestrelles, núm.9, 1998). Es pot considerar una empresa relativament modesta, però el seu projecte prendria major envergadura tot seguit, aquell mateix 1853, en la societat anònima fabril La Industrial Algodonera --publicitada més tard com La Industria Algodonera--, dedicada a la filatura i el teixit de cotó, que va ser autoritzada per una reial ordre del 8 de juny i fou constituïda menys d'un mes més tard, l'1 de juliol. Pel que sembla, l'home va aportar la seva fàbrica a la societat naixent, de la que n'assumí la direcció. Com havien fet abans els cosins, la nova empresa s'instal·là també al barri del Raval, on, tal vegada poc abans de 1854, va sol·licitar permís per aixecar la que seria la seva casa-fàbrica al número 12 (actual 12-12bis) del carrer de Reina Amàlia (així consta a la fitxa de la casa-fàbrica Muntadas de la Carta arqueològica de la ciutat), a dos carrerons només de la casa-fàbrica dels cosins.

Façana de la casa fabrica construïda al nùmero 12 del carrerReina Amàlia pel industrial Bernat Muntadas Cañellas a la dècada dels 40 del segle XIX i destinat a la Indústria algodonera Casa-fàbrica de Bernat Muntadas Cañellas al carrer de la Reina Amàlia,12-12bis de Barcelona, un del centres de l'empresa La Industria Algodonera. (Foto, Arxiu Mas.)

L'edifici, de tres pisos, ocupava una parcel·la que desplegava la planta en forma de pati i una façana de 35 metres de llargària decorada amb relleus de terracota als intercolumnis, a la manera de la moda vuitcentista dels anys quaranta. L'edifici fou enderrocat a la dècada dels seixanta del segle Vint per a construir-hi un edifici d'habitatges, però a la guia de la ciutat de l'any 1929 se subratllava el seu interès referencial com «dos exemplars interessants d'estil de fàbrica i casa del fabricant ben característics del gènere arquitectònic vuitcentista... I els carrers adjacents són d'un populisme obrer que mostra allò que degueren ser els barris fabrils barcelonins dels començaments del maquinisme». (Jaume Artigues i Francesc Mas, Registre de fàbriques al Raval de Barcelona, vol. II, Període 1808-1856, Barcelona, 2005)

L'empresa desplegava la seva activitat en diversos centres: un era l'antiga fàbrica de filats i teixits de Sant Andreu, al número 12 del carrer d'Isabel II (rebatejat General Prim en proclamar-se la Primera República); dos més a Barcelona, on tenia l'oficina central a tocar del port, al número 5 de la plaça del Duc de Medinaceli, i la raó social al 22bis de la Riera de Sant Joan (un estret carrer entre la catedral i el mercat de Santa Caterina, desaparegut el 1907, juntament amb el primer taller de Picasso, quan la remodelació del barri de Ribera va obrir pas a la Via Laietana).

El capital social de La Industrial Algodonera era de dotze milions de rals repartits entre 6.000 accions de 2.000 rals cadascuna. Sota la direcció de Bernat Muntadas Cañellas va ser una empresa gran, i entre el seu utillatge de fabricació s'hi compten màquines mule-jennies, selfactines i contínues. Durant l'avalot ocasionat per la introducció de les selfactines, la nit del 14 al 15 de juliol de 1854 el centre fabril de Reina Amàlia va patir l'atac ludita dels revoltats, que destruïren dues màquines de 400 fusos cadascuna. L'empresa, que va entrar a cotitzar a la Borsa privada de Barcelona el 1856, obtingué els millors resultats durant els anys de la fam de cotó deguda a la guerra de Secessió americana, causant de la fallida de moltes de les seves competidores. Cap a finals dels anys cinquanta, l'autèntic rebesavi meu va trencar peres amb els socis de La Industria Algodonera després de discutir-se amb la seva junta inspectora, i abandonà l'empresa: «deixant un reguitzell de reclamacions econòmiques que faran difícil la vida econòmica de la societat» (com puntualitza Francesc Cabana, sense majors detalls, a la història succinta de La Industrial Cotonera, un dels capítols del seu llibre ja citat): amb un nou director (Joan Valls), consta que l'any 1862 La Industria Algodonera tenia 200 telers i ocupava 600 obrers a la filatura. Però a partir de 1866 va deixar de repartir dividends i, davant la inexistència de guanys, fou dissolta el 16 de maig de 1877: un total de disset anys de funcionament al marge de qui havia estat el seu fundador.

Bernat Muntadas Cañellas havia mort tres anys abans que La Industria Algodonera fos dissolta, i dedicà els seus catorze últims anys de vida a assegurar el paper de la família en els dos nous projectes industrials que, com a personatge emprenedor que era, va escometre. Ambdós projectes s'emplaçaren en una altra vila del pla de Barcelona, Sant Martí de Provençals, i l'obligaren a trenar una política matrimonial amb vista a garantir el futur patrimonial de la família.

L'únic fill baró que li quedava després que morís l'Isidre era Bernat Muntadas Copons (Barcelona, 22/6/1850-7/5/1922), de qui consta que es va casar amb Enriqueta Peypoch Casajuana i, pel que sembla, es desmarcà dels negocis del pare, potser per alguna ruptura en la relació personal de què no tinc constància. Conforme als costums de l'època, en absència de primogènit o de cap altre fill baró que se'n fes càrrec, la continuïtat de la indústria familiar s'assegurava per la via matrimonial, quedant, en aquest cas, a mercè d'algun dels eventuals gendres: Francesca Muntadas Copons (Barcelona, 1835-19/12/1906), la meva besàvia materna, s'havia casat el 25 de març de 1854 amb Jaume Martí Parera (Piera, 1824-Barcelona, 26/12/1873), hereu del mas Casa Blanca, una rica i pròspera finca rústica de Sant Jaume Ses Oliveres, al terme municipal de Piera (vegeu el capítol 3 d'aquest escrit: «La Casa Blanca pairal dels Martí: Revolucionaris, cabalers, paràsits, ballarines)». L'home assumí les responsabilitats que derivaven del seu casament i s'incorporà com a soci i majordom a l'empresa del sogre, que adoptà el nom de Bernardo Muntadas, Martí y Cia. Però la inesperada mort de Jaume Martí --que malgrat tenir vint anys menys que el sogre no arribà a complir els cinquanta-- tornà a plantejar el problema de la titularitat del negoci, que aleshores es trobava en l'impàs del projecte de la nova fàbrica, encarregat anys abans a l'arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1902). En aquell moment, Guastavino era l'arquitecte de moda entre els industrials barcelonins: a l'ensems, completava l'encàrrec de la Fàbrica Batlló (actual Escola Industrial del carrer Urgell), rebia el de la Fàbrica Gabriel Vidal e Hijos (al carrer Ramon Llull de Sant Martí) i acceptava la reforma de l'antiga Casa Galve (actual centre cívic de la Casa Orlandai, a Sarrià).

Sortosament, de filles per afermar la continuïtat en el negoci no n'hi mancaven, però a Bernat només li restaven onze escassos mesos de coll per a resoldre el problema que tenia al davant. Naturalment, ni ell, ni ningú del seu entorn, ho sabia.

L'atzucac successori el va resoldre Bernat sense majors dilacions, impulsat per l'esperit dinàmic i pràctic que emprava sempre. Obviament, va ser mitjançant l'elecció d'un altre gendre, Ignacio Aparicio Sala (Barcelona, 1838-15/10/1914), que com a marit d'una de les filles menors, Concepció Muntadas Copons (Barcelona, 1848-7/2/1879), prengué el relleu en la responsabilitat societària de la família, i aleshores la fàbrica passà a dir-se Bernardo Muntadas, Aparicio y Cia. D'altra banda, el vincle familiar amb els Aparicio s'estrenyia amb el doble llaç d'una altra filla, Magdalena Muntadas Copons (Barcelona, 18/9/1847), que es va casar amb un germà del gendre-soci Ignacio: Antonio Aparicio Sala (Barcelona, 7/11/1844). Pel que sembla, efectivament, Bernat Muntadas Cañellas, el meu rebesavi, estava disposat a deixar-ho tot lligat, i ben lligat.

Els dos projectes industrials escomesos per Bernat Muntadas Cañellas un cop desvinculat de La Industria Algodonera, s'emplaçaven a Sant Martí de Provençals:

El primer, la fàbrica de filats, teixits, blanqueig i aprestos de gèneres de cotó que inaugurà l'any 1859 a l'edifici Borges Nou. En aquell moment emprava 204 obrers, una xifra que, per la grandària, la situava en la segona posició d'entre les 123 empreses industrials allà censades (la primera Antoni Escubós i Cia., amb 280 obrers). Al cap de dos anys, se situava en la quarta posició entre les 50 primeres empreses industrials de Sant Martí per quota fiscal: 1.354 pessetes (la primera posició l'ocupava la Industria Harinera Barcelonesa, 2.800 ptes.).

El segon projecte va ser la construcció de les noves instal·lacions de la fàbrica del carrer Villena, que ocuparen l'últim any de la seva vida. Com la resta de les obres de Guastavino, l'edifici de la fàbrica es caracteritzava per una construcció cohesiva basada en la tradicional volta de maons que empraven els mestres d'obra del país, i que ell en les seves obres reforçava amb tensors metàl·lics. Aquest mètode de construcció es va difondre al mercat nord-americà com el Guastavino system i es convertiria en la clau d'un èxit internacional que havia de donar als Estats Units el millor de l'obra del valencià: la Biblioteca de Boston, el Carnegie Hall i la Gran Estació Central de Nova York...

Els escassos registres documentals de la fàbrica Bernardo Muntadas, Aparicio y Cia. ens indiquen la importància de l'empresa (Jordi Nadal i Xavier Tafunell, Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847-1992, Columna, Barcelona, 1992): l'any 1877 comptava amb 278 telers, i el 1886, amb 266; va ser la segona fàbrica d'entre les 50 primeres empreses industrials de Sant Martí per quota fiscal: 1877, 6.365 pessetes (la primera, Claudi Arañó Arañó, del sector llaner, 10.282 ptes.); 1886, 7.490 pessetes (primera, la gasista Eugeni Lebon y Cia., 9.597 ptes.). Les dades són prou eloqüents.

L'edifici del carrer Villena no va tenir la sort d'altres obres de Guastavino, majoritàriament conservades, ja que, pel seu emplaçament, fou enderrocat al segle XX per a donar pas a la Gran Via de Barcelona. L'edifici va ser motiu d'atenció a les VIII Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, celebrades l'any 2009 sobre el tema «Barcelona i les grans fàbriques dels segles XIX i XX», on, com no podia ser d'altra manera, es lamentà la pèrdua d'aquella peça inestimable del patrimoni històric de la ciutat.

Joan Muntadas Cañellas, que havia seguit l'aventura paral·lela de traslladar-se a Barcelona i aixecar i posar en marxa un negoci industrial propi, havia obert, per la seva banda, una fàbrica de filats de cotó, de nom Juan Muntadas y Cia., que, com la del germà, tenia la seu social al carrer de Reina Amàlia. D'aquesta empresa se'n sap ben poca cosa. Segurament era també una casa-fàbrica, encara que, en qualsevol cas, de menor projecció comercial. Trobem el seu nom a les cròniques de La Razón i d'El Telégrafo de la segona setmana de juliol de 1869, que van posar precisament Reina Amàlia en el focus de l'atenció pública a causa de la intervenció dels piquets obrers i per la força dissuasiva d'un batalló de Voluntaris de la Llibertat --comandats pel republicà federal Joan Aleu-- en el curs de dos mesos d'agitació laboral que aquell estiu va paralitzar el barri, confusament encavalcat amb el moviment republicà federal que el 25 de setembre blindà amb barricades insurreccionals el districte (o almenys, si ho he entès bé, així ho planteja Albert Garcia en l'article «Ya no existe el Partido Progresista de Barcelona. Experiencia social y protesta obrera en la insurrección republicana de 1869», Hispania. Revista Espàñola de Historia, vol. 68, núm. 230, 2006).

El clan dels escultors Campeny. Un altre dels parents dels Muntadas que es dirigiren a Barcelona va ser Pau Campeny Torres (1816-1905), que era torner a Igualada (com ho havia estat el seu pare i ho serien alguns dels seus vuit fills). Vivia a la Rambla de Sant Isidre de la seva ciutat, on havia obert un negoci familiar de terrissa que poc o molt funcionava. Però l'any 1862, no se sap per quina raó --sens dubte pel desig de prosperar i el transfons de la referida crisi igualadina-- s'instal·là amb els seus al número 16, 1r pis, del carrer de Sant Jeroni de Barcelona (com ja hem vist, desaparegut per la reforma urbana del Raval de 1995). Segons la tesi doctoral de Lídia Català (Vida i obra de l'escultor Josep Campeny Santamaria, Universitat de Barcelona, 2014), «el motiu que els portà a mudar-se a Barcelona el desconeixem, però com que no figuren com a torners al llibre de matrícules industrials de 1862, pensem que varen venir a treballar a La España Industrial». Avalaria la hipòtesi de la doctoranda, sobretot, el fet que el segon dels fills --el Josep objecte de la tesi-- va rebre una beca de l'empresa (1884-1888) per tal que el noi ampliés estudis d'escultura a París, un tipus d'ajuda que, com veurem, els Muntadas proporcionaven ocasionalment als seus treballadors amb fills avantatjats, i que en aquest cas haurien pagat de molt bon grat perquè, raó de més, el beneficiari era un familiar proper.

En el clan familiar dels Campeny el fet migratori tenia precedents i havia donat un personatge il·lustre: Damià Campeny i Estrany (1771-1855). Els orígens d'aquell llinatge es remuntaven una colla d'anys en el temps: Andreu Campeny --oncle patern d'aquell torner Pau que ara traslladava la residència a Sants-- exercia l'ofici de sabater a Mataró, on havia nascut després que en començar el Vuit-cents ja hi fes arrels l'avi. Un dels seus quatre fills, el citat Damià, ajudava de ben menut al pare com ataconador al taller familiar, alhora que a l'escola de pessebristes de la capital del Maresme mostrava un excepcional talent en el modelatge de figuretes de fang, l'activitat d'esbarjo en què projectava les seves aptituds (les figures de pessebre barroques sortides de la seva mà són considerades joies precioses del pessebrisme), un fet que alertà el mestre sobre la conveniència que el nen cursés com alumne a l'Escola de Llotja de Barcelona (l'Escola d'arts aplicades i oficis artístics fundada per la Junta de Comerç el 1775). El seu rendiment en aquest centre seria recompensat anys més tard amb una pensió de la Junta de Comerç per a estudiar a Roma (en aquell temps, Roma era encara la Meca artística de l'Europa occidental), on va residir divuit anys (1797-1815) en els que treballà als tallers de restauració dels Museus Vaticans, es deslliurà de la influència barroca i es relacionaria, entre altres, amb Antonio Canova, el gran mestre del neoclassicisme italià. Canova deixà en l'obra de Campeny el rastre inequívoc del seu mestratge, i quan l'artista català tornà el 1815 a Barcelona, es va establir al número 22 del carrer del Carme i va entrar com a professor d'Escultura a l'Escola de Llotja. Allí Campeny compartiria claustre amb un mestre del neoclassicisme local, el pintor Pau Rigalt i Farga (1778-1845), que de feia uns mesos exercia de professor de Perspectiva i Paissatge al centre, i amb el fill d'aquest, Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), que quan va morir el pare el reemplaçaria en la plaça (vegeu el capítol 2 d'aquest escrit: «Un retaule de la història de l'art català: Reretaule del racó Rigalt del pare»). Damià Campeny, reconegut usualment com una de les grans figures de l'art català, va rebre l'any 1829 el títol d'escultor de cambra de Ferran VIIè i la consideració d'escultor de mèrit de l'Acadèmia de San Fernando --l'equivalent espanyol de l'Escola de Llotja--, institució madrilenya que li oferí una plaça de professor que l'artista va declinar perquè preferia romandre a Catalunya.

Que Damià Campeny devia tenir relació amb els seus parents de La España Industrial ho tractava d'avalar José Bellalta a les Notas biográficas sobre la personalidad del insigne Campeny (Arturo Suárez, Barcelona, 1906). En una d'aquestes notes, l'autor, parlant de l'artista, es refereix a «Dos retratos de sus parientes don Bernardo Muntadas y su señora esposa, en barro cocido y policromado y muy bien encarnados». (La «señora esposa», de qui Bellalta no diu el nom --i a qui jo haguera considerat rebesàvia meva només unes línies més amunt--, era Rita Farreras i Torner: una omissió de gènere gairebé canònica a l'època.) Respecte a l'autoria de les peces en qüestió, Carlos Cid, estudiós de l'escultor, posaria en dubte el testimoni de Bellalta vuit dècades més tard: «No es posible comprobar la veracidad del dato, ya que si existieron esos retratos se desconoce su paradero. Sorprende su técnica, nada neoclásica, y que sepamos solo la empleó en una pequeña Virgen del Museu d'Art Modern» (ho escriu a La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, Biblioteca de Catalunya/Caixa Laietana, Barcelona, 1998). En realitat, el dubte de Cid és més que raonable, i el més probable, penso immediatament, és que Bellalta caigués en l'error d'assignar a Damià Campeny unes peces del seu nebot-net, l'esmentat Josep. Encaixa tot: d'una banda, l'oncle Bernat i la tieta Rita haurien estat les persones que avalaren la concessió de la beca parisenca al jove artista, i aquest, res més normal, en agraïment els tractaria d'immortalitzar en les peces finalment desaparegudes; d'altra banda, respecte a la «sorpresa tècnica» que subratlla Cid, cal objectar que en aquell temps els escultors havien anat substituint el marbre per la terracota a la majoria dels seus treballs, alhora que tant els temes --sovint propers al costumisme-- com les tècniques emprades per Josep Campeny el diferencien netament del seu avantpassat. Xavier Medina-Campeny, nét d'en Josep Campeny, que, fidel a aquella tradició familiar, també és escultor, s'afegeix a aquesta segona part de la meva especulació, però en rebutja la de l'agraïment. Quan per telèfon li començo a llegir el que Bellalta va escriure dels seus parents, em talla taxatiu: «Mentida! Ja ho pots tatxar...!» I finalment resol l'atzucac introduint l'argument contundent d'una tercera via explicativa: «La relació de tots ells amb La España Industrial que tractes d'esbrinar és ben clara: una germana de l'avi Josep es va casar amb un dels Muntadas». A Xavier, artista postmodern que pertany a la meva fornada generacional, li passa com a mi: no sap el nom d'aquella germana de l'avi que és la seva tieta-àvia i mai no va conèixer personalment. Ve a ser com la meva errada respecte a quin dels Muntadas era el meu rebesavi Bernat. Quin garbuix!: tampoc sap dir-me ara amb quin d'aquells Muntadas la dona es va casar. «¿Un dels Muntadas-Prim...?», s'interroga dubtós. En el llibre que Salvador Oliva dedica a la nissaga dels escultors Campeny (Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny, Obrador Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2012) llegeixo que, quan Xavier era jove, a la universitat va militar al PSUC. Sens dubte, aquest aparent desinterès pels parents pot ser degut als prejudicis que queden de llegir massa aviat L'origen de la família, la propietat privada i l'estat. A l'època, a mi em va passar el mateix.

Pel que fa a Josep Campeny Santamaria (1858-1922), va treure'n bon profit d'aquells quatre anys d'estada a París (els anys en què París prenia el relleu de Roma com a capital de l'art europeu). Quan tornà, compaginà la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de la Vila de Gràcia, a la plaça Trilla, amb l'acompliment dels nombrosos encàrrecs d'escultura religiosa i funerària que li queien a les mans i que emplenen un ampli catàleg de magnífiques peces espargides en fonts, cementiris, monuments, esglésies i museus de les ciutats catalanes. Els crítics d'art no sempre veuen de bon ull la seva obra i, quan no l'obliden, la situen en un discret segon pla. Del tot injust.

I em donareu la raó si us permeteu una passejada pel perímetre de l'Eixample barceloní, atents a algunes petjades de Josep Campeny que ben segur que heu vist --perquè hi són des de 1912--, però en les que potser mai no heu parat l'atenció: la Font de la Granota (Diagonal, davant del Palau Robert); la Font del Noi dels càntirs (a la plaça Urquinaona), i la Font del Trinxa (confluència de Pelai amb Ronda Universitat); fora-ciutat, a la serra de Collserola, podríeu arrivar-vos al campus Mundet de la Universitat de Barcelona, i veuríeu l'Al·legoria de les heures (1895) al Palau de les Heures, l'antiga Casa Gallart. Lluny de la centralitat capitalina, se m'acut una visita a Igualada: els dos Hèrcules de l'Ateneu igualadí (1879 i 1903) i les corresponents rèpliques en bronze erigides a les places de Sant Miquel i del Pilar de la ciutat on va néixer l'artista. I a Cardona, veuríeu el Monument als defensors del 1714 (1914), erigit a la plaça de la Fira de Dalt en el segon centenari del setge de la ciutat per les tropes de Felip Vè. De moment, encara sou a temps. No és el cas d'una altra obra patriòtica de Campeny, el Monument als herois del Bruc (1911), desapareguda de Montserrat durant la guerra civil. Si féssiu les visites que us proposo, el més probable és que trobaríeu que tinc raó, o que potser exagero i que els crítics són justos. Qui sap!

(II)

La conquesta econòmica de l'estat. La España Industrial va ser de bon començament la més pròspera del ram cotoner de la península i havia de jugar un paper clau en la modernització del país. Però més enllà de les oscil·lacions inherents al cicle econòmic, el balanç global d'aquella prosperitat va acabar sent inevitablement arrossegat per allò que l'indiscutible historiador d'aquella revolució, Jordi Nadal, ha dictaminat sense pal·liatius com el gran fracàs del procés industrialitzador espanyol (Jordi Nadal i Oller, El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, Crítica, Barcelona, 2009), un fracàs que, en el cas de La España Industrial, arrossegaria com una fatalitat al tancament de l'empresa l'any 1981 en plena fallida.

Però abans de la desfeta, durant algunes dècades del segle XIX, La España Industrial representà el símbol inequívoc de la modernització i la prosperitat catalanes i, per extensió, d'un cert progrés relatiu d'Espanya. Més enllà de la fàbrica, aleshores la política econòmica d'aquella modernització es lliurava bàsicament en el front versàtil del conflicte d'interessos proteccionisme-lliurecanvi, lligat a la creació d'un mercat interior espanyol i defensat pels industrials catalans sota la fórmula d'aranzels que volien dissuadir la possibilitat d'importar manufactures estrangeres susceptibles de competir amb els productes propis. Aquesta política va ser defensada directament, de forma personal, pels mateixos Muntadas, que en diversos períodes aprofitaren la seva influència gremial per ocupar cinc presidències del ram i de la gran patronal: en primer lloc a través de la primitiva Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats, pel ja esmentat patriarca de la família, Macià Muntadas Font, i pel seu fill, Pau Muntadas Campeny el 1832; i després a través de la presidència del germà d'aquest, Josep Antoni Muntadas, en l'Institut del Foment del Treball Nacional, els anys 1879 i 1880, i pel fill d'aquest Lluís Muntadas i Rovira(1865-1911) en el rebatejat Fomento del Trabajo Nacional entre 1907 i 1911, que trenta anys més tard, durant el franquisme, presidiria també un home d'extens nom i significativa ortopèdia aristocràtica, el gendre de Macià Muntadas i Rovira: José María de Albert Despujol, Peralta y Pujol de Senillosa, baró de Terrades (1886-1952), el qual entre 1941 i 1952 va beneficiar-se del proteccionisme rabiós pel qual havien lluitat sempre els fundadors i del que La España Industrial va gaudir sense restriccions, gairebé en règim de barra lliure, aprofitant en la postguerra espanyola la fase autàrquica de la dictadura.

De menor visibilitat pública, però no menys efectiva, va ser la influència indirecta que els Muntadas exerciren de bon començament a través del seu lobby a Madrid (citat amb aquest terme extemporani, més propi del segle següent, en el llibre de Josep Jané Solà (ed.) Laureà Figuerola i la pesseta, Societat Catalana d'Economia, Barcelona, 2003). Comptava aquest lobby amb dues figures catalanes cabdals: en el pla polític, el ja citat Joan Prim, que convertit en l'heroi nacional de la guerra del Marroc havia estat promogut al generalat i com a tal exercia el paper d'autèntic poder fàctic; en el pla econòmic, l'herald de la Renaixença catalana, Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), que perllongava la seva influència a través de les relacions personals i l'ús no sempre confés del diner: així, amb un altre distingit membre del grup de pressió, Pascual Madoz (el desamortitzador ministre d'Hisenda en el govern d'Espartero), administrava un fons de sis mil rals de billó mensuals creat per la Junta de Fàbriques per tal que la premsa publiqués articles favorables al proteccionisme amb vista a la tramitació de la llei aranzelària que s'acabaria aprovant el 1849.

La impostura renaixencista. Aribau formava part del grup de burgesos catalans que, com els Muntadas, s'havia traslladat al bell mig de la capital política de la naixent nació espanyola per a lliurar-se a la conquesta econòmica de l'estat. Seguien tots ells l'impuls d'allò que l'historiador Josep Maria Fradera n'ha dit «el doble patriotisme» d'aquells burgesos (La pàtria dels catalans, La Magrana, Barcelona, 2009): Francesc Alabau, Xavier Albert, Antoni Barata, Jaume Ceriola... Són només els noms d'alguns dels integrants d'aquell grup: unes quaranta persones de desigual i influent relleu econòmic, i un d'ells el Ceriola que presidia la junta de govern de La España Industrial. Però el membre més emblemàtic del grup era sens dubte el financer Gaspar Remisa, membre del consell reial de Maria Cristina i director general del Tresor des de 1926, que a Madrid tenia un incipient negoci bancari i en Aribau l'imprescindible home de confiança, que li feia de secretari. Pel món de les lletres, Remisa passa per ser un personatge secundari, el simple destinatari d'una Oda a la pàtria (1833) escrita per un sedicent poeta que tractava de fer-se un lloc al sol. De fet, el poema l'havia escrit Aribau l'any abans, però mogut per l'avinentesa del sant del seu cap, va canviar la paraula 'pàtria' d'una estrofa per la de 'patró', que millor s'avenia amb aquella oportunitat de donar a conèixer la composició. L'ensabonada del poema li havia de resultar ben rendible, afavorint la marxa d'una carrera d'acumulació de càrrecs dins l'administració de l'estat que s'apuntà el primer èxit ostentós quan el 1847, a la mort de Remisa, fou designat per a ocupar la vacant deixada pel 'patró' en la direcció general del Tresor.

Aquella composició patriòtica, publicada a la revista El Vapor (significativa capçalera, lligada a la idea de progrés en voga que emanava d'aquella energia emergent), ha estat exalçada durant anys com el símbol premonitori d'una Renaixença catalana que, dins dels actuals medis acadèmics, només han arribat a posar tímidament en entredit el citat Fradera (va ser l'any 2003, al llibre Cultura nacional en una sociedad dividida: Cataluña 1838-1868, editat per Curial) i que, més recentment, en començar 2017, ha estat qüestionada ja obertament sense embuts per un extens estudi de Marfany (Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, Ed. 62, Barcelona, 2017). En aquest llibre l'autor planteja que la recuperació l'any 1859 dels Jocs Florals (convinguda convencionalment com la fita d'eclosió de La Renaixença) coincideix, contradictòriament, amb la consolidació de la diglòssia que els anys precedents s'havia estès entre la burgesia del país: els burgesos catalans havien passat a parlar el castellà com a llengua de prestigi i ús públic, mentre que restringien i confinaven el català bàsicament a l'àmbit domèstic. També en això es plegaren els Muntadas als vents dominants, i en seria al cap dels anys la millor prova la castellanització dels seus noms, que, ultra l'àmbit públic, acabarien per arrelar irremissiblement com a tals també en l'espai familiar (dins dels Muntadas, serien l'exemple paradigmàtic de la transmutació els 'Macià' convertits en 'Matías'). Es tracte d'una situació sociolingüística que evidencia la impostura de considerar la Renaixença com una mena de revolució cultural a la catalana i de veure en Aribau l'àngel de l'anunciata renaixencista. Més enllà del paper simbòlic o directament polític que se li pugui atorgar a Aribau quan es reconeix que s'avançà en més de vint anys a la pujança que havia de prendre la literatura culta en català respecte a la producció escrita dels segles precedents, seria una raó més que suficient per a descol·locar aquells estudiosos que segueixen considerant inqüestionables ambdues premisses.

Cent anys després de l'Oda a la pàtria, l'historiador Francesc Carreras Candi, que aleshores presidia l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, recordava en un article les paraules de l'Aribau de 1817, quan preconitzava un idioma universal en un confús al·legat: «Lo propio hace nuestro ilustrado Gobierno para generalizar en todos sus dominios una misma lengua. De aquí vemos en nuestra provincia no enseñarse otra en las escuelas de primera educación; no escribirse en otra; [...] Pero como en nuestra hipótesis esta lengua universal debe ser más perfecta que todas las conocidas, destruirá por entero el [uso] de cualquier otra» (Francesc Carreras Candi, «Aribau, ¿revolucionari? ¿Regionalista? ¿Plagiario?», La Vanguardia, 6-7-1934). I d'altra banda, en el mateix article deixava entendre que potser per aquesta raó Aribau va fer la majoria dels seus escrits en castellà.

En qualsevol cas, que jo sàpiga, durant anys cap autoritat crítica no ha gosat posar en entredit la qualitat literària d'Aribau: Excepte Carles Riba, el nostre insigne poeta, que, com a crític del poema en el centenari de la seva publicació, tocava de peus a terra i el laminava amb un judici implacable: «dos o tres dels versos li sortiren sublims, la major part dels altres senzillament honorables i la resta francament carrinclons». No hi ha dubte que el càrrec de carrincloneria fóra suficient per a desqualificar i fer caure del pedestal el més pintat mestre de les lletres. En l'article ja citat, Carreras en rematava la iconoclàstia descobrint les primeres estrofes d'Aribau en el final del capítol VIè d'I promesi sposi de Manzoni. La referència apunta ja aquí als fonaments del pedestal, perquè, per descomptat, ningú que no fes gala d'originalitat mereixeria ser entronitzat com a mestre de les lletres: i encara ho duia més lluny: ¿Plagiari?, s'interrogava amb mala llet Carreras en el títol de l'article. Dur, és cert. L'acusació podria dur-lo avui en dia als tribunals. Dur, repeteixo. Però eren altres temps.

Avui, més enllà del paper simbòlic o directament polític que se li pugui atorgar, l'Oda a la pàtria ha estat reconeguda indefectiblement i de forma precisa per la seva «llengua noble» i per «la mètrica perfecta de les seves arrodonides estrofes de vuit alexandrins cada una». Penso que el judici és just, i l'he recollit així, amb les mateixes paraules que va emprar fa prop de quaranta anys un dels més reconeguts i prestigiats estudiosos de la nostra literatura, Antoni Comas (1931-1981). Gens no han canviat les coses en la visió que del poema i el seu autor se'n té ara. Els molts manuals de literatura catalana a l'ús no fan sinó reblar-ne l'enfocament en les variants pròpies de cada versió. A la fi, és l'únic missatge que fóra possible esperar de docents que no s'han plantejat cap altra possibilitat interpretativa del poema, de la seva qualitat literària o del context històric en què es va crear. En alguns casos es fa inevitable sospitar que els autors d'aquests manuals ni tan sols se l'han llegit i es limiten a transcriure allò que ja han dit altres prèviament. I els que som del ram del llibre sabem que malauradament aquestes pràctiques tenen ben poc d'excepcional i que massa sovint estan ja normalitzades. Efectivament, són altres temps.

Respecte a la impostura renaixencista, Marfany planteja raonablement el dubte: «si La Renaixença no va ser cap renaixença, aleshores ¿què va ser?». Perdó per ficar-m'hi, però tampoc sóc jo el primer a suggerir sottovoce que va ser un intent de cohesionar en el pla simbòlic un projecte de catalanitat que, mancat de continguts i objectius clars, semblava condemnat al fracàs. No hi ha dubte que Marfany pensa el mateix. Bravo Marfany! Calia --primer pas-- obrir la porta d'aquest armari. Resta pendent --segon pas-- sortir-ne i fer-ho extensiu.

El nacionalisme espanyol dels Muntadas. La nació-estat espanyola havia sorgit en començar el Vuit-cents, arran de la invasió napoleònica i la lluita del poble espanyol en l'anomenada guerra del Francès (guerra d'Independència espanyola) contra l'exèrcit de l'Imperi bonapartista i contra les idees il·lustrades que tractava d'imposar la seva administració: res a veure amb la inexistent nació mítica que la historiografia franquista vol colar com l'obra unificadora dels Reis Catòlics al tombant del segle XVè, i molt menys a la Covadonga del VIIIè en la lluita contra l'islam.

Marfany blasme, per la seva banda, la no menys mítica historiografia nacionalista catalana que, «des de com a mínim Els precedents del catalanisme de Pere Anguera» (l'historiador reusenc mort el 2010, que havia publicat el llibre l'any 2000), ha esdevingut canònica en els nostres dies, i que a grans trets resumeix críticament així: «els catalans, sotmesos des del 1714 a la dominació repressiva d'un poder aliè, van mantenir en tot moment una tossuda actitud resistent i una constant voluntat de restauració de la seva plenitud nacional...». Ben en contra d'aquesta visió de cofoisme idíl·lic, que atribueix el nacionalisme propi a l'esperit insubmís dels catalans, la burgesia emergent catalana a què pertanyien els Muntadas va jugar un acomodatici i significatiu paper en la construcció de la nació espanyola, que tot just acabava de començar, i en l'assumpció de la ideologia nacionalista que la conformava.

Com els Muntadas, aquella burgesia es va disposar a aixecar una indústria nacional espanyola que, de Catalunya estant, fos capaç d'ampliar l'abast dels seus negocis. I quan no se'n van sortir, quan no els quadraven els números i veieren fracassat el negoci d'aquell projecte, se'n tornaren cap a casa amb la cua entre les cames per emparar-se en un projecte polític d'àmbit contingent menys ambiciós: un regionalisme d'arrels catalanes i factura autonomista que finalment el 1901 va trobar la seva fórmula política en la Lliga Regionalista. Exactament el camí seguit pels Muntadas, que l'any 1851 plegaren veles i traspassaren la seu social de La España Industrial a Barcelona. El correlat dels fets posteriors aportat pels testimonis pròxims confirmaria els indicis de què, al cap dels anys, la majoria de membres del clan familiar del qual provinc votaven la Lliga Regionalista. Tal com, per exemple, va fer el meu avi, Josep Martí Muntadas (1861-1931, a qui, com a la resta dels meus avis, no vaig arribar a conèixer, i segurament varen fer també els seus germans, Jaume (1862-¿1907?) i Gonzalo (1865-¿1912?), tots ells seguidors, o si més no simpatitzants, del líder regionalista Francesc Cambó, segons m'explicava ma mare.

La diferent perspectiva proporcionada per aquell canvi d'horitzó (implícit en el pas donat de Madrid a Barcelona) i les noves problemàtiques sorgides amb el desenvolupament econòmic facilitarien als industrials catalans i als representants polítics regionalistes concentrar-se en la defensa dels seus interessos de classe enfront d'un proletariat que a Catalunya s'estava organitzant per a resoldre en termes de poder les contradiccions que els nous temps escartejaven: primerament, sota les fórmules d'autodefensa pròpies del primer sindicalisme obrer (com el de Les Tres Classes de Vapor, citat més avall a propòsit de La España Industrial), i més tard, perillosament per a la burgesia, sota les banderes de la revolució social que preconitzava l'anarco-sindicalisme, la força obrera que havia esdevingut aclaparadorament majoritària al país.

La realitat dels antroponúvols materns. En Prim no estava per versos ni poemes. Més prosaic que l'Aribau, anava a sou dels Muntadas i signava les lletres dels pagaments que aquests li feien arribar ignoro amb quina regularitat i no se sap per quins serveis prestats. Res a veure, òbviament, amb l'interès públic que d'un heroi de la Pàtria caldria esperar. El doctor Jordi Nadal havia tingut a les mans constància d'aquells pagaments quan documentava els seus estudis sobre el fracàs de la nostra revolució industrial: ens ho explicava als alumnes amb la seva habitual sorna desmitificadora, a la classe d'Història Econòmica, l'any 1965.

Fins aquell moment, per a mi la història dels Muntadas no havia deixat de ser una nebulosa temporal esfilagarsada entre els confusos relats de la meva mare, que a la manera miltoniana, però en prosa, teixia el Paradís perdut de la seva infantesa: el sol dels estius a Lloret de Mar entre les barques dels pescadors, quan no existien ni vacances pagades, ni turistes, i ser estiuejant era el privilegi d'uns pocs: exclosa d'aquest restringit grup quan la fortuna girà l'esquena al seu pare (el meu avi Josep), es recuperà temporalment d'aquella dissort per l'enllaç matrimonial de la seva germana (la meva tieta Pepa: Josefa Martí Alcoverro, 1891-1975), que li portava a ma mare quinze anys i la ventura joiosament esbojarrada de tenir-ne vint. Esbojarrada i, sobretot, imprudent per a l'estreta mentalitat de l'època: casada la Pepa el 1911 de penal per haver fet Pasqua abans de Rams amb en Pareto (el meu futur oncle Enric Pareto Homs, 1891-1961), aportava a la parella un nen que en res semblava el «setmasó» que l'immediata data del naixement anunciava (Enric Pareto Martí, 1911-1936), però de retruc a ma mare l'aixopluc benefactor de la tieta Engràcia a la Costa Brava. La tieta Engràcia (germana de l'esmentat oncle Enric) era la famosa Graziella Pareto (1889-1973), soprano coloratura del Gran Teatre del Liceu que, a la Belle Époque catalana, es disputava amb la Maria Barrientos el lideratge de la popularitat entre els melòmans del bel canto local i, emparentada de lluny amb el cèlebre Vilfredo Pareto (1848-1923), posava el contrapunt lleuger i sensible (no ho recordo, és clar, però sembla que, assegut a la falda de la diva, jo li feia magarrufes tot tocant-li els palpissos), sobretot sensible, a la docta fama del mític i sorrut sociòleg italià, que flirtejava amb el feixisme i acabà anomenat senador vitalici per Mussolini: un quadre de color terrós, llunyanament ben fosc.

Menys acolorit encara, en qualsevol cas ben esvaït pels molts anys transcorreguts, el record matern molt més llunyà del Mas Casa Blanca a Piera i les llargues cavalcades senyorials del seu pare (aquell avi meu a qui sembla que entusiasmaven els cavalls) enllà dels límits de la propietat de la família.

foto Masia Casa Blanca, veinatge de Sant Jaume Sesoliveres, al tombant del segle XIX, Mur infranquejable en el record d'una heretat perduda.(Foto, Arxiu familiar.)

També grogós, el paper dels plànols que donaven fe d'aquella heretat pierenca perduda que ma mare guardava en un calaix del canterano de xicranda, l'únic moble noble de casa nostra (herència de la «tía Julia» del meu pare: ¿Julia Corbella Fernández?), que jo valorava per la fascinació del compartiment secret que amagava el doble fons d'un dels seus calaixos... I d'entre aquell conjunt de nuvolosos i críptics relats, un de sol que es perfilava en imatges de colors ben vius a la meva imaginació d'infant: el cul de l'avi. L'avi boca-terrosa al llit, amb el pantaló abaixat i el cul enlaire, adobant entre udols de frisança el tret de sal que li havia descarregat a les natges un pagès del poble (¿relicte potser dels vells pagesos de remença?) enfurismat perquè muntat a cavall li xafava els sembrats.

Baixant d'aquests antroponúvols materns, el testimoni acadèmic del doctor Nadal a propòsit d'un Prim que cobrava en lletres de canvi dels Muntadas donava fe el 1965 d'aquells relats de poder i distinció frustrada que en res no s'avenien ni amb els paisatges de l'estatus que ocupava la família quan jo era un nen, ni amb la realitat de l'austera postguerra en què ma germana i jo ens criàrem.

Aribau, perduda clau. Coherent amb la ignorància general, però menys entenedor encara, per a la meva sorpresa, és el cas de l'Aribau. D'ell no en vaig saber el paper en aquesta història fins fa ben poc, com ja he dit. I el vaig saber de trascantó quan preparava els materials per aquest escrit. De moment només en desvetllaré una part, que l'altra, la més sorprenent, me la guardo pel capítol següent. (Vegeu «Un retaule de la història de l'art català: Reretaule del racó Rigalt del pare».)

Aribau va ser aquell prohom contradictori que als vint-i-un anys havia sentit el cor inflamat per les idees liberals contingudes en el pronunciament revolucionari de Riego (1820) contra l'absolutisme borbó. Frustrat en la vocació de les lletres i afectat d'un quequeig que l'apartava de la brillantor oratòria necessària a la política, seguí una carrera de possibilitats no menys exitoses dins l'administració de l'estat, i quan, al cap dels anys, el 1857, es jubilà, va tornar a Catalunya, amb la salut malmesa i les butxaques buides, segons la llegenda hagiogràfica que en feu Manuel Montoliu en el seu llibre Aribau i el seu temps (Alpha, Barcelona, 1962), on el protagonista és exalçat com home íntegre («Deixà el món sense béns de fortuna, malgrat haver tingut repetides ocasions d'enriquir-se», conclou Montoliu), ometent qualsevol referència als 25.000 rals de billó anuals que rebia per la pensió de funcionari (trobo la dada a la correspondència recollida per Patricia Zambrana, El archivo Buenaventura Carlos Aribau de la Universidad de Málaga ). Tampoc es refereix Montoliu a les regalies del càrrec, que Aribau seguí cobrant fins als seus darrers dies (s'havia passat més de mitja vida a Madrid i encara li quedava un coll de cinc anys pel traspàs, que passaria al seu pis barceloní de la Rambla dels Caputxins, 36, 3r, un pis avui subdividit per tal d'aprofitar la rendibilitat per metre quadrat). L'existència d'aquestes regalies queda clara a la carta que, per compte dels Muntadas, li remeté Nicolàs Fons i Soler el 29 de març de 1862 (sis mesos abans que Aribau morís, el 27 de setembre d'aquell mateix any), una prova indiciària d'allò que a l'època encara no s'apreciava com a corrupció: «Como resultado de las explicaciones que mediaron entre V. y los amigos Srs. Coma y Muntadas cumplo hoy el encargo de poner en manos de V. una letrita de reales de vellón, diez mil, que estimaremos se sirva aceptar como una prueba de buena memoria y aprecio hacia una persona que en varias épocas ha prestado a este país servicios recomendables y que puede aún prestarlos, especialmente en aquellas cuestiones económicas que tienden a afectar a los intereses de nuestra industria, o están con ellos directamente enlazados. [...] [Y] espero poder remitirle dentro de algunos meses otra igual cantidad, entre tanto, reciba V. los afectos de todos los amigos...».

D'aquells amics vés a saber quants tornaren a recordar-lo un cop mort... Pel que fa als parents de la meva branca, perdut el fil temporal dels esdeveniments, ni sabien al cap dels anys que aquella celebritat que donava nom a un dels carrers més importants de la ciutat, i que creuava el nostre a tres cantonades, hagués tingut mai cap mena de relació amb la família. De petit, per descomptat, mai no havia sentit dir que l'Aribau (com tampoc no ho havia sentit dir mai d'en Prim) tingués res a veure amb nosaltres, on d'altra banda, i serveixi aquesta raó d'excusa a la nostra ignorància, tampoc teníem a mà cap historiador que pogués il·lustrar-nos sobre el cas.

Pel que sembla, Aribau, que entre 1847 i 1857 no parava d'acumular alts càrrecs oficials a la Villa y Corte (director general del Tresor; vocal de la Junta de Duanes i Aranzels; director general de Loteries, Cases de Monedes, Mines i Finques de l'Estat; vocal de la Comissió d'Estadística del Regne; secretari de la Intendència de la Reial Casa i Patrimoni...), posseïa un pessic prou gran de La Espanya Industrial: 437 de les 25.000 accions del capital inicial de l'empresa. Les accions d'Aribau, juntament amb les 300 de l'esmentat Pascual Madoz, i per damunt de tot les 2.122 del paquet accionarial dels Muntadas, conformaven el nucli dur d'aquell capital social, sobretot si atenem al fet que la resta dels títols s'esmicolava entre una munió de socis que només en posseïa cent per barba. Sabem aquests detalls societaris per la ja citada tesi doctoral de María Luisa Gutiérrez, el primer dels estudis monogràfics dedicat al tema a la universitat espanyola.

El paternalisme dels Muntadas i el plom dels seus sicaris. A Catalunya, el paternalisme laboral va tenir com a text doctrinari de referència el llibre d'Enric Prat de la Riba Ley jurídica de la industria (Penella y Bosch, Barcelona, 1898). De fet, s'inspirava en un model de relacions laborals emprat de feia anys pels empresaris d'algunes colònies tèxtils de les conques fluvials catalanes i unes poques grans indústries del país, entre elles La España Industrial. En aquesta fàbrica, el model paternalista dels Muntadas es basava en un marc de relacions laborals que va evolucionar amb el pas dels anys, conforme a les exigències tècniques del moment. L'any 1853, abans d'introduir les màquines selfactines, l'empresa tenia 1.500 telers, 40.000 fusos i 1.500 obrers, i el 1881, quan n'assumí la direcció Macià Muntadas i Rovira, comptava amb 1.000 telers, 42.000 fusos i 1.600 obrers. L'any 1914 s'introduí un canvi no menys transcendental quan l'electrificació substituí el vapor com a nova font de generació d'energètica.

Sortida del treball dels obrers de la fàbrica de Sants, any 1929. Sortida del treball dels obrers de la fàbrica de Sants, any 1929.

Les formes paternalistes en el tracte, que els amos servaven els primers anys en les relacions amb els menestrals al seu servei, consistien a conèixer i saludar personalment als obrers, i fins i tot a interessar-se per alguna qüestió personal que els afectés. S'estenia en ajuts diversos que aplicaven discrecionalment i que implicaven la concessió de privilegis a determinats grups d'obrers en situacions problemàtiques: ajuts per a deslliurar de les quintes els fills dels treballadors cridats a files (tema candent el 1870, l'any del motí de les quintes), fer front a malalties, proporcionar ocupacions a treballadors envellits o invàlids... «La reproducció de la força de treball es feia en cercles concèntrics: el nucli familiar, la família consanguínia més llunyana, i la gran família fabril, últim cercle concèntric que els envoltava a tots i del qual el fabricant era el cap visible», que es convertia així en el gran pare o patriarca de tots els seus obrers. Ho explica Carles Enrech (a Indústria i ofici. Conflicte social i jerarquies obreres en la Catalunya tèxtil. 1881-1923 , Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2005) com un tret específic diferenciador de La España Industrial, afavorit pel fet que el director coneixia personalment la majoria perquè residia amb la seva família dins del mateix recinte fabril (la residència familiar del director, actual Casa del Mig, és l'únic edifici de l'antiga construcció que es conserva en el nou Parc de l'Espanya Industrial, inaugurat l'any 1985 sobre els antics terrenys de la fàbrica). L'aprofitament del capital humà propi del paternalisme passava sovint per la creació de clienteles parentelars dins de la fàbrica. Així, per exemple, a la fàbrica de tissatge manual de Sabadell, a càrrec de Francesc Martí, i a la secció de cilindres i aprestos de Barcelona, on es comptabilitzen fins a nou membres del clan Martí que exerciren de majordoms o bé ocuparen llocs claus de l'organigrama productiu, com veurem en el capítol destinat a aquest nucli més pròxim que porta el meu cognom. (Vegeu «La Casa Blanca pairal dels Martí (Revolucionaris, cabalers, paràsits, ballarines)»)

El primer sotrac d'aquest model es produí a partir de 1854, quan la implantació de les selfactines provocà un gran daltabaix pels llocs de treball perduts: la selfactina, importada d'Anglaterra, era la primera màquina de filar mecanitzada, permetia una important reducció de la mà d'obra emprada en la filatura i, alhora, multiplicava la producció manufacturera, disparant en conjunt la productivitat. A tall d'exemple, quan el 1881 Macià Muntadas es va fer càrrec de la direcció, La España Industrial era la segona cotonera del país per dimensió (després de Can Batlló, a Les Corts: 1.350 telers, 53.000 fusos i 2.500 obrers), però també, i de llarg, gràcies a les selfactines, era la indiscutible primera en productivitat.

La introducció de les selfactines motivà una important mobilització obrera que arrossegà la detenció policial de nombrosos treballadors i la mort del contramestre del centre fabril de la Riereta, Bartomeu Miserachs, que va rebre un tret. En endavant, les formes paternalistes s'alternaren, i fins i tot coexistirien, amb períodes de repressió policial i formes d'explotació salvatge pròpies dels orígens de l'industrialisme, radicalitzades més tard, en acabar la Primera Guerra Mundial, sota la forma extrema del pistolerisme.

De moment, repressió policial: en la vaga general de 1855, es practicaren noves detencions entre la plantilla; i en les ràtzies policials que el 1860 precediren la visita de la reina Isabel II a la fàbrica es procedí a la detenció preventiva d'obrers sota la vaga acusació del «fan “política” perquè reclamen drets socials», com denunciava Climent Bové, delegat de les Tres Clases de Vapor al congrés de l'Associació Internacional de Treballadors celebrat a Barcelona l'any 1870 (trec la dada de Josep Termes, Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1868-1881, Barcelona, Ariel, 1972).

També alternança paternalista, durant les epidèmies patides al pla de Barcelona: de còlera, el 1854 i el 1865, i de febre groga, el 1870, en què es facilità assistència mèdica als malalts i es proporcionà ajut econòmic a les famílies afectades. En la de 1865 els Muntadas arribaren a instal·lar dos hospitals dins el recinte fabril i el director acompanyava al metge en la visita diària als malalts.

Quan mataven pels carrers. Manllevo el títol de la novel·la homònima que Joan Oller i Rabassa (el fill menor de Narcís Oller) dedicà l'any 1930 al fenomen del pistolerisme barceloní de la dècada precedent i que donà pas a la guerra desfermada entre els sindicats únics afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les bandes a sou de la patronal, dirigides successivament pel policia Bravo Portillo, l'espia alemany Rudolf Stallman (baró de König) i el cap superior de policia Miguel Arlegui. Aquesta guerra, que a partir de 1919 estarà marcada per la política d'extermini dictada pel governador Severiano Martínez Anido amb la coneguda com a «llei de fugues», rebé des de l'octubre d'aquell mateix any la inestimable ajuda del Sindicat Lliure fundat per militants carlins al servei de la patronal, que s'afegiren al carro pistoler. El balanç serà un foc creuat d'atemptats que en els seus dos anys àlgids, 1920 i 1921, sumà 602 víctimes, entre morts i ferits dels dos bàndols: Més de mil víctimes si s'amplia el període de recompte mig any amunt i poc més d'un any avall.

Contribuïren en part a la radicalitat d'aquella lluita a mort les condicions creades per la neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial: d'entrada, el conflicte bèl·lic havia afavorit els negocis dels industrials catalans a costa de la sobreexplotació i l'empitjorament de les condicions de vida dels obrers, que treballaven de sol a sol en jornades esgotadores. Alhora, la guerra va convertir el port de Barcelona en un punt neuràlgic del tràfic d'avituallament i material bèl·lic dels exèrcits en lluita, fet que atreia l'interès de l'espionatge internacional i convertia la capital catalana en un cau d'agents estrangers. Però, a finals de 1918, la firma de l'armistici va deixar a l'atur un exèrcit d'obrers exhaust i més pobre que mai, així com, sis mesos després, en subscriure's els acords de pau a París, havien de quedar sense ingressos un munt de confidents i malfactors desmobilitzats de les petites tasques auxiliars que rendien a sou dels espies. Aleshores, aquest personal vagarós, mancat d'ofici i de benefici, passà a formar part del mercat de gent disposada a prosseguir en la fosca qualsevol activitat il·legal que els fos retribuïda: no tots els estudiosos hi estan d'acord, però entre ells sembla prevaldre la idea que l'ofici de sicari quedava garantit.

L'insurreccionalisme anarquista derivat de la il·legalització de la CNT (declarada fora de la llei el 1911, l'any següent d'haver-se constituït) es veié sens dubte afavorit per l'ascens dins de l'organització anarco-sindicalista de grups d'acció de gatell fàcil. Però tampoc la patronal no li anava a la saga i, arran de la vaga del tèxtil de 1913, alguns dels seus dirigents es desmarcaren de Foment del Treball, la gran patronal. Per exemple, Josep de Caralt, el president d'aquesta, fundà el 1914 l'Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet, que organitzà bandes de pistolers per a treure's del damunt, liquidant-los, els sindicalistes molestos.

La España Industrial tampoc es va quedar enrere en aquest perillós joc i va tenir un paper molt important en la gènesi del pistolerisme. Representats feia anys els Muntadas pel ja esmentat Macià a la direcció, lliuraren molt abans del període crític de 1920-1921 la seva guerra particular contra l'incòmode Sindicat de Contramaestres, Ayudantes y Preparación de Tejidos (el Ràdium), que havia nascut en el marc de les vagues del tèxtil de l'any 1916 i que, agrupant els obrers més qualificats del ram (imprescindibles per a la bona marxa d'unes empreses progressivament tecnificades), havia aconseguit millores de salaris contràries als interessos empresarials. En aquesta guerra, comptaven els Muntadas amb la incondicionalitat dels empresaris de tres fàbriques pròximes (Balet i Vendrell, Batlló i Trinxet), que l'òrgan cenetista Solidaridad Obrera no dubtava a desqualificar com «las cuatro hienas de Sans», i que el juliol d'aquell any havien aconseguit que fos declarat il·legal el Ràdium. El febrer de 1917, tres contramestres contractats com esquirols per La España Industrial foren tirotejats en sengles atemptats, i atacs semblants van patir dos obrers i un altre contramestre de l'empresa el març i el juliol. La Vanguardia de l'època no dubtava a relacionar aquella ratxa d'atemptats amb el conflicte de l'il·legalitzat Ràdium (el tema el tracte a bastament Manuel Domínguez a «El pistolerisme a l'Hospitalet», Quaderns d'Estudi de l'Hospitalet de Llobregat, núm. 25, novembre 2011). La violència s'enquistava...

Naturalment, més d'hora que tard, l'abast del pistolerisme local acabaria deixant els seus estigmes en els Muntadas i el seu entorn. El subcap de filatures de l'empresa, Joan Perramon, i l'escrivent Salvador Miralles morien assassinats el 1921. No era un mer atzar propiciat aleatòriament per la profusió i la intensitat del fenomen (que també ho era, certament), sinó que responia sobretot a l'inexorable context social en què es creuaven fatalment els destins de tots plegats. Tanmateix, el sentit pràctic d'aquells Muntadas no semblava assabentar-se'n, perquè, com veurem, acceptaren el repte i seguiren tirant pel dret.

L'assassinat d'Antoni Pareto Maristany (1870-1921). La mort d'aquest Antoni Pareto es creua en la història del núvol Muntadas per l'empelt irreflexiu de la tieta Pepita, com ja he explicat més amunt. L'entrada del clan Pareto proporcionava al conjunt de la família una imatge de particular relleu intel·lectual, que entre la bohèmia i la ciència dels nouvinguts, es fa difícil de trobar entre els Martí barcelonins. Tanmateix, aquella mort passava ignorada, poc menys que oculta, del tot aliena a la memòria comuna del conjunt familiar resultant.

La víctima era propietari de dues importants fàbriques del ram de l'aigua del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat: la fàbrica d'aprest i blanqueig Can Pareto i La Aprestadora Española veïna, que havien estat les primeres de l'Hospitalet mogudes per l'energia del vapor. Eren l'obra d'un exiliat genovès, Antonio Pareto Briguardelli (¿1825?-1901), avi del difunt, que havia fundat la primera, el 1854, i comprat la segona el 1860 a un competidor. L'home s'assimilà tant al país d'acollida, que a l'interregne entre la caiguda d'Isabel II (1868) i la Primera República (1873-1874) reprengué l'activitat política deixada a corre-cuita, de manera forçada, allà al seu país: va ser elegit regidor de Barcelona amb l'alcalde Francesc Soler i Matas, el 1869, i fou diputat provincial per Cardedeu, el 1871, fins que a les darreries de 1874 el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos obrí la porta a la Restauració monàrquica. Però, més enllà de les fàbriques i la política, demostrà sobretot la voluntat d'arrelament a la nostra terra al persistir en un segon matrimoni després que morís ben jove la primera dona. Dos matrimonis que, en dues tandes de dos i sis fills respectivament, deixaren una collita de germanastres que acabaria sembrant la discòrdia en la següent generació, quan els néts van haver d'enfrontar-se a la inapel·lable sentència notarial de l'herència. La trencadissa entre els de la primera fornada i la resta acabà sent absoluta i irreversible. Segons va escriure el meu cosí Lluís Pareto Martí (1923-2002): «La segona esposa... va tenir un altre fill (suposo que Antonio, com el seu pare), que de gran es va fer amo de la fàbrica, provocant una baralla amb el meu avi [Manuel Pareto Carreras, 1855-1910], que se'n separà no volent saber-ne mai més res, i per això el meu pare [l'Enric Pareto Homs] no recordava el seu avi... això fa que la meva família no es tractés amb el germanastre del meu avi ni amb els seus descendents, amb els que no ens coneixíem malgrat viure molt a prop» (són el passatge que el meu cosí Lluís dedica al cas en un inestimable manuscrit amb notes memorials que als anys noranta recollí sota el títol general «Jo, els Pareto i els Martí». El text no inclou cap referència a l'assassinat de l'Antoni Pareto, no en sé la raó. Però a mi m'ha resultat una guia fonamental en altres passatges i m'ha proporcionat pistes sense les quals ara aniria totalment a cegues en la reconstrucció d'aquest gairebé impossible relat). Respecte a la persistència d'aquella ruptura familiar, les notes d'en Lluís recullen, per exemple, que un d'aquells parents Pareto escindits del nucli barceloní va arribar-se fins al camerino de la tieta Engràcia, que estava actuant a Nova York: al final d'una de les funcions, ell es va fer anunciar, cal suposar que amb voluntat conciliadora, «dient que volia veure-la un cosí seu, i la meva tia va contestar que ella només coneixia uns Pareto, que eren el seu germà i els seus nebots». Geni i figura!: Un autèntic embolic de família, de difícil discerniment. Estaria bé que els descendents d'uns i altres, totalment aliens al greuge originari, tingueren l'ocasió i s'avinguessin a reconciliar-se: potser proporcionaria alguna dada més per al relat, i tal vegada aquí, al marge, inclús la foto del difunt que no he sabut trobar enlloc. Qui sap! Pel bé de la Història!

Aquelles empreses dels Pareto foren sacsejades sempre per una gran conflictivitat laboral. El 1918, per exemple, havien arribat a patir una vaga de sis mesos. I quan a començaments de 1921 l'hereu acomiadà 27 treballadors afiliats al sindicat cenetista i els reemplaçà per membres del Sindicat Lliure, dictà la seva sentència de mort: el 24 de febrer va ser abatut pels tres trets d'un pistoler a la cruïlla dels carrers Muntaner i Diputació (Muntaner-Gran Via segons La Vanguardia de l'endemà), quan, acompanyat d'un guardaespatlles, es dirigia a peu des del seu domicili (Consell de Cent, 253, entresòl) cap a la fàbrica, al carrer hospitalenc que encara avui duu el nom dels Pareto. Un dels sospitosos detinguts per l'atemptat, que formava part de la llista dels acomiadats, va declarar que l'autor dels trets havia estat el cenetista Joan Baptista Acher, conegut pel nom de Shum amb què signava els seus treballs artístics. Però tots els sospitosos varen ser finalment absolts per manca de proves. La fàbrica, venuda per la seva vídua dos anys més tard, prengué el nom de l'Auxiliar Textil Algodonera (Atasa) i l'any 1981 va tancar portes.

foto La meva mare, Anna Martí Alcoverro, en una imatge dels anys trenta. (Foto, Àlbum familiar.)
foto Retrat de Maties Muntadas Font (1856), oli de Joaquim Espalter. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.
foto Casa-fàbrica d'indianes de Pau Muntadas, vestigi de l'arqueologia industrial barcelonina. Instal·lada el 1829 al carrer de la Patacada, 9, del barri del Raval, actual Tàpies, 6, ha estat recuperada com a equipament per l'acció del govern municipal.
Pau Muntadas Campeny, l'ideòleg de La España Industrial Pau Muntadas Campeny, l'ideòleg de La España Industrial
foto Gravat de Macià Muntadas i Rovira, director de La España Industrial en el període 1882-1927.
Terracota amb una al·legoria del gremi tèxtil, a la façana de la casa-fàbrica de Reina Amàlia, 12-12bis. (Foto, Arxiu Mas.) Terracota amb una al·legoria del gremi tèxtil, a la façana de Reina Amàlia, 12-12bis. (Foto, Arxiu Mas.)
foto Anunci publicitari de La Industria Algodonera, any 1872.
foto Fàbrica tèxtil Muntadas, Aparicio i Cia., que l'arquitecte valencià Rafael Guastavino va aixecar per a Bernat Muntadas Cañellas al carrer Villena de Sant Martí de Provençals. Inaugurada el 1875, va ser enderrocada al segle XX per a obrir pas a la Gran Via de Barcelona.
foto Retrat de Damià Campeny, del pintor Vicenç Rodés, sobre un fons de peces significatives de l'insigne escultor. Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.
foto Probablement, l'obra més representativa de Damià Campeny sigui l'escultura en marbre Lucrècia morta (1804), que pertany a la col·lecció de la Llotja de Mar-Junta de Comerç de Barcelona. Una rèplica en bronze d'aquest original es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i una altra en guix a la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.
foto L'escultor Josep Campeny Santamaría i la seva Font del Trinxa (1911), instal·lada a Barcelona, a la confluència de Pelai amb Ronda Universitat. (Foto de la font, pertanyent al bloc La meva Barcelona.)
foto Joan Prim comanda el batalló de voluntaris catalans a la batalla de Tetuan (1860): efemèrides recollida en l'oli El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865), encarregat per la Diputació de Barcelona al pintor Francesc Sans i Cabot. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
foto Retrat d'Aribau (c.1835) de l'època de l'Oda a la pàtria. Oli de Joaquim Espalter. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.
foto Retrat d'Aribau (1882), oli de Ramon Martí Alsina, Gal·leria de Catalans Il·lustres del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.
foto Logotip dels Primers Jocs Florals, celebrats a Barcelona l'any 1859.
foto Monument a la memòria d'Aribau, obra de Manuel Fuxà i Josep Vilaseca, erigit el 1884 al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
foto L'avi Josep Martí Muntadas. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La meva mare en l'evanescència d'un carnaval familiar (¿1925?): mantó de manila, vanos, somnis... (Foto, Àlbum familiar.)
foto Josefa Martí Alcoverro, la meva tieta Pepa, l'any en que es va casar, 1911. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La tieta Engràcia, Graziella Pareto, immortalitzada sobre el paper com la Dama de les Camèlies de La traviata verdiana, amb dedicatòria de 1925 pels seus seguidors melòmans. (Foto Àlbum familiar.)
foto Logotip de Les Tres Clases de Vapor, entre les primeres formes d'autodefensa obrera organitzada a Catalunya.
foto Logotip de La España Industrial