Per què he escrit Pelléas
Claude Debussy, La Revue Blanche, abril 1902. Trad. J. Canovas
Feia temps que em proposava escriure música per al teatre, però tractava d'encarar-la d'un modus tan poc usual que no me'n sortia i, després d'uns quants intents fallits, vaig trobar-me al caire de renunciar al meu propòsit. Més tard, les recerques de música pura m'havien dut a rebutjar la composició clàssica, una bellesa de naturalesa tècnica que només era capaç d'interessar als mandarins de l'especialitat. [...]
Després d'alguns anys d'apassionades peregrinacions a Bayreuth, vaig començar a dubtar de la fórmula wagneriana o, més aviat, em va semblar que aquesta només era d'aplicació al cas particular del geni de Wagner. Aquest compositor fou un gran col·leccionista de fórmules que sintetitza en una que només pogué semblar personal degut a un deficient coneixement de la música. I no és negar el seu geni dir que va posar punt final a la música del seu temps, més o menys de la mateixa manera com Victor Hugo va englobar tota la poesia que l'havia precedit. Caldria, doncs, cercar «després de Wagner» i no «segons Wagner».
El drama de Pelléas –que malgrat la seva atmosfera de somni conté molta més humanitat que alguns suposats «documents sobre la vida»-- em sembla que convenia admirablement a allò que jo voli fer, perquè ofereix una llengua evocadora en la qual la sensibilitat podia perllongar-se en la música i el decorat orquestral. Vaig tractar d'obeir una llei de bellesa que sovint no sol tenir-se en compte quan es tracte de música dramàtica; els personatges d'aquest drama procuren cantar com a persones normals i no en un llenguatge arbitrari fet de tradicions caduques. D'aquest fet prové el retret que se m'ha fet respecte a un suposat perjudici causat per una declamació monòtona en la que mai sorgeix res melòdic... En primer lloc, això és falç, i d'altra banda, els sentiments d'un personatge no poden expressar-se contínuament de forma melòdica. I en darrer terme, la melodia dramàtica ha de ser del tot diferent de la melodia general. [...]
Amb Pelléas no pretenc haber-ho descobert tot, però he tractat d'obrir un camí que d'altres podran seguir i ampliar amb noves iniciatives personals que potser alliberin la música dramàtica de la rígida cotilla que l'oprimeix de fa temps.