Estem vivint un canvi de règim

En el futur, no hi haurà cap règim global semblant a aquells que existien o, tal vegada, ens imaginàvem.

La història es mou i els sistemes sorgeixen i cauen en cicles que l'acció humana no pot controlar.

Quan Antonio Gramsci va escriure l'any 1930 els textos del que després s'intitulà Quaderns de la presó, va encunyar una frase que ha sostingut els activistes progressistes durant diverses generacions de derrotes recurrents: «La crisi consisteix que tot allò vell està morint, mentre que allò nou no acaba de néixer; en aquest interregne, apareixen una gran varietat de símptomes mòrbids». Un any abans, Gramsci, el pensador marxista més original del segle XX, que fou cofundador del Partit Comunista Italià, havia escrit al seu germà Carlo per confessar-li que aquella anàlisi se l'aplicava a si mateix: «Soc pessimista per intel·ligència, optimista per voluntat». Amb la salut arruïnada per més d'una dècada a les presons de Mussolini –no podia menjar aliments sòlids i patia convulsions--, Gramsci va morir d'una hemorràgia cerebral als 46 anys, pocs dies després d'acomplir la seva condemna, l'any 1937.

En aquest context, Gramsci formulà una tesi que encara avui emmarca el pensament esquerrà: Occident està atrapat en un estat patològic de desordre entre dos sistemes. Com que es tracta d'un estat mòrbid, s'obre la possibilitat de posar-hi remei, sempre que existeixi una decidida voluntat política. O així ho devien voler creure, com a mínim, els progressistes: altrament, l'alternativa és la desesperació.

Però la realitat és inflexible. No hi haurà cap ordre global similar a tots aquells que fins ara han existit o han estat imaginats. El liberalisme i el socialisme es van formular en una època de supremacia occidental, un accident històric que va durar uns segles i que ara, clarament, s'està acabant. Els pensadors progressistes imaginen el futur a través del prisma del seus passos perduts. La vida posterior és impensable.

L'ordre presidit pels Estats Units en la seva darrera encarnació era una construcció neoliberal. Es proclamà que era immortal en un oblidat «consens de Washington», però allò que li ha posat fi ha estat precisament el canvi de règim a la capital nord-americana. El sistema que suposadament es proposava estendre a tot el món ha desaparegut en el seu país d'origen. Trump no sols ha fet bocins el lliure comerç: ha adquirit participacions en indústries estratègiques i, d'aquesta manera, ha convertit el capitalisme estatunidenc en una empresa dirigista gobernada pels seus amics i per ell mateix. En autoritzar una investigació penal contra el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, està soscavant un dels pilars fonamentals de l'ordre neoliberal i la primacia del dòlar estatunidenc. El neoliberalisme com a sistema funcional només segueix semiintacte a la Unió Europea, un mercat lliure continental que trontolla, tancat i impotent entre potències mercantilistes depredadores. Si decideix prendre represàlies contra les amenaces aranzelàries de Trump, caurà l'últim bastió.

En lloc d'eternitzar-nos en un incòmode parèntesi, estem tornant a la normalitat històrica, en què diferents règims –imperis i estats nacionals, tiranies i repúbliques-- competeixen en aliances canviants. La Xina, malgrat haver-se incorporat a l'Organització Mundial de Comerç el 2001, mai ha acceptat la globalització del lliure mercat i sempre ha volgut instaurar el seu propi model estatalista. Tanmateix, no pot obligar que tota la humanitat adopti un únic sistema econòmic, com tampoc poden fer-ho els Estats Units. Per la seva banda, l'Índia no està disposada a sotmetre's al domini xinès, ni tampoc el Japó es rendirà per convertir-se en un estat tributari de Pequín. De la mateixa manera, el Vietnam i les Filipines es resistiran a incorporar-se a les estructures sinocèntriques. L'eix del món s'està traslladant de l'oest a l'est, però de cap manera tindrem un nou moment unipolar sota el lideratge de la Xina.

El sistema internacional construït a la fi de la Segona Guerra Mundial i el que teòricament s'instaurà en acabar la Guerra Freda estan en plena demolició. En l'Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) presentada el desembre de 2025, Estats Units renuncia per complet a ser garant de la seguretat internacional i, alhora, reivindica la sobirania sobre l'hemisferi occidental, el «corol·lari Trump» en la doctrina Monroe, que ha estat rebatejada com a «doctrina Donroe». El document referenda l'aprovació per part dels Estats Units de la multipolaritat, la teoria –una realitat de fa temps-- que cap potència posseeix l'autoritat suficient per imposar la seva economia política a la resta del món.

La intervenció de Trump a Veneçuela segueix el manual d'estratègia de la NSS. El cop que la Força Delta de l'Exèrcit dels Estats Units i la CIA van dur a Caracas no fou un intent de canvi de règim. A banda de substituir Nicolás Maduro per qui ja era la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, l'aparell repressiu del govern continua intacte.

La maniobra constitueix una tornada al Gran Joc [la pugna entre Regne Unit i Rússia per controlar Àsia en el segle XIX], amb una distinció crucial: malgrat tota la xerrameca sobre l'ascens d'una economia basada en l'expansió infinita del coneixement, allò que està impulsant la rivalitat entre les grans potències és la lluita pel control d'uns recursos naturals que no són inesgotables, és a dir, el mateix que impulsava els imperis europeus. La intel·ligència artificial (IA) està reinventant els límits del creixement. Si la Xina s'avança en la carrera tecnològica és, entre altres coses, perquè disposa d'abundant carbó per tal d'alimentar els centres de dades que tanta energia consumeixen. La revolució digital rep el suport dels combustibles fòssils i els recursos hídrics, cada vegada més escassos.

Tanmateix, les enormes reserves petrolieres de Veneçuela seran de poca utilitat en una guerra de recursos. Amb una infraestructura destruïda per la mala gestió, l'extracció de petroli seria llarga i costosa i caldria fer-la en un entorn implacablement hostil. El país conté una plètora de milícies antigovernamentals, bandes lleials a Maduro i càrtels criminals, entre els quals es compten fins i tot xarxes infiltrades per Hezbolà: sembla ser que els directius petroliers convocats per Trump a la Casa Blanca el 9 de gener [de 2026] no els entusiasmà massa la perspectiva de treballar en un ambient [que consideraren majoritàriament] «tan anàrquic»; i el director executiu d'Exxon arribà a dir que «és inviable invertir» a Veneçuela.

L'interès per Grenlàndia revela la mateixa llunyania de la realitat. No és la primera vegada que Estats Units es planteja absorbir l'illa: el secretari d'Estat William H. Seward, que comprà Alaska a Rússia el 1867, considerà la possibilitat d'adquirir Grenlàndia; el mateix va fer Harry Truman el 1946. La idea no va tirar endavant, però la seva ubicació en el límit de l'hemisferi occidental fa complicat saber on resideix la soberania de l'illa. La geografia és [en aquest cas] una de les raons que impossibiliten [aplicar sense més] la fi de la història. Rússia està militaritzant a poc a poc l'Àrtic, mentre que la Xina ha començat a dir que es considera un «estat quasi àrtic».

Malgrat tot, els arguments a favor de l'annexió són febles. Gràcies a un tractat de defensa signat amb el govern danès, Grenlàndia alberga sistemes d'alerta de míssils balístics que ajuden a protegir els Estats Units d'aquesta mena d'atacs. La presència estatunidenca es pot reforçar en el marc dels acords ja existents. Anexionar-se el territori en contra de la voluntat d'altres membres de l'OTAN fóra una catàstrofe per a la seguretat europea. No només l'Aliança Atlàntica es desintegraria de la nit al dia, sinó que, sense la vigilància dels satèl·lits nord-americans, Europa quedaria indefensa.

L'efecte que aquesta perspectiva causa en les elits europees és un exemple de dissonància cognitiva. Alhora que Trump amenaça els països europeus (inclòs el Regne Unit) amb imposar-los nous arancels si s'oposen a l'apropiació de Grenlàndia, Europa necessita oferir garanties de seguretat a Ucraïna. A Europa, la psicopatologia eclipsa la geopolítica.

En un discurs pronunciat el 19 de gener [de 2026], [el premier britànic] Keir Starmer s'aferrà a l'ordre que va desapareixent. És una reacció comprensible, perquè el canvi de règim als Estats Units deixa Gran Bretanya en una situació gairebé impossible. El primer ministre va predir que el president nord-americà no recorreria a l'acció militar. Starmer passà per alt les paraules del propi Trump, que aquell mateix dia havia escrit en la carta al primer ministre noruec: «Ja no sento l'obligació de pensar només en la pau».

Trump és un personatge massa solipsista com per deixar-se guiar per una visió del món. Però el sotscap del gabinet d'Estats Units, Stephen Miller, la detallà en nom seu durant una entrevista amb la CNN: «Vivim en un món on, per molt que es parli de subtileses internacionals i tot allò que l'acompanya... vivim en un món, el món real, en què el que compta és la força, el poder... Aquestes són les lleis de ferro del món».

L'aparició de Miller era part d'una comèdia negra. El «realisme trumpià» no és una estratègia, sinó un exemple de postureig performatiu, una escenificació per a causar efecte immediat en la resplendor evanescent de les pantalles dels mòbils. Segurament, les empreses nord-americanes tenen tan pocs desitjos d'afanyar-se a explotar els recursos de Grenlàndia com de fer-ho amb els de Veneçuela. Aquests recursos es troben enterrats en el subsòl gelat i no està clar quins beneficis pot proporcionar extreure'ls. En canvi, la Xina controla les terres rares d'Àfrica, Myanmar i d'altres països. I aquest és el problema: mentre els tirans acumulen actius materials, els adoradors del poder de la Casa Blanca persegueixen fantasmes.

El veritable interregne va ser l'ordre encapçalat pels Estats Units. Estava destinat a ser temporal i escurçà la seva vida útil per extralimitar-se. Els fantasiosos projectes de construcció nacional van anar desapareixent sota els enderrocs escampats per la teràpia de xoc econòmica a Rússia i per les arenes d'Afganistan, Iraq i Líbia. Avui en dia, allò que queda de l'Occident liberal ho està desmantellant la seva antiga potència hegemònica.

Els règims van i venen. Els canvis actuals coincideixen amb un moment d'avenços tecnològics progressivament més ràpids. Des de finals del segle XVIII, els visionaris progressistes han pensat que la tecnologia era una força unificadora. Tant si la culminació es duia a terme amb la tecnocràcia jeràrquica d'Henri de Saint Simon, com amb el comunisme igualitari de Marx, el mercat «espontani» de Hayek o el «capitalisme democràtic» de Fukuyama, la lògica de la història era una civilització planetària basada en el model occidental.

Tanmateix, la història no revela cap lògica d'aquesta mena, sinó tot el contrari, en qualsevol cas. Per començar, la difusió de noves tecnologies desemboca en la democratització de la guerra. Una tribu fonamentalista segueix interrompent cadenes de subministrament vitals al mar Roig. Un dron houthi costa milers de dòlars, mentre que el míssil terra-aire occidental llançat per tal d'interceptar-lo en costa milions. A més, el progrés tecnològic no necessita l'individualisme liberal. El Japó de l'era Meiji s'industrialitzà en el termini d'una generació sense incorporar els valors liberals i es convertí en el primer país asiàtic capaç de derrotar un imperi europeu, tal com va guanyar a Rússia el 1905 en la batalla naval de Tsushima.

Totes les probabilitats indiquen que, en el futur, Estats Units seguirà sent prodigiosament innovador i les seves divisions continuaran alimentant la seva vitalitat inesgotable, per bé que ja no serà el pilar d'un règim mundial. En alguns cercles del MAGA [el moviment nord-americà de suport a Donald Trump] s'insisteix en el fet que Estats Units està actuant com correspon al guardià de la civilització occidental, encara que, en realitat, el règim de Trump està donant a l'esquerra hiperprogressista allò que aquesta sempre ha desitjat: la deconstrucció d'Occident. Aquest és el veritable significat de l'eslògan «Els Estats Units primer».

Fa un any, [l'historiador britànic] Perry Anderson resumia la seva anàlisi sobre la idea del canvi de règim a la revista London Review of Books: «El conflicte entre el neoliberalisme i el populisme --els adversaris que s'enfronten dins d'Occident des que començà el segle-- s'ha tornat cada vegada més explosiu, malgrat que els aparents revessos o concessions del neoliberalisme no impedeixen que segueixi dominant. Només aconsegueix sobreviure a base de reproduir allò que amenaça d'enderrocar, mentre que, per la seva banda, el populisme ha adquirit major magnitud sense desenvolupar cap estratègia específica. De moment, segueix sense resoldre's el pols polític entre l'un i l'altre, i ningú sap quant de temps durarà».

El ressò de Gramsci és inconfusible. Occident ha embarrancat entre dos «modes de producció». No existeix cap gran teoria equiparable als «antics paradigmes keynesià i hayekià», d'altra banda potser tampoc sembla necessària: el Brasil de Getúlio Vargas dels anys trenta i la Xina postmaoísta progressaren sense aplicar cap «doctrina sistemàtica». Els seus detonants fóren la Gran Depressió i la Revolució Cultural: si alguna vegada desaparegués d'Occident la convicció que no hi ha alternativa possible, suposadament seria per algun fenomen equiparable.

Anderson, com Gramsci, dona per fet que qualsevol canvi de règim acaba produint un ordre hegemònic similar. Pensa, amb raó, que el neoliberalisme és un sistema internacional, més que un conjunt de polítiques nacionals. Però començà a fracassar en uns quants països abans que s'esfondrés el conjunt.

La desfeta neoliberal començà a Rússia al final de la guerra freda. Un breu període d'anarquia en el mercat donà peu a un capitalisme oligàrquic, que a la vegada es transformà en una variant radical del keynesianisme militar. L'economia russa s'ha comportat millor del que s'havia predit, però és dubtós que hagués pogut sobreviure en una situació de pau. Algunes de les seves regions més pobres han reviscut gràcies a la guerra. Per exemple, les grans bonificacions rebudes per les famílies dels soldats morts en la trituradora humana permeteren la compra de cotxes nous i l'obertura de restaurants. Desmilitaritzar l'economia fóra un repte gegantí que posaria en risc la fragmentació d'un Estat buidat. La Rússia de Vladimir Putin només pot funcionar com a màquina de guerra. I en el cas que s'imposés a Ucraïna, no tindria més remei que expandir-se.

En la seva dimensió ideològica, la guerra freda va ser una contesa entre dos projectes de la Il·lustració. Quan acabà, Rússia tornà a ser un imperi euroasiàtic i a regir-se per una ideologia que era una versió corrupta de l'ortodòxia oriental. Si Putin cau, l'imperi podria desintegrar-se tal com va passar a la caiguda dels Romanov. Aleshores van ser els bolxevics els seus beneficiaris. Aquesta vegada, la beneficiària podria ser la Xina, atreta pels riquíssims recursos de Sibèria: si l'Estat rus segueix existint, serà a l'ombra de Xina.

La teocràcia iraniana dona també senyals mòrbides. Les desesperades condicions econòmiques –una moneda en caiguda lliure i la inflació disparada dels aliments-- han fet insuportable la vida quotidiana. Amb la caiguda del xa i el retorn de l'aiatol·là Ruhollah Jomeini, el febrer de 1979 va ser molta la gent que acollí la Revolució Islàmica com un moviment modernitzador. Michel Foucault, destacada figura de la intel·lectualitat occidental, va mostrar la seva satisfacció per la ruptura amb l'«arcaïsme» del xa. Els sunnites van pensar que tal vegada estaven presenciant el naixement d'un nou tipus de democràcia islàmica. La modernitat és amorfa i canvia amb els esdeveniments.

Prop de mig segle després, qui encarna un futur democràtic per al país és el fill del xa, Reza Palevi. Tanmateix, no sembla que aquesta opció tingui massa probabilitats de reeixir. Una protesta espontània sorgida als basars de Teheran s'ha estès fins a convertir-se en un intent de revolució. Els bombardejos estatunidencs no poden dictar el curs d'una guerra urbana asimètrica ni el seu resultat polític. Altres futurs polítics possibles són que continui la teocràcia o es desfermi una llarga guerra civil.

L'engany fonamental de l'esquerra és pensar que les seqüeles del neoliberalisme són temporals. Il·lustra sovint aquesta errada el fet de creure que el populisme és un esclat d'irracionalitat. Anderson diu que la «xenofòbia» és l'«as a la màniga» dels moviments populistes. Reconeix que la immigració massiva no té legitimitat entre els votants: «S'ha produït pràcticament a la seva esquena, de manera que s'ha acabat convertint en un tema polític no ex ante, sinó ex post facto». Més encara, la qüestió quedava exclosa del discurs públic. El neoliberalisme va ser, en gran part, un projecte de despolitització de la política que ara té continuació en la legislació maximalista sobre drets humans i que situa la immigració fora del control democràtic.

Dir que els moviments populistes estan impulsats per la xenofòbia és atribuir una patologia als seus votants. Per què haurien d'acceptar els votants la legitimitat d'un Estat que els posa a ells i llurs valors i interessos econòmics en segon pla sempre que entren en conflicte amb una interpretació exagerada dels drets humans? La insurgència populista és l'altra cara de la moneda política del legalisme liberal. Al Regne Unit, allò que un nombre cada vegada més gran de votants rebutja i considera il·legítim és l'alternativa al populisme, un règim tecnocràtic obsessionat amb els processos, en el qual mai res funciona.

Curiosament, fa la impressió que els teòrics marxistes no han comprès la relació dialèctica entre el canvi de règim i la crisi de legitimació. L'experiment de lliure mercat de Margaret Thatcher tingué una arrencada a l'estil gaullista, com un projecte de renovació nacional. Keith Joseph [ministre de Comerç] començà per desmantellar el consens britànic de postguerra després que, el 1976, el Partit Laborista es veiés obligat a demanar un rescat al FMI i a renunciar a l'economia keynesiana. Quan, el novembre de 1990, va caure la Thatcher, l'ajust polític iniciat a Gran Bretanya s'havia convertit en un projecte universalista, semblant al marxisme vulgar en el seu enfoc estrictament econòmic i en el menyspreu experimentat per les víctimes del progrés. L'estratègia durà fins als mandats de Tony Blair i David Cameron, fins que fou descarrilat pel Brexit.

El resultat del referèndum de juny de 2016 no va ser, ni molt menys, un vot en favor d'una «Gran Bretanya global», sinó la primera gran mostra d'oposició a la globalització en un país del primer món. La victòria electoral de Donald Trump fou deguda, aquell mateix any, a un impuls semblant. Amb exemples com el menyspreu de Hillary Clinton cap a un nombre quasi majoritari de votants nord-americans --qualificats per ella de «deplorables»--, la classe dirigent liberal malbaratà la seva legitimitat amb el menyspreu cap els que no l'havien votat. Els Estats Units de Trump són la venjança dels perdedors de la globalització.

Hi ha una altra interacció dialèctica que es desenvolupa en un escenari més ample. Trump vol revertir el declivi dels Estats Units mitjançant la reafirmació desacomplexada del seu poder econòmic i militar. Tanmateix, la seva escaïnada política exterior «transaccional» és contraproduent. Una sèrie d'acords coercitius i unidireccionals, amanits amb la intermitència de les corresponents explosions cinètiques, ha deixat sol els Estats Units. (A mesura que la rendició de comptes de mitjans de mandat s'acosta enfosquida pels mals auguris sobre la presidència, és possible que Trump dissenyi les seves aventures exteriors per tal de desviar l'atenció de la situació interna: una crisi cada vegada pitjor del cost de la vida i la sombra fantasmal de Jeffrey Epstein, que no es pot treure de sobre.) Distanciat dels antics aliats, els enemics dels Estats Units l'observen amb satisfacció i desconcert.

Durant els anys de presó, Gramsci s'obsessionà amb Maquiavel i utilitzà els seus escrits per refer l'estratègia comunista. Com la majoria dels seus seguidors, es resistia a la visió fonamental del clarivident historiador i diplomàtic florentí. Els règims sorgeixen i cauen en cicles interminables que l'acció humana no pot aturar ni controlar. L'optimisme de la voluntat és la negativa deliberada a entendre el present. La història es mou i la desintegració és la lògica dels esdeveniments. L'art de l'estratègia –-si encara existeix en els Estats d'allò que se'n diu Occident-- consisteix a saber com viure en un món permanentment fracturat.

[ Vegeu també: Cambio de siglo, cambio de sentido / El neoliberalismo de los vencedores / La guerra fría / La caída del bloque soviético y la postguerra fría / La construcción del relato globalizador / La transición económica neoliberal española (1982-2012) / Irak: las guerras del Golfo y la globalización / Afganistán talibán / La guerra en Irak / Iran nuclear / Rusia: la restauración imperial / Georgia, rescoldo frío (2008-2009) / Israel, estado-tapón de Oriente Próximo / Oriente Medio 2001-2006: el fiasco estadounidense ]