5. La família en la intimitat

La família en la intimitat

Il·lustració: La trapezista Pinito del Oro motiva una coça materna; Josep Fontana, Jordi Nadal i Jaume Vicens-Vives encimbellats a l'Olimp historiogràfic; l'avi Josep Martí Muntadas pilota l'avió, amb el seu net Jordi Pareto Martí de copilot; Lou Costello s'escapa del Versalles durant la projecció de Contra los fantasmas; al·legoria de la història apòcrifa del Circ Krone i la tia Blanca Hening; edifici de l'antiga cooperativa La Formiga Obrera/La Flor de Maig del barri de Sant Gervasi, on ens instal·làrem els anys cinquanta; l'Anna Maria enfilada a l'arbre de la parcel·la tarraconina dels pares, Damià i Anna; l'avi Josep, amb sa neta Anna Maria en braços, temptat pel record libidinós de Josephine Baker, a la teulada de Muntadas, Aparicio i Cia., l'obra de Guastavino; l'avi murcià, Damián, després d'una vigília de l'Adoración Nocturna, medita sobre els perills de fraternitzar amb el servei domèstic; les tietes Trini i Leonor surten d'una altra vigília i s'airegen amb l'optimisme patriòtic de la Barcelona fatxosa; la tieta Mercedes i el periquito franquista admiren amoroses el marit, l'Alejandro.

Miquel Barceló assegut a la coberta superior de la vella Escola de Llotja; els Rigalt entorn a la Lucrècia morta, de Damià Campeny, que mostra satisfet l'obra als seus col·legues de la família: Lluís Rigalt i Farriols, Lluís Rigalt i Corbella, Antoni Rigalt i Blanch, i als seus peus el bust de Pau Rigalt que l'esculptor Enric Clarasó modelà per a l'antic Museu d'Art Modern de la ciutat i ara reposa a una fornícula del Parlament de Catalunya.

El general Prim de La batalla de Tetuán al servei de La España Industrial; Matías Muntadas Rovira i el seu amic invisible, Severiano Martínez Anido, llueixen empolainats les bandes del poder local que tot ho pot; el patriarca de l'empresa, Matías Muntadas Font, aposentat veient-les venir en retrospectiva; Pau Muntadas Campeny, cervell privilegiat, supervisa la marxa de l'invent; el poeta Bonaventura Carles Aribau, parent amb un bon paquet d'accions de la companyia, s'hi arrima. El sindicalista Salvador Seguí, El Noi del Sucre, víctima propiciatòria.

(I) Flaix del dia i del lloc en què vaig néixer, i alguns dels precedents i les circumstàncies dels que hi eren

Nascut en el guirigall dels Cánovas-Rigalt (30.9.1944). Se'm fa difícil imaginar la vida quotidiana que traginava el pis on vaig néixer: Enric Granados 46, 3r-2a. En el Pla d'Eixample de 1861, carrer núm. 25, i entre desembre de 1863 i juliol de 1916, carrer de la Universitat. Ma mare, Anna Martí Alcoverro (1906-1996), necessitava d'un cau tranquil i femení que la cuidés a l'hora de tenir-me, i el pis de les cunyades reunia algunes de les condicions convenients: 167 metres quadrats i un majoritari nombre de dones disposades a atendre-la. Circumstancialment s'aplegaven allà els dotze membres de la família Cánovas-Rigalt sota l'improvisat ordre de postguerra de Dolores, la minyona andalusa que hi era per a tots: vetllar per la neteja, l'endreça de la casa, el menjar, servar els secrets, ves a saber...

El meu avi, Damián Cánovas Costa (1869-1937), antic patriarca de l'indret, ho havia deixat tot potes enlaire set anys abans, el 31 de juliol de 1937, quan en plena Guerra Civil va emprendre el camí de la vida eterna entre rosaris, missals i devocions d'escapulari vàries, en la forçada clandestinitat de l'Adoración Nocturna Española, el grup d'integristes cristians que a la fi de la tercera carlinada havia fundat l'advocat gallec Luis de Trelles (1819-1891): el venerat fundador d'aquesta associació d'adoradors havia presidit la Junta de Defensa Carlina en aquella la darrera guerra dinàstica espanyola del segle XIX, va ser candidat a sant al XX, i encara al segle XXI seguia pendent de resolució el procés de beatificació que li havia obert l'Església. Un conjunt de raons que explicarien que l'any 1937 aquells adoradors fossin partidaris, a ulls clucs, dels rebels franquistes i se sentissin sotmesos a la repressió anticlerical del poder revolucionari que es disputaven rojos i negres... I que, per raó de la por del temps que els havia tocat viure, gairebé no gosessin sortir al carrer, confinats a casa o potser amagats qui sap on!

L'amagatall de l'avi. Que l'avi s'havia passat la guerra amagant-se fou sempre la resposta que rebíem els nets si mostràvem interès pel paper de la família a la Guerra Civil i preguntàvem per ell. Jo me n'havia interessat ben d'hora, des de mitjans dels anys cinquanta, i que l'avi fos perseguit per les seves creences formava part ja de la història canònica de la família, tal com la consagraren els qui la van viure: un dogma inqüestionable. Se suposava que en aquelles circumstàncies bèl·l iques l'avi no podia fer altra cosa que tractar d'escapolir-se de ser empresonat i, tal vegada, de la mort: els nets ens ho creiem tot, malgrat les incongruències de l'esbiaixat relat que ens contaven. Tot i així, mai se'ns parlà de quin era l'amagatall de l'avi, i quan en els anys seixanta vaig tornar a preguntar sobre aquest punt, em va semblar que tothom fugia d'estudi, com si sabessin alguna cosa que no podien dir-me: m'imaginava la imatge panxuda de l'avi --que coneixia a través de les fotografies-- amagat sota el llit o a l'altell, potser volent aparentar que no hi era?, o simplement fent-se l'orni?, donant voltes pel pis com si res, saltant-se alegrement el registre de les patrulles de control. Absurd. Senzillament, absurd: l'avi s'amagava. Era la versió oficial. I quan m'he posat a escriure sobre el cas he optat per ser caut en aquest punt, i ara fa un any, al primer esborrany d'aquest escrit, quan encara em mancaven tantes dades i vaig decidir penjar-ho al web, fins i tot m'abstingué de parlar-ne: allà l'avi es moria en olor de santedat i prou.

Ara ja sé que l'avi s'amagava perquè els primers mesos de guerra havia estat pres a la Model de Barcelona, i temia la possibilitat de repetir l'experiència. He vist la fitxa oberta al seu nom a l'expedient de la presó cel·l ular, l'adreça del domicili, les seves inconfusibles dades, les dates d'ingrés i posada en llibertat: 21 d'octubre-31 de desembre de 1936. Fons documental del Centre penitenciari d'homes de Barcelona (Presó Model), núm. 1-236-T-3715, Arxiu Nacional de Catalunya, Sant Cugat del Vallès.

L'avi, que havia estat en origen un rebotat del seminari a la seva Múrcia natal, arribà el 1887 a Barcelona amb divuit anys i aconseguí una feina com a dependent de comerç. S'estabilitzaria a Catalunya pel casament amb l'Adelina Rigalt i Corbella (1875-1940): i a fe que va afinar la punteria a l'hora d'escollir muller. La dona, peça clau en la seva vida, era la pubilla del dibuixant i vitraller modernista Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914), el meu besavi. Aquest, seguint la tradició artística i docent de la família, treballà tota la vida de dibuixant i pintor, i fou ensenyant, entre altres, de l'Escola de la Llotja (com el seu besavi, Pau Rigalt, i el seu oncle, Lluís Rigalt, catedràtics de Paisatge i Perspectiva de la institució, i mestres respectivament del classicisme català del XVIII i del paisatgisme naturalista del XIX). En un pas més en el temps, el besavi fou mestre del vitrall modernista en el tombant del XX: tenia quaranta anys quan assumí la direcció d'art de la vitralleria Rigalt, Granell i Cia., que havia fundat l'any 1890 amb l'arquitecte Jeroni F. Granell i Manresa, el seu soci capitalista; l'empresa esdevindria ben aviat d'obligada referència per l'important paper que va tenir en el desenvolupament del modernisme català. Granell era el propietari de la finca sencera d'aquell carrer de nom canviant on l'empresa havia instal·l at la seu: els tallers s'estenien per l'interior de l'illa fins al número 219 del carrer Mallorca, que també era propietat del soci. La mediació del sogre li proporcionaria a l'avi el lloc de treball que necessitava, i entrà com a comptable de la companyia. Aleshores la finca ho aplegava tot, treball i família: la seu a la planta baixa, l'avi de gerent en el negoci, i el besavi de llogater al 3r-1a, que compartia amb la seva esposa (Leonor Corbella Fernández, ?-1923), els seus fills i tutti quanti. En el nomenclàtor de Barcelona, la finca figurà fins el 20 de juliol de 1916 com el «carrer de la Universitat». Quan el 1890 es fundà la vitralleria, el compositor català Enric Granados -–aleshores poc menys que un desconegut-- tot just estrenava les seves primeres Danses espanyoles al veí Teatre Líric del carrer Mallorca 277. Vint-i-cinc anys després, durant la Primera Guerra Mundial, arran de l'estrena de l'òpera Goyescas al Metropolitan de Nova Iork, la popularitat de Granados el dugué a la Casa Blanca invitat pel president Thomas Woodrow Wilson. Quan el 24 de març de 1916 tornava d'aquell viatge, Granados morí en el naufragi del vapor francès Sussex, que va ser torpedinat per un submarí alemany al canal de la Mànega: a finals d'any, el carrer canviava de nom en memòria del compositor. Aquesta és la raó per la que alguns treballs sobre la figura d'Antoni Rigalt situen, erròniament, la seva residència familiar a la Ronda Universitat.

Però, quan jo vaig néixer, la titularitat de l'empresa Rigalt-Granell havia passat als fills del soci (el referit Jeroni Granell morí el 1931) i no quedava cap dels directius dels anys gloriosos de l'empresa, convertida en un vagarós record pendent de recuperar pels futurs estudiosos de la història de l'art; d'altra banda, el 3r-1a del difunt besavi l'ocupaven ja uns altres veïns.

Arran de la mort de l'avi, havien pres la batuta del pis on vaig néixer les seves filles solteres, la Trini i la Leonor, que en la terminologia d'aquell temps eren assenyalades amb l'estigma de ser «solterones», allò que per edat, i perquè se les atribuïa una manca de virtualitat pel matrimoni, significava una desconsideració total cap a les seves identitats personals. Per la seva banda, Mercedes, la petita, s'havia casat amb un home a qui els seus congèneres més mascles titllaven de «calssasses» i que comptava poc més que pel treball -–en el seu cas, com a reputat professional de la sastreria-- i gens per les decisions que afecten comunament la resta dels mortals; la germana gran, l'Adelina, era un cas especial en què aparença i realitat es confonen: d'ella sempre es digué que havia «fet sort», perquè s'havia casat amb un home que, malgrat l'adversitat, va saber situar-se al món com a «triomfador»; tanmateix, no sembla que el matrimoni li donés a ella una existència afavoridora... En la intimitat d'aquella munió en familia, difícil treure cap conclusió respecte els tòpics usuals sobre la vida en família i la felicitat que haurien declarat en cas que se'ls hagués preguntat al respecte.

Els Cánovas-Rigalt al complet. Damián Cánovas Costa i Adelina Rigalt i Corbella envoltats de la seva prole: Adelina, Leonor, Trini, Mercedes, Antonio (assegut) i Damián. (Àlbum familiar.)

El prolífic replà de la família. La presència de la família en aquest carrer es remunta mig segle abans de quan vaig néixer. Començà al pis veí del mateix replà, el 3r-1a. Pel que sembla, el casament de la filla gran dels besavis, l'esmentada Adelina, aleshores de vint-i-quatre anys, amb l'ex seminarista de Múrcia, que ja en tenia trenta, duia en sí la urgència de la llavor dels molts fills amb què la parella es proposava complir la voluntat de Déu (encarnats en l'oncle Antonio, el meu pare Damián i el reguitzell de les quatre tietes que els seguiren una rere l'altra: les referides Adelina, Trini, Leonor i Mercedes) així com en el desig d'obrir un espai d'intimitat propi que, seguint les tradicions recollides al costumari català, fos alhora el més a la vora possible de la casa pairal d'ella. I «tal faran, tal recolliran», el matrimoni es consumà el 1899 a l'altre pis del mateix replà, el 3r-2a, que havia quedat buit i, com desitjaven els nuvis, esdevenia el més proper dels habitatges possibles que trobaren a l'hora de formar la seva llar.

Poc abans havien abandonat la casa dels pares la filla menor, Antònia, quan es va casar amb el farmacèutic Mariano Miserachs i Roca (1878-1955), i havia traspassat el primogènit, Jaume (1880-1891), que morí no encara adolescent. Un segon fill, Lluís Rigalt i Corbella (1888-1960), el darrer d'aquella dinastia d'artistes, s'encarregà, a través del matrimoni amb Rosa Aigüesvives Martí (1888-1971), de suplir les baixes del nucli d'estadants del pis, que culminaria amb la pèrdua del besavi Antoni (1914) i de la seva dona (1923), obrint pas a un altre cicle de domicilis canviants. Però abans, el matrimoni d'aquest Lluís Rigalt aportaria dues noves filles al cenacle canviant de l'indret: Leonor (1913-1997) i Antònia Rigalt Aigüesvives (1915-1999).

En l'ordre artístic, aquest segon Lluís Rigalt --que succeí al pare en la direcció artística de Rigalt, Granell i Cia.-- clou la tradició creativa de la nissaga i es distingeix per incorporar l'art-déco a la seva producció: els estudiosos actuals en destaquen els vitralls del Salón Rosa, el saló de te més emblemàtic de la ciutat (Passeig de Gràcia, 55), que s'inaugurà el 1931, però es perderen quan el 1974 l'establiment tancà portes.

Rosa Aigüesvives Martí, la dona d'aquest Lluís Rigalt, era cosina de la meva mare, i com a membre del clan Martí-Muntadas la precedí en la iniciativa de casar-se amb un Rigalt: les dues es coneixien de molt temps perquè havien coincidit un parell d'estius a la Casa Blanca (la masia pairal dels Martí, veïnat pierenc de Sant Jaume Sesoliveres, que els hereus, assetjats pels deutes, acabarien venent el 1917) quan ma mare no encara havia fet els onze anys. La Rosa n'hi duia disset, una diferència determinant en la relació maternal que establí amb la nena i que tindria ocasió de cultivar més enllà en el temps per l'amistat sorgida entre ma mare i la seva filla gran Leonor. La nova relació augmentava els motius de ma mare per sovintejar el 3r-1a, i inclús va ser acollida per breus períodes arran la crisi matrimonial dels seus pares (els meus avis materns), lligats molts anys per una separació de facto que feren compatible amb l'art de seguir engendrant fills dins del matrimoni i una mitologia familiar que a ell li atribuïa, entre altres suposades proeses, una llarga estada a París amb la Josephine Baker. Mai, però, aquella crisi matrimonial es formalitzaria sota la fórmula civil de separació de la parella, per bé que, a la pràctica, prengués un caràcter crònic que els conduiria a viure cadascun pel seu cantó i que, aprofitant l'emancipació dels fills grans, acabessin acollits en la vellesa ara a casa de l'un, ara a casa de l'altre, i a l'inrevés, sovint tot cap per avall.

Josephine Baker Josephine Baker en el Folies Bergère de París, l'any 1925.

Les febleses carnals. La inestable relació dels pares materns reforçaria doncs, indirectament, les de la seva filla petita amb la troupe del 3r-1a; també, per extensió, amb el sector de la família instal·l at a l'altra banda del replà, al 3r-2a. En aquest pis, Damián, el meu pare-fill segon, de tarannà alegre i somiador, es mostrà aviat receptiu als encants de ma mare, bé que sempre tímid i insegur. L'home necessità poc temps per encaterinar-se amb la lluïssor i el bon portar de la moda amb què ella posava en relleu els seus dons naturals, com també es perdia alhora amb la desimboltura del tracte que rebia i que eclipsava la convencional i quica beateria de parents i coneguts.

En l'ambient clos del pis, l'avi Damián, patriarca-adorador-nocturn, exigia als dos fills de complir els manaments de Déu, que encara que entre els cristians sempre foren deu, tenia ell la fal·lera d'un especial rigor en el compliment del sisè. Encara que personalment, si se li tensava l'arc dels pantalons, els oblidava tots i perdia l'oremus, potser perquè no li donaven prou els camals (sobretot en primavera, quan alterada, la sang empenyia la urgència dels altres fluxos més enllà del cos). Aleshores perdia la venerable dignitat del patriarcat i es transformava, potser temporalment, en un faune famolenc i omnívor. I foren vàries les ocasions en què els mateixos fills el sorprengueren a destemps encalçant pels recons la jova domèstica o donant voltes perseguint-la a l'entorn de la taula del menjador, ai que t'atrapo! Respecte al nom de la noia, primera de servei que tingueren els Cánovas, ningú dels qui m'han ajudat a reconstruir els fets el recorda amb certesa: han passat més de cent anys!

Molt després d'aquells esdeveniments, mon pare confessava que tan ell com el germà guardaren sempre un gran respecte --i tota la consideració agraïda en el record-- per aquella noia que ocasionalment els feia de mainadera i no dubtava, com si comptés entre les seves funcions naturals, esbravar-los de les pressions doloroses de la primera adolescència en un tot a mà plaent que, sense perdre el pols, els alleujava de qualsevol sentiment de pecat: una greu transgressió del catecisme que, altrament, si eren ells mateixos els qui havien de resoldre-se-la, els removia en un gran neguit... i embolicats en el remordiment no se'n sortien.

No sembla que la imatge patriarcal de l'avi i les seves flaqueses, o la mà providencial de la jova cuidadora en els episodis dolorosos dels nois, causessin cap daltabaix en la vida dels estadants d'aquell 3r-2a. L'àvia Adelina potser no ho va saber mai i, si se n'havia adonat, ho patia en silenci com un estigma més de la seva condició, mentre que les filles, massa petites per percebre el què passava al seu voltant, no se n'assabentaren. I si algú, anys més tard, els ho haguera explicat, tampoc se l'hagueren cregut, per bé que a l'època embolics semblants formaven part de pràctiques domèstiques prou freqüents en llars cristianes d'idèntica condició social.

El futur fantasiós d'una dona. A ma mare li feien peça el sentit de l'humor i les bromes amb què el seu pretendent Damián la festejava (n'hi havia d'altres de menys ben posicionats). També li agradava la facilitat que mostrava a l'hora de compondre rimes i versos apariats, una pràctica que ell havia après dels esbarjos nocturns als cabarets del Paral·l el: una història desacomplexada i tèrbola on suposadament devien convergir males companyies (entre altres la del germà), donotes de mala vida i lleures malsans, millor no detallar-ho: ell mateix ens desafinava a cau d'orella la lletra de la cançó d'una d'aquelles nits: «S'arremanga, s'arremanga i fa de cos, i s'eixuga, i s'eixuga amb un terròs; el terròs era mullat, tot el cul empastifat...», la tornada barroera del públic assistent, el mateix que escarnia els artistes quan reclamava a crits que fossin retirats de l'escenari; «el ganxo!, el ganxo!...», finalment despenjat de l'alçada per arrossegar-los tots fora d'escena i satisfer la concurrència. Als anys vint, el descens a l'infern d'aquelles representacions es corresponia amb el d'una ciutat que vivia al carrer --dia sí, dia també-- la guerra a trets entre els sindicalistes i les bandes de sicaris de la patronal (més de mil víctimes pels dos bàndols en poc més de tres anys). També podien sentir-se les veus que denunciaven la presència, entre-vestidors, dels parents de ma mare (finançant les bandes del cantó de l'ordre i els assassinats), distants en l'àmbit físic i social, però just a la branca del costat en la genealogia.

Entenia ella que les composicions sovint maldestres del pretendent eren la requesta entranyable d'un home que assimilava les essències populars del barri obrer de Sants. Rebia ella del seu cercle familiar notícia d'autors de major alçària literària -–citava prou sovint Aurora Bertrana o Puig i Ferreter, per bé que no recordo de cap títol que em digués, i ara em fa dubtar si ella els hauria llegit mai--... Entre la vintena de llibres d'aquells temps que reposen a les meves lleixes es compten els dos volums d'El cercle màgic, de Joan Puig i Ferreter, editats el 1929 per Proa: en cadascun, al començament del text (folis 7 i 377, respectivament) figura, com si fos l'ex-libris, la signatura de JAlcoverro, el "tio Juanito" de ma mare, que va prestar-los-hi, però ella no els va retornar perquè l'home es morí poc després, el 29 de novembre de 1941. Diferències culturals a banda, Sants era el barri on els cosins es feien d'or amb telers que donaven treball als nens del veïnat, i a voltes ella feia bons els parents, entesos com a benefactors... Però, sobretot, Sants era allà on ella mateixa s'havia criat alletada per la dida fins els dos anys, perquè l'asma i la consumpció de salut deixada en la mare per la gestació i els parts de la germana i dels tres nois que l'havien precedit en la mainada aconsellaven apartar-la d'una nova criança. La dida, Cinta Tarrat Gasa (Serradell, Lleida, ?-?), de qui ma mare es desfeia sempre en elogis --i assegurava estimar-la més que a la pròpia mare--, acabava de perdre la seva única filla en el part i vivia amb el marit, el cabrer Antoni Saurina Gasch (Torralla, Lleida, 1873-1950), als baixos de Santa Caterina, núm. 52, on l'home, que mai va saber llegir --i menys encara escriure--, tenia també allà el corral de les 20 o 25 cabres del seu ramat, així com un mascle, en Perico, separat d'aquelles en un quartet arraconat i fosc, tancat amb una porta que reforçava una cadena i resistia entre sotracs les envestides còrnies de l'animal. No encara hauria fet jo els quatre anys (ja havia mort la dida i devien mancar un o dos per a la mort del marit) quan, en una visita a la casa, en Ton --que així n'hi deia ma mare-- em va dur al corral: recordo la fortor àcida de la palla, l'alfals rosegada, esclafada pel trepitjar de les potes, barrejada amb els pixums i la femta del bestiar; recordo la fúria i la fresa que, com una amenaça, el boc descarregava contra la seva forçada continença i contra la porta que el separava de les femelles. Tot plegat, imposava i feia por...: massa per a un infant urbanita d'una Barcelona on els usos comercials, industrials i ramaders seguiren barrejats fins 1961, quan s'aprovà una normativa higienista per a la ciutat: 700 establiments amb bestiar, i un conjunt de deu-mil vaques repartides pels barris i pel mateix centre, aportaven el tuf rural a un tramat urbà que va anar esvaint-se fins a desprendre's d'aquella olor, però que erigí les 22 vaques de la vaqueria gracienca de Torrijos 5-7 (l'última que va tenir vaques lleteres) en símbol de la resistència urbana contra la discriminació animal. Fins a 1984 no pogueren ser desallotjades, i testimonien les cròniques que, quan eren tretes del corral cap a una granja d'extraradi, algun cap de bestiar plorava sentides llàgrimes pels ulls. En cap cas era la vaca cega de l'insigne poeta, ni tampoc la rèplica que un altre gairebé tan conegut de Sabadell publicà al seu Bestiari amb ànim de revenja, la vaca suïssa de la mala llet.

Seduïa sobretot a ma mare la perspectiva que en Damián, com a estudiant universitari i prometedor farmacèutic, es perfilés ja com un pretendent desitjable. Anys abans, la cosina Rosa havia trenat els vincles matrimonials amb el seu Rigalt. La possibilitat de doblar l'enllaç d'ambdues famílies --ateses les estretors econòmiques de la de ma mare-- no pronosticava un resultat certament beneficiós --on el borni en el regne dels cecs és rei--, si més no en el sentit que ella creia resoldre quan va prometre's al futur marit.

El meu pare, matriculat en aquell temps a la Universitat de Barcelona com a estudiant de Farmàcia, pertanyia a la minoria privilegiada que, amb la promesa d'una futura titulació sota el braç, semblava tenir assegurat el dret a exercir una activitat lucrativa a costa de la salut general... Però l'any en què se suposava que havia de llicenciar-se --quan ma mare li reclamava insistent l'acompliment de les esperances en ell dipositades--, l'home es veié obligat a confessar que, lluny del que tothom creia, no havia passat ni tan sols el primer curs de la carrera i que, ensorrat en el desànim, havia abandonat definitivament els estudis.

Malgrat el cop baix d'una confessió que a ella l'enfonsava en la realitat de la mitjania social que creia a punt de deixar enrere, el cert és que la dona, al cap d'uns pocs anys, accedí finalment, potser entre nombrosos dubtes, a casar-se amb aquell pretendent... Corria 1931, acabava de complir els vint-i-cinc i li sobraria encara la resta de la vida per a tirar-li en cara al marit aquell engany jovenívol dels temps del festeig, que per descomptat no li perdonaria mai, com tampoc no es perdonava a sí mateixa la feblesa del moment en què acceptà donar el pas definitiu i convertir-se en la seva dona. I quan, de les desavinences amb el marit, s'embolicava en aquests pensaments ombrívols, no s'estava de repetir en veu molt alta --que la sentís tothom! Sí!-- l'advertiment premonitori de sa mare (Anna Alcoverro i Carsi, 1867-1941) respecte als auto-enganys de l'amor i el matrimoni: el recitava parsimoniosa i solemne, posant l'èmfasi en cada síl·l aba, com si fos un mestre en un dictat. I ho feia amb una teatralitat paròdica que jo sempre vaig entendre com l'expressió del seu particular i tràgic sentit de l'humor: «Quien-en-el-ca-sar-a-cier-ta,-en-na-da-ye-rra», sentència amb què, segons ma mare, l'àvia assumia l'inapel·l able «força del destí» (i la lectura del concepte que en va fer el seu estimat Verdi en l'òpera que du aquest títol) davant el més mínim problema de l'àmbit casolà. Bona filla, i voluntariosa en la reproducció fidel de les paraules, ma mare s'apressava a aclarir que, per a l'àvia, el clam tenia un únic destinatari: l'avi Josep i «el maleït atractiu» que mostrà aquella nit en què els dos, asseguts allà a la llotja del Liceu, foren presentats pels pares i van veure's per primera vegada fit a fit: l'única en que ell s'aixecà del seient i, respectuós, es quadrà cerimoniosament per besar-li la mà.

«Jo faig el que puc i el que no puc!». A diferència de la meva mare, el pare, endut per la mala consciència d'aquella vocació farmacèutica malmesa --de la què n'era l'únic responsable--, vivia, des que abandonà els estudis, aferrat a la necessitat de guanyar-se el present... Va néixer en primer lloc l'Anna Maria (Anna Maria Cànovas i Martí, 1933-1989), la filla que li robava el cor, i aquest fet redoblava el seu sentit de responsabilitat respecte a la família. En la promesa de l'esdevenidor, fantasiejava alhora les mels de la fortuna que mai no havia d'arribar amb el minso sou de treballador a l'apoteca del cosí: la Farmàcia Miserachs (Roger de Llúria, 51) lluïa en aquell temps un reeixit aparador modernista, referent que el taller Rigalt-Granell de la família havia proposat anys abans com a model pel comerç de la ciutat, i que en el cas del meu pare reforçava, mentre durà l'engany (ara, amb el pas del temps, dulcificat com un simple malentès), la seva falsa aparença d'un aplicat i responsable estudiant de Farmàcia en pràctiques.

Farmàcia Miserachs

De bon començament, les bronques parentals a casa sempre foren degudes als problemes sorgits en l'administració casolana del sou del pare. I em confirmava més tard l'Anna Maria que el mecanisme que encetava la bronca sempre va ser el mateix i venia d'abans que jo naixés: primer a la farmàcia, després com a botiguer de queviures pròpia al Poblenou, finalment d'empleat en el negoci de cotxes del cunyat. En tots els casos ell li passava a la dona una part del que guanyava --que podien ser a l'entorn de les dues-centes o tres-centes pessetes setmanals, se'm fa impossible de recordar-- per tal de dedicar-la a la despesa ordinària: pa, llet, llegums, fruita, carn, gel, carbó per a cuinar, orujo pel braser, petroli pel fogó... Ella feia un llistat apart amb les despeses extraordinàries que s'afegien durant la setmana i que periòdicament -–més o menys un cop al mes-- sotmetia a la supervisió del marit per tal de saldar el diferencial pressupostari acumulat. Els dies previs al lliurament de la llista, ma mare preparava el terreny entre els afectats i ens advertia: «Ai...! Estic patint perquè he de passar la llista al vostre pare i em muntarà un altre drama». Arribada l'ocasió temuda, l'home llegia la llista feta per la mare, i poso un exemple de mitjans dels cinquanta, quan ell treballava al garatge i vivíem a Marià Cubí: «collir punts de mitja a casa la Nati, 8 ptes.; Pastisseria Estany, aniversari Anna, 22 ptes.; Can Just, xiruques i bordó campament Lluís, 75 ptes.; piles per la llanterna, 8 ptes.; Rápido Céspedes, tapetes i mitja-soles, 55 ptes.; La Cocina Moderna, cassola, 35 ptes. (s'havia cremat la que teníem); Merceria La Dalia, mitjons i mocador coll, 20 ptes.; joc de mocadors per tots, 25 ptes.; brodats tovalloles, 60 ptes.; sostenidors (que ja no aguantaven), 16 ptes...». «Total, Damián, em deus 306 pessetes», resumia ma mare. I la resposta: «Ja està, la Muntadas!: brodats, postres, cassoles de fantasia... Som rics! Visca, gastem-nos-ho tot, vinga, per diners que no quedi!... No pot ser, això no pot seguir així...!» I començava el clam peripatètic, amunt i avall del pis (el recorregut eren uns 13 metres d'extrem a extrem), i els crits arribaven en passi de primera ronda al pis dels Tàpies del damunt (ma mare havia advertit la veïna, la senyora Maria, preparant-la), i quan a la segona ronda el pare arribava a l'habitació conjugal, els crits ja desvetllaven les cases del davant, que no havien estat advertides: a la Milieta, i a les bessones Les Grogues, sempre vestides d'aquell color demacrat, i a Les Oques, dues velles malcarades que es discutien al carrer, on no anaven mai juntes i desfilaven sempre per separat una davant l'altre. Si la bronca no afluixava, a la tercera o quarta ronda era probable que els crits arribessin ja al pati del darrere de casa de La Geganta, que només donava vista al carrer per l'escala on la filla eternitzava els comiats arrambant amb el nòvio al portal, i al Cego de Conveniència de la cantonada de Sagués, que de dia venia els cupons al xamfrà i a l'última hora de la tarda tractava de col·l ocar pels voltants els que encara no havia venut: es comentava si hi veia massa o no gaire, però era fora de dubte que el Cego de Conveniència tenia l'inconvenient de l'oïda molt fina.

Al barri, com en un poblet, la gent «baixava a Barcelona» si els calia anar al centre de la ciutat, i qui més qui menys tenia malnom, i estava controlat per tafaneres que guaitaven darrere les persianes i feien safareig al carrer i a les botigues. Tanmateix, tots anaven a dormir d'hora, encara no havia arribat la televisió... Mentrestant, espectacle grotesc, per menys dels dos euros actuals (aquelles 306 pessetes equivalen a 1,8391€)) ajustàvem els comptes en hores intempestives a oïdes del veïnat de primeres llotges (i en diferit en el boca a boca del carrer): «Damián, no cridis, no facis el murciano, que despertes els veïns». I la rèplica, com la tornada d'una cançó: «Ja hi som, ha parlat la Muntadas! Esclar, som de bona família...!». A l'extrem de les malediccions, l'Anna Maria i jo esperàvem la frase capciosa que no faltava mai: «Jo faig tot el que puc i el que no puc!». Ens preguntàvem què seria «allò que no podia fer, però feia»: i penso que potser no era una simple fórmula genèrica, sinó que en origen tindria un sentit concret que no venia al cas en la seva aplicació, però la repetia perquè la primera vegada potser tingué la fortuna de crear confusió i afavorir-ne el punt final, com una mena de rúbrica o treta retòrica. O millor: com una seqüència d'aquelles pelis neorealistes italianes que omplien les pantalles del moment i ens agradaven perquè, en ocasions semblants a les nostres, els protagonistes ens representaven i feien que ens sentíssim universals.

Tambors de guerra somorts. El meu pare conservà el lloc de treball a la farmàcia fins a les acaballes de la guerra, quan fou mobilitzat el gener de 1939 per a lliurar la darrera batalla de la República. Davant dels meus requeriments de nen que volia saber del passat, m'explicava molt després la seva participació bèl·l ica en termes renyits amb l'èpica: un descampat a la riba del Segre, el campi qui pugui en les pròpies línies quan sonaren els primers trets, i el gallec que li va barrar el pas i, apuntant-lo amb el màuser, l'aturà per fer-lo pres i prendre-li les botes que acabava d'estrenar: «Van te dar un deleite exquisito, comer ben e durmir nunha cama suave e quente», li deia en mig d'un fred que pelava, en el to festós de qui es vol disculpar d'alguna malifeta, mentre l'obligava a descalçar-se... I de la desfeta en el front republicà, passà directament a Lleida, en qualitat de pres rojo, al camp de concentració de presoners del Castell de la Seu Vella.

D'aquell centre penitenciari el meu pare recordà sempre dues coses: la fam que l'obligaren a passar i que posava en relleu el seu costellam, i la companyia dels polls --el més gran dels patiments allà soferts--, que, com un actor de mim, ens escenificava gratant-se amunt i avall amb el rictus crispat d'un bufó fent facècies, mentre la dona, esgarrifada, li demanava que parés perquè ja li picava tot, i ell esclatava entre rialles de bonhomia.

D'allà en sortiria després que ma mare viatgés a la capital lleidatana per a lliurar-li al comandant del camp l'aval d'una carta escrita pel coronel Francisco Quiroga Codina (Lleida, 1888-Barcelona, 1954) favorable a l'alliberament del marit pres. El coronel, nascut a Catalunya durant un destí del pare a la VIIa Regió Militar, pertanyia a una nissaga castrense en que el progenitor arribà a general i dos altres fills seguiren com ell la carrera de les armes. Paco Quiroga havia estat retirat del servei, amb el grau de tinent coronel, en virtut de la llei Azaña de 1931, quan proclamada la República, el futur president, aleshores ministre de l'Ejército, Manuel Azaña, tirà endavant la reorganització de la institució militar: Quiroga passà a cobrar una folgada pensió de 900 pessetes i a viure tota la guerra a casa apartat de l'ús d'armes. Mogut probablement per l'afició a la sarsuela, va conèixer a la «iaia Angelita» (Àngels Homs Buqueras, 1870-1941, barcelonina que fou cantant d'òpera i sarsuela al Liceu, menys famosa que sa filla, la tieta-cel·l ebritat de la família, Engràcia, de nom artístic Graziella Pareto) i s'hi va casar en un matrimoni que a ell li obrí les portes de la família i per a ella va ser en segones núpcies (tal com sempre va constar entre els seus, per bé que a l'acte matrimonial d'aquesta suposada segona vegada constés la seva solteria anterior, aclarida per la consulta de l'acte). L'aval d'en Paco Quiroga permeté al meu pare recuperar la llibertat i, a la vista d'aquest resultat, el clan dels Pareto sentí la satisfacció de comptar amb un valuós membre dels vencedors de la guerra i l'ungí per l'efectivitat del seu escrit mediador en el cas, arredonint amb aquest èxit la fama que gaudia de cordial i animat conversador en les reunions familiars. Contrapunt: el meu cosí Lluís Pareto explicava que a Paco Quiroga mai se li sentí dir una paraula en català, observació que per a ell --independentista declarat que sempre va ser-- significava un seriós retret personal. També especificava que en Paco, recuperat a la postguerra com a membre del cos jurídic de l'exèrcit, es treia un sobresou per presidir tribunals militars on la seva signatura avalava sentències de mort i presons perpètues. El meu cosí afegia que, en família, per si es donava el cas ningú li duia la contrària en res.

Modificacions confuses del padró i altres absències. La troupe canviant dels Rigalt del 3r-1a deixà la finca uns anys més tard, després que les successives morts dels besavis escardessin les implicacions afectives del replà, desgastades potser pel frec quotidià que aquella pèrdua generacional evidenciava. Tanmateix, els descendents d'un i altre cantó de l'escala no s'expliquen ben bé la raó d'aquella decisió evasiva, que durant anys ha estat atribuïda a un fet que no deixa de ser còmic i es podria resumir com l'embat imparable del progrés higiènic sobre les noves construccions de la ciutat. Sembla que aquells Rigalt ressentien que el seu pis no tingués bany... i es traslladaren a un altre habitatge més ben dotat (Passeig de Sant Joan, 118), que sí que en tenia. Però se'm fa impossible no considerar una altra possibilitat menys funcional: que el trasllat es degués a la fatiga dels més joves respecte els vells, en afeblir-se els vincles emocionals que unien avis amb nets i netes (quan aquestes havien atès la llarga malaltia que precedí la mort del patriarca Antoni); potser, cosa que mai digueren els afectats, la família d'aquell Lluís Rigalt ressentia l'integrisme religiós dels parents del replà, que, lluny de temperar-se, esdevenia progressivament intransigent i obtús respecte al fer descregut d'un artista del segle XX i la seva cort.

Batizo Carlos Cantieri Rigalt Bateig de Carles Cantieri Rigalt, l'any 1951. D'esquerra a dreta: Leonor Cánovas Rigalt, agafant pel braç Mercè Coll Cánovas; Manuel Bofarull i Relats i la seva dona, Leonor Rigalt i Aigüesvives; l'àvia Rosa Aigüesvives i Martí (que recolza amb el braç dret al nadó Carles, protagonista de la celebració) i l'avi Lluís Rigalt i Corbella; Lluís Cànovas i Martí, a punt de fer set anys; el mossèn que oficià el bateig; i Fèlix Cantieri i Xibixell i Maria Antònia Rigalt i Aigüesvives, amb el seu fill gran, com jo de set anys, Marc Cantieri i Rigalt. Per a la meva sorpresa, la fotografia dóna fe d'un acte del que no en guardava cap record, perquè la meva relació amb aquesta branca familiar va ser sempre nul·la, per bé que alhora tenia constància d'alguns dels seus esdeveniments importants a través de ma mare i ma germana. (Âlbum familiar.)

De tota manera, no és menys cert que les classes benestants d'aquells temps podien sovint canviar de residència per fets que ara ens semblen inversemblants i ens fan riure: fos l'augment de rendes agrícoles d'una collita que els semblava generosa perquè havien ensacat una càrrega més que l'any anterior, fossin els roncs endormiscats d'un veí que els desvetllava a mitjanit, quan a l'estiu dormien tots amb les finestres obertes... No calien grans raons. N'hi havia prou, certament, amb la sort atzarosa d'ingressar un mínim plus que els fes sentir-se rics o amb l'infortuni de patir qualsevol petit inconvenient quotidià, com ara els carnots sonors d'un veí...

*****

O sigui que els parents que em van donar la benvinguda al món aquell 30 de setembre de 1944 eren només els que pernoctaven al 3r-2a, ja que els del 3r-1a s'havien mudat feia temps.

Per descomptat, no hi era l'àvia Adelina, que havia assumit resignada el submís paper d'esposa que li havia assignat la vida i que feia quatre anys i mig que devia seguir al marit pel camí del cel. El meu pare, Damià Cànovas Rigalt (1901-1990), perdudament sentimental, no la va oblidar mai i, sempre que la citava, la compadia amb la tristesa al cor malgrat els anys transcorreguts: «Pobra dona...», deia (l'únic i lacònic comentari que a tall d'epitafi no es cansava de repetir tot recordant la relació de capteniment amb que aquella dona continguda i soferta es mantingué sempre a disposició del marit). I a l'hora de fer balanç dels qui assistiren al meu natalici, m'adono que ningú ha trobat a faltar el meu pare. Potser sobreentenien que era al costat de la seva dona, una presència ara més o menys estesa, imposada amb els anys a les sales de part dels hospitals; potser, tot recordant que no hi era, s'han abstingut de cap comentari maliciós que donés peu a equívocs (gràcies a tots ells pel detall). Però el cert es que tampoc ma mare va comentar mai de cap anècdota o paraula que delatés la seva presència en l'efímer paritori de les tietes. Quan me n'he adonat he recordat que, a la postguerra, el meu pare va dedicar un temps breu --potser d'un, dos o tal vegada tres anys-- a l'aventura de tirar endavant una botiga de queviures al Poblenou, que acabà cedint finalment en un traspàs. Ho havia oblidat per complet: no he trobat cap pista ni de la localització ni dels anys en què aquella botiga estigué oberta. Atès el fet que jo vaig néixer en dissabte, no fóra gens estrany que -–si el meu naixement hagués coincidit amb l'existència d'aquell l'establiment-- l'home s'abstingués de venir a rebre'm perquè estava atenent els clients: la setmana laboral era de sis dies i les dones dels obrers sovint deixaven per a l'últim moment les compres del dinar dominical de l'endemà. És fàcil deduir que l'home, pressionat per ma mare, patia pel diner curt, i que la perspectiva del meu naixement l'hauria empès a preveure sense més contemplacions el pressupost duplicat dels fills que se li venia al damunt... Potser aquella coincidència cronològica sigui una elucubració errònia, però la simple possibilitat em tranquil·litza respecte a la certesa que, si més no, qualsevol dèbit paterno-filial causat per aquella presumible absència queda saldat.

*****

En qualsevol cas, en el meu primer dia al món, aquell en què jo aniria a raure allà al mig, no hi eren ni l'avi ni l'àvia. Ell, temerós potser pels seus pecats carnals, havia deixat, a tall de pòlissa d'assegurança eterna, la gestió de les darreres cuites terrenals en mans de la dona i dels marmessors testamentaris Francisco Ferret Obrador, Román Juliá Utset i Luis Guitart Font (que devien ser els més íntims del seu grup d'adoradors noctàmbuls), als que qualificava de «buenos amigos» i encomanava «todo lo relativo a mi entierro y a la celebración de píos sufragios por el descanso de mi alma... y que lo más pronto posible se me apliquen las misas de San Gregorio». Testament del 8 de maig de 1933, escrit per l'advocat i cosí de la família Antoni Miserachs Rigalt (1909-1982), i signat i rubricat el 16 de setembre de 1937 pel notari Gabriel Faura i Marquet. Miserachs va ser el màxim dirigent d'Acción Popular Catalana, el partit que des de Catalunya participà l'any 1933 en la fundació de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), la coalició filo-feixista presidida per José María Gil-Robles.

Les misses gregorianes. Instaurades al segle VI pel papa Gregori Magne (Roma, 540-604), són trenta misses que, després de l'enterrament, cal oficiar tan aviat com sigui possible, en trenta dies consecutius. El procediment exigeix una única intenció, que sigui per un sol beneficiari i amb una ofrena dinerària superior a la de les misses ordinàries (en aquells temps l'estipendi mensual de l'oficiant); si queden interrompudes per alguna negligència, cal recomençar per la primera com si res. Per tal de no malmetre el temps, els oficiants i els feligresos es comprometien a una rigorosa cura en l'aplicació del procediment.

El papa Gregori imposà aquesta pràctica arran de la mort del monjo benedictí Giusto, que atresorava una quantitat de diner incompatible amb el vot monàstic de pobresa que havia professat i que guardava dins la màrfega del matalàs, com van descobrir in extremis mortuorum els seus confrares. A misses dites, després de la trigèsima de la seva causa, Giusto s'aparegué al germà Copiós de la comunitat com a missatger del més enllà, dient-li que havia estat ascendit del Purgatori al Cel. Aquell papa, elevat més tard als altars com a Sant Gregori, entengué el missatge celestial i fixà la pauta topall de les trenta misses. Els cristians que apliquen aquella devoció creuen --com sembla que creia l'avi-- que aquella pràctica pietosa, de dubtosa eficàcia executiva en el més enllà, podria servir tal vegada per afavorir, com en el cas de Giusto, l'etern descans de l'ànima del difunt i l'alleujament de la pena de Purgatori imposada pels seus pecats, quan són benignes.

El llegat de l'avi Damián; la Falange a casa. L'àvia Adelina es limità a seguir les indicacions del marit, i com ella devien fer-ho també els marmessors testamentaris. Tanmateix, les filles conservaven els valors apresos de petites, que ara sentien amenaçats i, en plena guerra, portarien al compromís polític de les dues que no s'havien casat.

En la intimitat de la família, ma mare sempre va assenyalar les tietes Trini (Trinidad Cánovas Rigalt, 1910-2004) i Leonor (Leonor Cánovas Rigalt, 1913-1993), com a membres de la «quinta columna», una expressió de la propaganda guerra-civilista que va fer fortuna entre els dos bàndols enfrontats en la guerra: el terme tenia l'origen en les quatre columnes de tropes faccioses que, un cop en marxa l'aixecament militar, avançaven sobre Madrid, moment en què un dels generals rebels --Emilio Mola en declaracions davant corresponsals estrangers i en una al·l ocució a través de Radio Castilla, de les que no existeixen registres-- fià la victòria als simpatitzants feixistes emboscats, que identificava com «la quinta columna»: una declaració que donà peu a l'obsessiva persecució dels simpatitzants dels rebels a Madrid i arreu de l'estat. A Catalunya, la resistència anti-republicana d'aquesta quinta columna es nodrí, entre altres, sobretot dels integrants de Falange Española, el Requeté i l'Acción Popular Catalana, que liderava el cosí Antoni Miserachs Rigalt dins de la filo-feixista Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA); hi figuraven alhora les trames del Socorro Blanco, fundat el 1933 per la Secció Femenina de la Comunión Tradicionalista; i en formaren part també sectors de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, que amb el seu home de confiança, Josep Bertran i Musitu, dirigí els Servicios de Información de la Frontera Nordeste de España, establerts el setembre de 1936, primer a Biarritz --i després a Irún--, al servei del govern rebel de Burgos.

Ma mare sempre va donar per fet que les seves cunyades eren quintacolumnistes. I no es va equivocar; al cap dels anys, ja mortes totes de molt temps, vaig trobar la prova d'aquella adscripció en una declaració manuscrita, signada i rubricada el 30 de juny de 1939, on la Leonor assegurava haver estat membre del «Socorro Blanco, cotizando y recaudando fondos. Confeccionaba también ropa de invierno que luego era repartida entre los presos facistas [sic]. Todo ello bajo la orientación de mi jefe de grupo, doña Manuela Barberá, viuda de Margallo, domiciliada en Valencia, núm. 18». Però ma mare mai va sospitar allò que la tieta Leonor afegia a continuació en un altre ítem de l'escrit, on declarava ser «miembro de Falange Española Tradicionalista desde marzo de 1937, y estar pendiente de la entrega del carnet». Complint amb les exigències de la sol·l icitud, Leonor aportava els noms i els domicilis de testimonis «de absoluta solvencia» que podien avalar la seva declaració i «garantizar su adhesión al Movimiento Nacional». En citava tres: els reverends pares de l'església de San Vicente de Paul (Provenza, 212); el referit cosí Antonio Miserachs Rigalt [màxim dirigent d'Acció Popular Catalana], que en la instància era presentat com a caballero de España y diputado de la Junta del Colegio de Abogados (Consejo de Ciento, 344), i la veïna del pis de sota, doña Candelaria de Mollfulleda (Enrique Granados, 46, 2n-2a). Fotocòpia de la instància de sol·l icitud de treball presentada el 30 de juny de 1939 a la Caja Nacional de Subsidios Familiares del Instituto Nacional de Previsión (1908-1978), organisme aleshores depenent del Ministerio de Gobernación franquista.

La prova d'aquesta militància haguera incriminat la Leonor davant la justícia republicana, però no tinc cap dubte que la Trini compartia els mateixos i venturosos atzars de clandestinitat que la germana (de fet, s'ho parlaven sempre tot, fins els detalls més intranscendents de qualsevol nimietat, i anaven a la una en totes les causes de la família, fossin importants o no). La Leonor va deixar la prova d'aquell passat en la instància d'entrada a l'Instituto Nacional de Previsión, on un cop admesa va exercir tota la vida de secretària de direcció i transcorregué bona part de la seva carrera professional com la persona de confiança del director provincial, José Antonio Pascual Alomar; per la seva banda, en acabar la guerra, la Trini entrà a treballar directament a Motormóvil a les ordres d'un altre franquista de soca-rel, José Sánchez Vilardebó, que era el factòtum de l'empresa i no li demanà referències personals perquè ja les tenia: ves a saber on s'havien conegut, i fent què!

La Leonor s'afilià a la Falange Española quatre mesos abans de la mort del pare, el qual acabava de sortir de la Model. En aquell moment, el feixisme espanyol tractava d'imposar la supremacia sobre el poti-poti de grups que treballaven dins la quinta columna de Barcelona. El Grupo Todos, majoritari a la ciutat -–on coincidien gent de totes les tendències indicades i en el que probablement figuraven la Trini i la Leonor--, assegurava comptar amb 350 dones que a més de les activitats declarades per la Leonor, duien a terme les tasques d'enllaç dels presos amb l'exterior: les presons es convertiren en el nucli fonamental d'extensió de la quinta columna en el que els presos eren reclutats per a la causa anti-republicana i en recuperar la llibertat s'integraven als diversos grups de l'organització. Un informe de febrer de 1937 dels serveis d'informació republicans destacava la importància numèrica dels falangistes presos a la Model i la facilitat de les seves comunicacions amb l'exterior que els proporcionava el Socorro Blanco. L'estructura orgànica dels grups de la quinta columna s'adaptava a les necessitats de cada moment i, en aquest sentit, el Grupo Todos canvià la seva estructura orgànica de tres membres, per una nova estructura de parelles: un membre actiu, dedicat a les actuacions vives i d'enllaç, i un altre passiu, que coneixia tots els elements de relació del company, però per raons de seguretat no assumia riscos i només actuava quan aquell, un cop cremat, quedava immobilitzat. Javier Rodríguez Abengózar, «La quinta columna en la retaguardia republicana de Cataluña», a Eduardo Higueras i altres (coord.), El pasado que no pasa, Ed. de la Universidad de Castilla-La Mancha, Cuenca, 2020. Se'm fa inevitable imaginar l'aplicació d'aquest tàndem al cas de les tietes, i situar a la Leonor en el paper del militant actiu, i a la Trini emmascarada per la discreta ombra de la germana. D'altra banda, la lluita de poder lliurada en el sí del partit falangista havia desfermat l'expedició massiva de carnets d'afiliació per part del grup del Círculo Azul, Rodríguez Abengózar, Ibidem. un fet que amenaçava la direcció falangista, marcada en aquell moment per la promulgació del Decret d'Unificació dictat per Franco (19.4.1937), que els obligava a unificar-se en un partit únic amb els carlins de la Comunión Tradicionalista, més nombrosos i millor organitzats que els falangistes. A Catalunya, les reticències de la militància falangista a la unificació aconseguiren que se suspenguera l'aplicació del decret fins a l'agost de 1937, quan es convertí l'organització en la nova Delegación Territorial de Cataluña de FET y de las JONS, front la Comisión Carlista de Asuntos de Cataluña, que trobava dificultats creixents per actuar. Joan Maria Thomàs, «Falangistes i carlins catalans a la 'zona nacional' durant la Guerra Civil (1936-1939)», Recerques, núm. 31, 1995. Les circumstàncies d'aquella conjuntura unificadora topaven també amb les mesures de seguretat adoptades per la clandestinitat de la zona republicana, determinant la negativa de la direcció falangista a distribuir carnets entre els nous afiliats. Això explicaria que la Leonor, afiliada al març de 1937, encara no disposés del carnet del partit el juny de 1939, en el moment en que omplia la instància d'ingrés a l'administració pública. Respecte a les relacions dels falangistes amb l'avi durant el seu empresonament i la possible influència en l'ingrés de la Leonor al partit feixista, són ben segures, però alhora les circumstàncies en què es produïren els fets no deixa de ser una especulació que, a manca d'altres dades, queda lluny de ser resolta: en cap cas, la militància feixista de la Leonor apareix com res d'estrany en una noia de 23 anys marcada pel conservadorisme catòlic i pel pensament social més reaccionari d'un pare empresonat en l'extrema situació de revolució social i guerra civil d'aquells dies.

*****

Reprenent el fil del relat d'aquell 30 de setembre de 1944, els homes del 3r-2a estaven reunits a la galeria que dona al pati de veïns, mentre en l'enrenou creat per la meva arribada al món, la Trini, que era la manaire del pis, havia pres la batuta del matriarcat i, en l'extrem oposat, no parava de repartir ordres: a la inseparable Leonor encomanà les palanganes d'aigua calenta; a la gran, l'Adelina (1904-1985), les tovalloles; a la mitjana, Mercedes (1907-1991), que controlava a la sacrificada Dolores –-a la cuina escalfant l'aigua i preparant el sopar--, confià també la contenció de la mainada; mentre, els integrants d'aquesta, excitats per la novetat del que aviat es revelaria com un cosinet, no paraven de voltar l'habitació gran que dóna al carrer --la de les tietes--, on ara jeia ma mare. Els integrants de la mainada eren els fills de la tia Mercedes: Pilarín (1936), Alejandrito (1937) i Merceditas (1940-2018): També en formaven part els fills de l'Adelina: l'Adelineta (1934) i l'Arturet (1936-2010). En aquell context els noms dels «cosinets» s'identificarien sempre més pels diminutius. I el periquito que ensinistrava la tieta Mercedes havia après ja a repetir de corredissa el «Franco, Franco, Franco. Arriba España», encara que, en estricte observança, atenent a la breu vida dels ocells, potser això va succeir un temps més tard.

Menció especial, la presència de ma germana, l'Anna Maria (1933-1989), cridada a convertir-se de bon començament en l'amorosa, comprensiva i fonamental referència dels anys que m'esperaven.

Familia Oller Canovas Adelina Cánovas Rigalt i Ricard Oller i Mallol, amb els seus fills, Artur i Adelina. (Àlbum familiar.)

La tia Adelina i els seus vivien a Enric Granados provisionalment: havien deixat Horta, on passaren la guerra a l'habitatge paredat del costat del que ocupaven els meus pares (carrer Campoamor, 25), on uns i altres compartien el jardí amb un gran caquier –-ells en deien «palo santo»-- que els oferia aixopluc aromàtic durant els bombardejos, mentre ma mare increpava els pilots dels Junkers, maleint-los: «fills de puta, feixistes de merda, assassins...!», qualsevol insult que li passés pel cap, i l'Adelina no parava de pregar-li: «per Déu, Anita, que et poden sentir, para, para ja!» en el convenciment que els crits de la cunyada arribaven a l'alçada de la línia dels vols; el marit de l'Adelina, Ricard Oller i Mallol (1907-1960), era capità de l'Exèrcit Popular des de l'1 de febrer de 1937, pertanyia a la quarta promoció sortida de l'Escola Popular de Guerra creada per la Generalitat l'any abans, Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la Guerra Civil i el franquisme), Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Barcelona, octubre 2021. i fou destinat al castell de Montjuïc, on comandava una de les quatre bateries antiaèries (cadascuna amb quatre peces 88/56 Flak 18, fabricades per Krupp) que s'assajaren durant la Guerra Civil amb escassa fortuna i, en canvi, tan bons resultats donarien com a canó contra-carro durant la Segona Guerra Mundial; l'oncle Ricard va ser ferit en una cama durant la retirada i passà l'exili al camp de concentració d'Argelès-sur-Mer, a la Catalunya Nord sota sobirania francesa. De moment se salvà de la temuda amputació; quan jo vaig néixer ja havia pogut esmenar la seva situació legal sota el nou règim i estava pendent de traslladar-se al pis que ocupaven els seus pares, Ricard i Magda (Rambla de Catalunya, 80, 1r-1a), on anys després la gangrena de la ferida li causà la mort i on la seva filla Adelina hi visqué encara uns altres quaranta anys, fins que el desembre de 2021 el deixà definitivament per anar a viure a casa d'una amiga.

*****

A l'extrem oposat de la casa, els tres cunyats de la família mataven el temps amb alguna conversa intranscendent a l'espera del meu natalici. Tanmateix, qualsevol conversa quedaria deslluïda amb components com aquells tertulians, cadascun fidel al seu estil personal, infranquejable per a la resta d'interlocutors.

El de major edat del grup, l'Antonio Cànovas Rigalt (1900-1976), germà gran del clan de la casa, conservava allà la seva habitació de sempre i encara no s'havia emancipat malgrat haver complert ja els quaranta quatre (deixaria l'habitació poc després per anar a viure amb la Maruja --Maria Josefa Gironella Riera, 1918-2013--, una vice-tiple d'El Molino, divuit anys més jove que ell, que era cosina de l'escriptor José María Gironella i els seus «cipreses que creen en Dios» amb la que s'acabà casant l'any 1956 «en privado y sin publicidad» --com explicava la tia Leonor a la Trini-- per a sacralitzar una situació pecaminosa que les germanes qualificaven de «amancebamiento»). Muntador de cinema i jerarca del Sindicat d'Espectacles de la Central Nacional Sindicalista (CNS, el sindicat vertical del règim), signava els Avances Cánovas, que es projectaven a totes les sales de cinema perquè eren els tràilers de la postguerra. La presència de l'oncle Antonio a casa en l'hora del meu naixement es justificava a bastament per la seva trajectòria de noctàmbul calavera; amb el seu esperit enfoteta acostumava apostrofar qualsevol tema que es tractés amb alguna atzagaiada poca-solta que descol·locava els interlocutors.

El seguia per edat, cinc anys més jove, el seu cunyat Alejandro Coll Sualis (1905-1974), reputat sastre que figurava al padró de la casa en tant que marit de la tieta Mercedes: havia sigut cap del taller de confecció de la famosa sastreria F. Vehils Vidal (Pça. Universitat, 7), però ara tractava d'aferrar-se a la confecció d'un imaginari lligat al futbol i al seu estimat equip, l'Español, potser per a desfer-se del record pesarós de ser l'únic supervivent del bombardeig que el 17 de març de 1938 causà l'Aviazione Legionaria italiana a la seva empresa --aleshores col·l ectivitzada--, on una bomba esfondrà l'edifici i causà la mort dels sis companys a les seves ordres en una carnisseria que commocionà la ciutat; va sortir-ne greument ferit, i encara onze anys després, el 1949, hagué de ser intervingut d'un tros de metralla, enquistat a l'abdomen, que s'activà punyent sota la pressió d'una allau humana durant un partit al camp de Sarrià. (Encara recordo el seu disgust durant un dinar de 1969, quan havent baixat l'equip a segona anuncià, compungit, que, tip de perdre, havia trencat el carnet del club; rebobinant la seqüència dels fets, m'explica ara el seu fill com se'n va penedir d'aquell rampell i que aconseguí un duplicat del document amb el pretext d'haver-lo perdut: perico fins a la mort!) Com a professional, prosseguí l'activitat primer a la Sastreria Moriñigo (Balmes, 117), que el 1943 fou absorbida per la Sastreria Gales, on conservà el lloc de treball en la nova seu (Passeig de Gràcia, 32), i encara treballava a casa confeccionant trajos pels seus clients particulars, per exemple pel cunyat Antonio, que sempre es distingí pel bon vestir.

Participava també a la conversa Ricard Oller, el citat marit de l'Adelina, que era el més jove de la terna de cunyats reunits: escaquista de pro, a la vida civil no feia menció al seu passat militar i es manifestava a les antípodes del seu cunyat Antonio; gaudia fama de ser l'home més ric de la família, fet que li proporcionava uns punts d'avantatge i un halo de superioritat displicent en les converses. Associat amb el valencià José Chover, que presidia el Círculo Ciclista Barcelonés i era propietari de Carrocerías Arybega (Roger de Flor, 193), l'oncle Ricard va muntar una empresa de compra-venda i reparació d'automòbils (Aribega: Art i Bellesa Garantits) en una època en què els cotxes representaven un luxe prestigiós; pel seu compte va disposar d'una galeria on n'exposava els models més vistosos (Travessera de Gràcia, 96, en la intersecció de Neptú amb la plaça Gal·l a Placídia) i d'un garatge que ara és un pàrquing privat (Rosselló, 345), negocis en què va tenir com a responsable el meu pare un munt d'anys; presidiria la primera associació d'escacs de l'estat, el Club d'Escacs de Barcelona, m'ensenyaria a millorar l'ús de les peces del joc, que m'havia ensenyat ma mare, i a jugar-les d'acord amb la visió estratègica necessària; els darrers anys de vida es consagrà com a president de la Federació Catalana d'Escacs. Parlava sempre poc, com si maliciés un escac i mat, i mesurava tot el que deia, marcant distàncies respecte a uns i altres...

Aribega La plantilla d'Arybega a la porta de l'empresa. Al centre de la primera fila, Ricard Oller i el seu soci José Chover. A la dreta d'aquest, el tercer és Damià Cánovas i Rigalt. (Àlbum familiar.)

Com feien presagiar les característiques dels reunits, l'espera esdevenia incòmoda per als tres, i la conversa entrava ja en una fase de silencis insalvables quan, entre dos quarts i tres quarts de vuit de la tarda, els meus primers plors salvaren la situació tot advertint-los que jo acabava de néixer.

foto
foto (Àlbum familiar.)
foto Adelina Rigalt i Corbella no ho va saber mai, o potser ho patia en silenci com un estigma més de la seva condició. (Foto estudi Napoleón, Àlbum familiar.)
foto Anna Martí i Alcoverro, entre els testos del terrat i un llibre a la falda. (Àlbum familiar.)
foto Anna Alcoverro i Carsi: “Quien en el casar acierta, en nada yerra”. (Àlbum familiar.)
foto Cartell de la Secció de Belles Arts de la CNT-FAI de València. Centre Documental de la Memòria Històrica.
foto Instància de Leonor Cánovas per a l'INP, 30 de juny de 1939. (PDF, 839 KB).
Casamiento de Antonio Cánovas y Maruja Gironella.jpg L'estiu de 1956 Antonio Cánovas Rigalt i la seva dona, Maruja Gironella, es casen després de dotze anys de convivència. A la sortida de l'església, amb el meus pares. (Àlbum familiar.)

(II)El pis del carrer Cartagena

Nou records memorables. Del pis on em van portar a viure al mes següent de néixer (Cartagena, 214, 3r-4t) no en queden ni les restes, empassades per l'empeny renovador de la ciutat olímpica. Ara, quan al cap dels anys m'atanso en ple desconfinament a l'espai que ocupava, la seva absència em fa dubtar si el pis de la meva primera infància realment va existir mai. La vella façana ha estat substituïda per la d'un edifici paredat que suma l’antiga escala veïna del 216 i que, com en aquell, només conserva l'antiga disposició espacial dels quatre pisos per replà. En guardo la memòria del balcó i de la barana que un dia vaig saltar-me fins a la casa dels veïns sense permís ni cap més motiu que l'edat, suposo que perquè als quatre anys no valen barreres sobre el buit i desconeixia la crida de la gravetat. No gaire més recordo, han passat setanta anys! O què més calia esperar, que m'estinvés contra la vorera?

Els meus records d'aquell escenari passen del sèpia de l'Alpìna a la paleta de colors Carandache renovada per Reis i esperçada en diferents llibretes escolars. El groc del dia en què ma mare em plantofà al cap el plat amb plàtan axafat que em peixava i jo em resistia a menjar, i que en acabat em rodolava llefiscós per les galtes, i la indignada veïna que havia presenciat la insòlita escena a través del celobert em feu costat condemnant l'histèric rampell maternal. El roig de la gola adolorida, com m'explicaven després que m'extirpessin les amígdales per a lliurar-me-les de les contínues infeccions, i la bona samaritana del cinquè que, per aliviar-me el dolor de la ferida, em guardava l'aigua fresca que en ple estiu donava el bé preciat de la seva nevera, l’única que existia a l’escala. El blanc cru de la llana del ramat d'ovelles trashumants sortides qui sap d'on, que belaven i omplien voreres i calçada carrer avall, enmig dels crits dels nens d'aquell tram vial, que les acomboiàvem joiosos, fuetejant els animals per animar-los en la seva marxa —no sabíem a on—: al més que probable escorxador. En confús blanc i negre, la persecució de Lou Costello per Frankenstein a Contra los fantasmas (1948) —el record més antic del que havia de ser la meva cinefília— que amb terror vaig entrellucar tapant-me els ulls a la foscor del veí Versalles (Castillejos, 256, cantonada Mallorca), a dos carrers de casa, i que complia el rite familiar de la nit del dissabte, quan encara no podia entendre el sentit paròdic de la comèdia. Més reeixit, en el polícrom Palau de la Música —sota la lluerna central del besavi Antoni— la provada tolerància dels melòmans davant l’entusiasta excitació que em causava el concert de l’Orquestra Municipal dirigida per Toldrà: m’hi portà l’Anna Maria un matí de diumenge, que durant anys recordava les peces del programa i la meva resposta de sorollosa complicitat a l’empenta rítmica del meu primer Ravel. El roig del llapis de llavis que el meu padrí, l'oncle Lluís, havia dut de les Canàries com un detall luxós per a ma mare i jo, distret i sense destapar-lo, havia rodat el mecanisme extensiu de la barra fins a deixar-la com un munyoc inservible dins la caputxa. Ma mare, premonició del mal que la família havia d'aplicar a l’Anna Maria anys més tard, cridava enfurismada: «et tancaré a l'Assil Duran!», i no era la primera vegada que invocava el càstig del tancament en aquell model de reformatori decimonònic, per bé que en aquesta ocasió fou potser més insistent en el mètode compulsiu de posar-me a ratlla. Tampoc me la vaig creure, perquè no em semblava el meu un crim tan greu...

I el vermell una altra vegada, ara com a recidiva de l'inextricable: la sang d’un company de joc brollant-li del cap discontinua en la seqüel·la d’un cuit i amagar veinal: el vaig sorprendre al seu amagatall sota el llit de matrimoni del 3r-3a i es negà a sortir perquè no volia perdre el joc: «si no surts ara mateix, et colpejaré el cap», i com es resisti més del compte a fer-ho, vaig complir amb la paleta de picar la bugada que havia trobat al seu safareig. Uns punts de sutura i mai més tornàrem a jugar plegats perquè els seus s'ho varen prendre molt malament i, ressentits, no valoraren que podien confiar en mi, que jo era una persona de paraula, com acabava de demostrar...

...I un desè d'històric. Groc, roig, blanc, vermell… relleu polícrom de fets memorables, però anecdòtics. En canvi, passaren a la història el negre de la pólvora i el gris del plom d’aquell dissabte 5 de novembre de 1949, data clau en la gran caiguda del maquis anarquista: els noiets del veïnat recollint les beines dels cartutxos disparats davant de casa seva, i al carrer de la cantonada de la meva, el vidre escardat per l'impacte d'una bala a la lleteria on compràvem l'esmorçar, i vora les vies del tramvia, i més amunt, a tocar de la Damm, els casquets caiguts sobre els rails... Ma mare que no em deixa sumar-me a la recerca i que m'estira de la mà per apartar-me'n...

És l'escenari pòstum del grup d'acció Talión, foguejats la majoria dels seus membres en la Resistència francesa contra l’ocupació de Hitler i que integren cenetistes de diferents grups de l’exili per a dur la guerrilla al territori català: el forner Santiago Amir Cruanyes, d'àlies El Sheriff, nascut el 1914 a Palamós, «cap de guies» confederal i destacat passador de la frontera pirenaica; el pagès lleidatà Jordi Pons Argilés, Taràntula, nascut el 1912 a Puigverd i antic membre de les partides armades de Josep Lluís Facerias; el vidrier mallorquí Pere Adrover Font, Iaio, nascut el 1911 a Palma, que fou company d'acció de Marcel·lí Massana; el miner José Pérez Pedrero, Tragaperras, nascut el 1926 a Barcelona, que fou partícep a les partides de Massana i Josep Sabaté Llopart, Quico; el fotògraf murcià Ginés Urrea Piña, nascut el 1897 a Ramonete, que havia estat membre del grup de Los Anónimos i s'havia passat mitja vida al peu del monument de Colom amb la càmera i el trípode. Tots cinc són presentats per la premsa com els facinerosos d'una banda d'atracadors i assassins que, des de juliol de 1947, han causat set morts i assaltat més d'una dotzena de bancs i empreses, dels que s'endugueren 2,7 milions de pessetes.

Dies més tard, ma mare em mostra en un diari les fotos patibulàries dels presos i, amb to de trascendència, em dedica una frase que no amaga el patiment de les generacions vençudes del país que ella ha conegut: «Abans morta que veure't mai així». Una consciència política que es voldria ofegada en la repressió dels líders i que queda sospesa en l’aire d’allò que la meva generació en dirà «compromís polític».

Castell de les 4 torres en 1960

Incursos els presos assenyalats en la causa 658 incoada a Barcelona en aplicació de la llei de Bandidaje y Terrorismo del 18 d'abril de 1947, el judici sumaríssim se celebrà el febrer de 1952 i acabà amb la condemna a mort d'aquells cinc encausats, que el 14 de març de 1952 tancaren la llarga llista dels 1.734 afusellats entre 1939 i 1952 al Camp de la Bota: un barri de barraques del districte barceloní de Sant Martí, dominat per l'antic Castell de les Quatre Torres que va ser aixecat durant la Guerra del Francès en el límit amb Sant Adrià del Besòs i que s’utilitzà en la pau per a les pràctiques de tir.

Sempre més ho he recordat i he tractat de refer la seqüència dels fets d’aquell dia al barri, a tocar de casa i de la Damm. Els intents frustrants de llegir-ho a internet en els retalls de La Vanguardia de l’època, els comentaris del llibertari Diagonal de Madrid d’ara fa una anys, i el primer Horizonte Español de Ruedo Ibérico, llegit a les vacances de Nadal de 1965 a la casa d’en Joan Bosch a Platja d’Aro. Impossible reconstruir-ne un relat congruent: intent d’assalt al pagament de la setmanada de la Damm?; parany de la Brigada Político-Social?; el cadàver al paviment de Rosselló era d'Arquímedes Serrano Orejas, mort a la primera descàrrega policial?; primer de la vintena de detinguts dels dies i les setmanes següents, Pere Adrover?

Quatre companys dels afusellats, comdemnats també a la pena capital, es lliuraren de morir perquè van ser indultats pel dictador i se'ls aplicaren penes de presó substitutòries. L’escenari tenebrós del lloc seria remodelat els anys noranta i donà naixement al Parc del Fòrum amb ocasió dels Jocs Olímpics de 1992. L'espai del castell correspon a l'actual Rambla de Prim, el nom urbanitzat de l'antiga riera d'Horta. Els cossos dels afusellats foren llençats a la fosa comuna del Cementiri del Sud-Oest, a Montjuïc.

(III) Tan lluny com ben a la vora

La casa de l'oncle Valentí. Ves a saber per què l'oncle Valentí (Valentí Martí Alcoverro, 1894-1966) va anar l'any 1919 a instal·lar el seu cau familiar precisament allà (a l'antic «carrer de la Universitat», 46, 3r-1a; rebatejat d'Enric Granados el 1916): paret per paret del pis dels Cánovas-Rigalt en el que jo havia de néixer vint-i-cinc anys més tard. La ubicació del meu naixement no guarda cap secret, ho explico en el relat del dia en que ma mare em va infantar. Més inextricable és l'origen d'aquella coincidència atapeïda d'oncles i tietes en dos portals consecutius del mateix carrer... Obra del destí?, pur atzar? ¿Potser a mig camí entre la predestinació i la física quàntica? He tractat d'esbrinar en el trilema sense sort, però no he trobat cap supervivent d'aquell escenari que me'n pugui donar raó. Tant és així que, a manca de cap més motiu, m'inclino per la improbable coincidència continguda en la llista de pisos del parc immobiliari de la ciutat que, mogut segurament per la urgència, devia escartejar aquell any l'oncle Valentí. Una raó d'atzar certament galdosa.

Més sorprenent encara són les característiques comunes d'ambdós pisos: aquell on vaig néixer i el de l'oncle Valentí. Semblen dissenyats amb l'oculta intenció de forçar encara més la seva extrema proximitat amb l'apropament dels llogaters que els hagin d'habitar. O potser es tracta d'una confusa percepció dels meus records d'infantesa? No n'estic segur. En qualsevol cas, es fonamenta en la forma com aquells pisos, gairebé paredats, comparteixen l'espai entre si: es comuniquen visualment pels respectius balcons, i també a través de les galeries i els celoberts, com si els constructors els hagueren concebut certament per a fomentar la comunicació. No són ben bé capiculats, però facilitarien les converses a mitja veu entre els d'una i altra finca, i tan a la vora que els inquilins, gairebé a tocar de les mans, semblen convidats a compartir l'estenedor de la bugada i a juntar-se pels llavis en un intercanvi de besades pel filferro, com a funàmbuls sobre el buit de l'espai en el que finalment penjaran les calces. Tanmateix, probablement exagero i, lluny de tota realitat, responc així a la distorsionada percepció que en guardo de quan era infant. Tot plegat, m'excusareu, una criaturada...

El cert és que, si alguna vegada aquella comunicació de veïnatge va existir com a projecte, els llogaters implicats no l'assumiren mai com a pròpia... Ans el contrari, tot va ser com si els cridats a l'intercanvi s'hagueren conjurat per desatendre allò que suggereixen les obertures deixades per la construcció i, interposant tota mena d'obstacles, s'entestessin a privar de qualsevol utilitat els conductes presumptament concebuts per aquella funció: no obrien mai les finestres, amagaven els vidres dels finestrals sota espesses cortines, es protegien de mirades alienes per preservar la intimitat de les galeries, fugien dels balcons perquè deien que els despentinava el vent...: per a ells, el més absurd dels pretextos els semblava bo. El cert era que aquells oncles i tietes, referents íntims de la meva infantesa, havien decidit de bon principi ignorar-se mútuament, per bé que com a coneguts del barri se saludessin amb postissa cortesia a la distància quan de tant en tant es creuaven pel carrer o coincidien els diumenges a la pastisseria en la que compraven el tortell. Així ho vaig entendre jo ben aviat, en adonar-me que aquells canals oberts al més enllà del pis morien d'immediat a peu de mur, contradient inermes vora el sòcol aquella presumpta voluntat, i que per tant no podria fer-los servir ni en les meves visites dels caps de setmana ni en el meu volar fantasiós de cada dia, un fet transcendent que, com a nen que era, esvaïa qualsevol esperança que hagués considerat per a servir-me-la a tall de joc si ho necessitava, o endut pel caprici quan em vingués de gust.

A diferència de la casa veïna, en el passat immersa en el guirigall de tietes, cunyats i cosins repartits en dos pisos del mateix replà, a la de l'oncle Valentí s'observava sempre un silenci harmònic, gairebé conventual, a voltes interromput potser pel frec somort d'algun fregall o la baieta humida amb què el servei s'encarregava de mantenir la nítida imatge del real que reflectien mosaics i miralls. El medi responia així a la realitat humana dels ben pocs que allà hi vivien: l'oncle i la seva dona, i les minyones que al llarg dels anys se succeïren una a l'altra rellevant-se al seu servei.

En Valentí feia gal·la de treballar només dues hores al dia en el que convertí en despatxet seu del rebedor, on exercia de representant de diverses empreses comercials que importaven aliments: peix a l'engròs, formatges envasats, farina de peix... negocis potenciats sobretot pel règim fiscal de port franc que regí l'activitat econòmica de Canàries fins el 1972... A més, l'activitat de l'oncle Valentí es veié afavorida pels consells i la influència del seu germà Lluís (el meu padrí, Lluís Martí Alcoverro, Barcelona, 1900-Las Palmas, 1957, fundador de les primeres fàbriques de gel de Gran Canària i director-gerent de la Fábrica de Hielo Armadores Pesqueros, precursora de la indústria pesquera de l'arxipèlag) que per mor del seu arrelament a les illes va ser qui orientava el germà assenyalant-li en cada conjuntura les oportunitats preferents de la negociació i el diner. En qualsevol cas, l'oncle Valentí va gaudir d'un elevat nivell d'ingressos que em permet dir, sense por a exagerar, que era un home apanyadament ric en relació als minsos nivells de renda de l'època.

T
Revetlla de Sant Joan de 1945 a La Rosaleda de Montjuïc: comparteixen taula al costat de la pista de ball els germans i les seves parelles: Lluís Martí i Alcoverro amb la seva cunyada Blanca Hening; Josefa Martí i Alcoverro (sense el marit); i Valentí Martí i Alcoverro amb la seva cunyada, la ex miss Gran Canària Carmen Abdé. La meva mare s'abstingué d'assistir a la festa amb l'excusa dels meus nou mesos, que l'alliberava de patir la basarda que li implicava no disposar del model de vestit, i dels complements adients, per a un tipus de local com aquell, en la postguerra el més exclusiu de la ciutat. (Àlbum familiar.)

L´oncle Valentí s'havia casat amb la Blanca (Blanca Hening, 1894-1989), una noia belga de la ciutat de Wavre, a la vora de Brussel·les, que en un afany d'integrar-se a la vida barcelonina parlà ben aviat el català i manifestà sempre gran interès per la nova família i els seus problemes. Probablement la tieta Blanca estava moguda pel noble propòsit d'assolir dins la família el lloc que creia que li pertocava en tant que esposa d'un patrici local; intuïa alhora l'amenaça d'aïllament social que, com a forana, estava en risc de viure si l'oncle, seguint les pròpies pulsions i els prestigis que l'època reservava als homes rics, s'amistançava amb alguna còmplice de les fantasies lúbriques que, a ben segur --la Blanca s'ho devia saber de sobres-- a ell li ballaven pel cap i l'entrecuix. La multiplicació de testimonis familiars de tota confiança que parlaven sottovoce d'una agraciada acompanyant de l'oncle en punts concorreguts de la ciutat precipitaria els fets cosint ben aviat les vores d'una trama familiar esfilagarsada entre enveges, sentiments reprimits, frustracions i rancúnies que es remuntava a generacions dels Muntadas, i també als seus descendents en la seqüela Martí. Però d'això ella no en sabia res perquè el Valentí, elegant i discret com era, s'havia mantingut sempre circumspecte amb la història dels seus i no li havia parlat mai de les glòries passades, ni de les pèrdues ni misèries que acompanyaren sempre el pas dels seus avantpassats, entre altres raons perquè certament en Valentí tampoc no en sabia de la missa la meitat, ni sobretot res d'Història: quan va conèixer la seva dona s'havia limitat a fer-li un breu resum, deixant entendre que ell era de «bona família», qualificació que la Blanca aviat interpretà com un punt d'exageració, vista la distància que separava allò que ella entenia per tal i la pobra realitat en què li semblà que es movien alguns dels primers membres de la família que va conèixer. Tanmateix, davant l'aparició de la rival de Blanca, els parents nous que inicialment li havien somrigut amb cordial empatia els seus entrebancs amb l'erra i l'embarbussament dels pronoms febles, deixaren de fer-li el costat que una situació semblant hagués mobilitzat si ella hagués sigut una altra: li giraren l'esquena en un "ja t'apanyaràs" que la col·locava en l'aïllament que tant temia, mentre l'atorgaven una injusta fama de persona indiscreta que volia furgar en la intimitat de tots: "Qui sap amb quina mesquina intenció!", malfiaven. En aquell temps, els capgirats parents passaren a fer causa comuna amb les facècies de l'avi Josep (Josep Martí Muntadas, 1861-1931), que, fent coincidir capriciosament la presència del Circ Krone a la ciutat amb l'arribada de Blanca a la família, va veure-hi un regal emmatzinat de la troupe dels elefants bàvars: segons el relat que l'avi s'inventava, la jova treballava d'ajudant de domadora del famós circ i era l'encarregada de recollir les voluminoses femtes dels animals... Malgrat les inevitables sospites que aquella història despertava, era tanta la serietat que l'avi hi posava contant-la, que vencia els recels inicials dels qui l'escoltaven. Així creà escola entre aquells que, anys més tard, seguien rememorant l'acudit i el donaven per bo: com jo mateix de petit, que, tal com me'l contaren --no recordo qui--, m'ho vaig creure.

I a punt vaig estar d'afegir llenya a la foguera i provocar un gran incendi una tarda d'hivern que d'una conversa general a la casa de l'oncle Valentí --sobre la trapezista de moda del moment, Pinito del Oro-- vaig passar a demanar el parer de la tieta Blanca sobre els elefants. Ma mare, que m'acompanyava en la visita, ensumà de la torre de guaita estant l'amenaça del socarrim que el meu rebuf inconscient anava a revifar, i acotà d'immediat el meu interès pel tema amb una coça a tall d'advertiment per dessota la taula on cremava el braser i on els llargs faldons ens protegien del fred i de les mirades dels amfitrions.

Tanmateix, alguna cosa en l'actitud de l'avi Josep respecte a la seva jova belga canvià amb el pas dels anys, quan es va despenjar de les facècies que la tieta Blanca suscitava entre els parents desafectes. La jova havia tingut un fill (Enric Martí Hening, 27.10.1929 – 22.1.2001) que finalment esdevindria l'únic del matrimoni d'en Valentí. Ella arrossegava encara petites dificultats de pronúncia que donaven al seu català uns tocs d'aquell exotisme civilitzat que només prové de Nord enllà, però que aquí li impedien referir-se amb totes les lletres al fill que acabava de tenir, escapçat per la seva boca a un simple fil on concentrava tot el protagonisme amorós de la seva maternitat i que, en no arrancar complet, donava lloc a noves facècies sobre la seva parla. L'avi, aferrat a una sordesa incipient que els anys no paraven d'agreujar, fingia no haver sentit mai parlar la Blanca ni del fill ni del fil, i sortia enèrgic en defensa de la seva jova sempre que l'ocasió ho requeria. Amb el temps, les referències a Blanca, tan habituals en el safareig de la família, desaparegueren en presència de l'avi. Sens dubte, l'home devia tenir la sensibilitat que hom considera natural vers els nouvinguts, sobretot quan duen o es creu que duen la pròpia sang, i podia estendre ara sobre la mare, com una victòria personal, el sentiment de protecció del net. Al respecte, conservo --i a mi em val-- un testimoni gràfic que, més enllà de la formalitat i el posat seriós i urc que l'avi adopta davant la càmera, avala el testimoni del seu vol en un avió de fira en companyia del seu recent net (Jordi Pareto Martí, 23.9.1918 – 3.4.1974), que en aquell moment devia rondar els dos anys.

Dos anys tenia també el net Enric Martí quan l'avi, empès al gener de l'any 1931 per la mala salut dels seus setanta anys, va sentir que l'abandonava l'interès per la vida i es plantà davant la casa d'en Valentí. Polsà l'home el timbre del fill, sortí a obrir-li la porta la Blanca i, encara en el llindar, li digué en un to llastimós que demanava commiseració: "Vinc a morir-me aquí".

Dit i fet. No feia encara deu dies d'aquella premonició quan el 4 de febrer l'avi abandonava el món a l'habitació d'invitats que havia fet seva com a destí intermitent dels seus últims itineraris coneguts: la casa d'Horta dels meus pares (Campoamor, 25), la de la tia Pepita (Balmes, 439, 5è-2a) i la de l'oncle Valentí, aquella que havia escollit per a reunir-se amb la mort i anava a esdevenir cambra fúnebre. En aquella habitació, contigua al menjador, la Blanca, sostreta del temps que venia dedicant quasi en exclusiva al fill, desplegà tota l'atenció necessària als darrers dies del sogre. I a través d'aquell acolliment del qui havia estat el cap de la dinastia i que, després de dilapidar dues fortunes, anava en pocs dies a deixar de ser el propietari de no res, la tieta Blanca mostrà la determinació i l'orgull de la dona del patrici que la resta dels parents li va negar sempre.

[Via Sta. Eulàlia. Cementiri de Montjuïc. Ma mare recollí la roba que l'avi vestia quan anà a morir-se a la casa del fill i que, amb el tràngol, havia quedat oblidada a l'armari de la luctuosa habitació dels convidats: es disposava a dur-la a la tintoreria, ¿potser per un posterior arreglo que li servís al meu pare? (surfejant les onades atlàntiques, arribaven ja els primers efectes de la Gran Depressió iniciada dos anys abans a Wall Street, i ara aquí es mirava d'aprofitar-ho tot). A l'infern de l'abric, aparegué el títol de propietat de l'avi sobre el nínxol de Montjuïc on l'home comptava amb ser enterrat al costat de la seva germana Maria Rosa (+1921) i la seva mare i besàvia meva, Francesca Muntadas Copons (+1920). Però, en contra del previst, l'avi acabava de ser inhumat al nínxol d'en Valentí, perquè al complimentar els tràmits administratius de l'enterrament no es va trobar l'imprescindible document. Al cap dels anys, Valentí, amb un somriure irònic i contemporitzador, rememorava el moment i li retreia moixainer a ma mare: «Molt eixerida tu! Et vares quedar el nínxol familiar».

Ara, i des de 1996, els drets a perpetuïtat sobre aquest títol em corresponen, i he indicat al meu entorn el lloc on el tinc guardat. No fos el cas que anéssim a repetir aquella història: amén de les indicades besàvia i àvia maternes, allà m'esperen les restes dels meus pares, ben segur que en l'enrenou d'ossos deixat el 2019 pel trasllat rehabilitador de l'administració municipal a la sepultura 7.940 del columbari B, Agrupació tercera, via Sta. Eulàlia. Que, per cert, encara conserva el nom de l'avi com a destinatari dels correus que Pompes Fúnebres remet puntualment a la meva adreça.]

foto L'oncle Valentí va anar a instal·lar-se, paret per paret, al pis del costat dels Cánovas Rigalt. A la fotografia, amb la seva dona, Blanca Hening. (Àlbum familiar.)

(IV)

Icones de la casa on vaig créixer. Tanmateix, Lluís Rigalt va ser sens dubte el resplandent indiscutit d'aquella branca familiar suposadament bohèmia: artistes tots, abans que sota el franquisme un grapat dels seus descendents abracés en massa el funcionariat: Leonor Rigalt Aigüesvives (1913-1997), Leonor Cànovas Rigalt (1913-1993), Pilar Coll (1936), Mercè Coll (1940-2018)... A la casa on vaig créixer, els Rigalt varen ser sempre ben presents, sobretot a les parets, on penjats en claus conservàvem dos petits olis sense signatura i sense el monograma R amb què el més famós de tots acostumava a identificar les seves obres des de mitjans de segle. El meu pare no es cansava d'elogiar-lo reverencialment i de mostrar-nos a ma germana i a mi la grandesa dels petits detalls d'aquelles peces, patent, segons ens deia, en la precisió i qualitat de la pinzellada i en la llum que recollien els núvols dels cels amb què orlava els paisatges representats. Deia que aquelles dues miniatures eren simples apunts presos a corre-cuita del natural, un primer pas del procés creatiu d'obres més ambicioses que, a ben segur, en format gran, devien d'existir en alguna col·lecció, particular o pública, i que el dia menys pensat ens enduríem la sorpresa de topar-nos-les a qualsevol lloc: a una galeria d'art, penjades a la sala d'espera del metge o el notari, o al No-Do en la seqüència documental d'alguna inauguració museística de Franco, quan al dictador se li acabés la feinada dels pantans... Qui sap quan!, afegia sornaguer. La meva mare, cosa rara en ella, assentia en silenci els comentaris del marit i aparentava passar per alt aquelles sublimitats i els desvariejos futuristes que aquells quadrets suscitaven, mentre s'escarrassava obsessivament a quadrar-los cada dia quan penjaven torts, circumstància garantida en dies feiners per la trèmola serradora elèctrica dels Llinàs i pel sotrac del mall dels Abella, dos tallers de fusteria i de serraller que ocupaven els baixos i el principal de la casa on vivíem.

foto Imatge de 1920 de l'edifici de la cooperativa La Formiga Obrera/La Flor de Maig situat a la cantonada dels carrers Marià Cubí-Sagués, al barri de Sant Gervasi. Disolta ja aquella societat obrera, el meu nucli familiar s'hi instal·là a començament dels cinquanta.

L'edifici, autèntica icona del veïnat, era una cantonada oberta als carrers de Marià Cubí i de Sagués del barri de Galvany, actual districte de Sarrià-Sant Gervasi: antiga cooperativa, ho havia estat, en origen, de La Formiga Obrera de Sants fins 1918, quan esdevingué la sucursal número 6 de la Flor de Maig del Poble Nou. Nosaltres hi havíem anat de llogaters poc més tard que el 1950 la Flor de Maig tanqués portes. Ma mare es queixava de la fresa tremolosa dels fusters, i aquests li recordaven que ells ja hi eren quan nosaltres ens vàrem instal·lar al pis: «Però quan ens el van mostrar era diumenge, i estava tot molt tranquil», remugava ella.

Però no, els petits olis de l'oncle-avi Rigalt no penjaven sols... A banda, hi havia també a les parets uns pocs quadres més que els acompanyaven en la tremolor i el desfici per abandonar la verticalitat, cadascun amb la seva petita història.

En primer lloc, una representació ben migrada dels dibuixos del besavi Antoni, quatre només, repartits per la casa: un d'ells, un paisatge boscós, dedicat a «mis queridos nietos Antonio i Damián», rubricava en espanyol el fracàs de la cantada Renaixença del nostre ignorat avant-passat.

En un cantó del rebedor, les sis rajoles de l'Ave-Maria que, segons ma mare, havien donat sempre la benviguda a l'entrada de l'antiga casa dels seus pares. La imatge de la Verge, amb un nen Jesús estrafet en braços, se sosté sobre una mitja lluna humanitzada que mira el pergamí desplegat a sota amb el missatge pietós: AVE-MARIA. El conjunt, emmarcat en peces de mitja canya blaves (l'únic color de la composició), s'aferma sobre la base de ciment i marc de ferro que la sustenta. Dubto l'antiguitat (si serà del Disset o del Divuit) i el lloc d'on hauria estat arrencada, algun mas o capelleta de poble, probablement la capelleta del mas Casa Blanca, especulo ara: ho endagaré algun dia, si arribo a visitar per dins la mítica finca; potser encara hi trobaré el forat de les rajoles arrancades.

L'altre cantó del rebedor contrasta en el missatge. Era el gravat d'una dona en èxtasi, signat per un dels que havien estat cèl·lebres Alorda, que una amiga de ma mare, la Maria Vinyals, havia rebut d'un amant agraït (qui sap si seria el mateix artista) i, per raons òbvies, no havia gosat entrar-lo a la casa on vivia amb el marit. Del gravat de la dona refugiada a casa, que estava cantat que anava a quedar-se acollit per sempre més entre nosaltres, en dèiem per raons òbvies el de «la folladora», passant per alt el detall significatiu de la llàgrima que li corria rostre avall i que segurament denotava alguna pena íntima o potser un drama encara més profund. En qualsevol cas, se'ns feia més gustós de creure que la dona s'ho estava passant bé.

Hi havia també una litografia de L'Illustration Française (a la que sembla que havia estat subscrit el meu avi matern) i que tenia per tema una encisadora nena decimonònica vestida de blanc fins els tormells, cenyida la cintura amb un gros llaç blau, un ram de roses a una mà i un sobre lacrat a l'altra. Aquesta litografia l'havia rescatat jo del quartet del terrat de casa, on els meus pares abandonaven les més inútils andròmines de la llar un cop trencades. Aquesta petita cambra, separada de la vivenda pròpiament dita i aixecada en l'espai comunitari de la finca, em servia a mi per amagar les dues «vietnamites» amb què, en plena revolta universitària dels seixanta, els del comitè polític del partit reproduíem, amb l'ajuda de ma germana, les crides pamfletàries més urgents per a la revolució que abrandadament preconitzàvem. En la figura d'aquella nena, l'emprenta de la desatenció d'anys de foscor i humitat quedava palesa en el perfil de pintura menjada que els lepismes platejats havien deixat com a rastre de la seva voracitat en els voravius del vestit, en la cinta del sobre, en les fulles del pom de roses... Aquells insectes havien contribuït a la factura final de l'obra, en un procés d'atzarosa participació semblant al que la genialitat de Miquel Barceló assignaria anys més tard a les termites en la realització d'una sèrie dels seus dibuixos de Mali, exalçats models de l'ultra-bio-avantguarda-land art, vocacionalment ecologista, en l'imminent pas al segle XXI. En aquella nena sortida de la humida foscor, la meva filla gran descobriria fantasiosa la por anys més tard, fins que la meva neta Iris, veient-hi un dia una princesa, ho canvià tot: la imatge de la nena deixà de suggerir en la mare el fantasma de les bessones d'El resplandor. I fins i tot la música de Ligeti escollida per Kubrick per a la seqüència li sonava més harmoniosa...

L'harmonia plàstica d'aquell pis de Marià Cubí es completava amb el dibuix acolorit d'un noi vestit a la manera dels vailets de les fonts de Josep Campeny: calça curta, camisola de màniga llarga i una boina ample que li recull tots els cabells, o millor, potser li amaga la closca sense mostrar ni un ble perquè deu dur el cap pelat, com un nen d'hospici o de la casa de caritat, rapat per a preservar-lo dels polls; i segurament devia de ser això, perquè és tracte d'un mer bocet de la primera obra de l'escultor Josep Subirà Puig, el primer nòvio de ma germana, que de ben menut, orfe d'uns pares republicans, va ser intern d'un centre de beneficència a la immediata post-guerra. El nen se sosté amb un genoll a terra i agafa amb les mans una rulla que li assegura estabilitat en la seva sacrificada postura. A l'angle inferior de la dreta, una dedicatòria: «A l'Ana Maria, Subirà». La figura inconfusible del mateix nen, terracota d'un pam i mig d'alçada, reposava sobre la repisa del tocador als peus del llit de l'Anna, a un metre escàs del quadre, com en un mirall màgic que, lluny de deformar-lo, l'hagués posat dret, la mà esquerra informalment a la butxaca, i la dreta al darrera, disciplinadament modoseta. Són les dues últimes peces d'aquella incipient col·lecció d'art que en aquells dies entraren a casa.