Del llibre d'A. Knopf (ed.), The Book of Modern Composers, Nova Iork, 1942. Traducció J. Cànovas
Jo no soc un «músic modern» en el sentit del concepte, perquè la meva música, lluny de ser revolucionària, és més aviat de «desenvolupament». Malgrat que sempre vaig ser partidari d'idees noves (una de les meves sonates per a violí conté un blues) mai he tractat d'enderrocar les lleis vigents en matèria d'harmonia i composició.
Ben al contrari, sempre he derivat la meva inspiració dels vells mestres (mai m'he contingut a l'hora d'estudiar Mozart!) i la meva música es fonamenta, majoritàriament, en les tradicions del passat, talment com si hagués sortit d'elles. No soc un «compositor modern» que té l'afany d'escriure harmonies radicals ni cap contrapunt fragmentat, perquè mai no he estat esclau de cap estil de composició. Tampoc me adherit a cap escola concreta. Sempre he sostingut la idea que un compositor a d'escriure allò que sent i de la manera com la sent, sense parar esment en l'estil de moda de la composició: la música gran ha de sortir del cor, perquè la música que només neixi de la tècnica i de la intel·ligència no val el preu del paper sobre el que ha estat escrita.
Aquest ha sigut sempre el meu punt de vista contra l'anomenada «música moderna» dels joves compositors revolucionaris. La seva música és fruit de l'enteniment i no del cor. Primer formulen teories i, en acabat, componen música per tal d'adaptar-s'hi. Construeixen formosos arguments explicant per què la música del nostre temps ha de ser destruïda, corsecada, i argumenten que és matemàtica o intel·lectual (una expressió de l'època del maquinisme).
[...] Tal com ho entenc, en primer lloc cal que la música sigui sempre emotiva, i només en segon lloc intel·lectual. Per aquest motiu, al compondre, mai m'ha seduït l'estil radical d'aquests joves i molt interessants compositors. Admeto l'existència d'una certa fascinació exercida per la seva música, i li reconec que sovint posseeix força i una notable originalitat. Però tot seguit la trobo mancada de cor i d'emoció. Respecte a ella reaccionem d'una manera intel·lectual, gens emocional. I malgrat que, com a experiment, podrien adduir-se força arguments en la seva defensa, només puc considerar-la un fracàs artístic.
D'altra banda, més enllà de la solemnitat, es pot dir que la música moderna es lletja. I la música, insisteixo en això, ha de ser, sobretot, bella. No entenc els arguments d'aquells compositors que em volen fer creure que la música de la nostra època ha de ser lletja, en tant que expressió d'un segle lleig. Per quina raó una època lletja necessitaria una expressió específica? I què li resta a la música si la despullem de tota bellesa? Quina és la missió que li queda com a art?
No. Les teories podrien ser encisadores. Tanmateix, un artista mai hauria de compondre seguint les pautes de cap teoria. Ben al contrari, hauria de produir bellesa musical sortida del seu cor, i sentir intensament tot allò que escriu.
Daphnis i Chloé, Maurice Ravel