La recepció de la crítica d'Un supervivent de Varsòvia
Jeremy Eichler, Time's Echo, Knopf (Penguin Random House), Nova York, 2023. Trad. J. Canovas
Un supervivent de Varsòvia, obra d'Arnold Schönberg, va ser una de les primeríssimes peces commemoratives de l'intent d'exterminar als jueus europeus. Composta a Los Angeles l'any 1947 [i estrenada l'any següent al gimnasi universitari de Albuquerque, a Nuevo México, amb la participació d'un cor de vaquers], la peça es anterior no només al coneixement per part del públic general dels fets que aquí identifiquem com l'Holocaust o la Shoá, sinó també de qualsevol convenció establerta sobre com caldria representar en l'art un esdeveniment d'aquesta magnitud. En una declaració especialment valenta, Schönberg aborda el tema decidit a escenificar, dins del seu personal monument, un acte de record. L'obra compte amb un narrador, el «supervivent» del títol, que confessa que no pot recordar-ho tot, però procedeix directament a narrar el que va ser, per al seu temps, una escena escandalosa en un camp d'extermini: els presoners desperten al toc de diana; un sergent alemany els mana formar, els colpeja amb ràbia i els ordena que es numerin per anar a la cambra de gas. Les paraules del narrador, afilades com navalles, esquincen la superfície de la tormentosa orquestra, que sembla recordar tot allò que el propi narrador ha oblidat. Escoltem els esclats fragmentaris de xarangues de trompetes, redobles de timbal i enèrgiques escomeses de les cordes que tot seguit es disolen en una bulla. El recompte dels presoners escala fins a culminar en una mena d'estampida desbocada i, de sobte, la peça s'estira més enllà de la narració parlada per a reclamar el mantell mític d'una cançó: entra un cor masculí i entona, desafiant, l'oració central del judaisme, el shemá Israel. «Escolta, oh, Israel, a Déu Nostre Senyor, el Senyor és Un». La tradició dicta que aquesta pregària es reciti cada matí i al vespre, però també ha servit com a darreres paraules dels creients en l'hora de la mort. La peça clou amb un estrèpit orquestral que estén un sinistre auguri sobre la seva sort, i resta suspesa en l'aire.
[...] Després de molts anys en què la música de Schönberg, sovint espinosa, provocava en el públic reaccions d'aprensió o directament de rebuig, tot d'una, amb Un supervivent de Varsòvia, les estridents disonàncies de l'estil del compositor, enquadrat en una forta modernitat, cobraban sentit per a una audiència més àmplia. Més encara, l'obra no sols mostrava una nova llegibil·litat, sinó que, retrospectivament, conferia nous significats al conjunt de l'art de Schönberg. [...] Luigi Nono alabà la peça del músic vienès com «el manifest musical i estètic de la nostra època». El director Robert Craft [que, com assistent, influí i acompanyà l'evolució d'Stravinsky vers el serialisme] digué que Un supervivent de Varsòvia era «un dels moments més corprenedors de la música del segle XX». [...] D'entrada el seu caràcter provocatiu fou jutjat inadequat pel públic de la immediata postguerra; més endavant la seva música va ser ridiculitzada per kitsch i es posà en qüestió que tingués cap valor artístic. Però tanmateix, més enllà de la seva posició en el baròmetre artístic, la composició destaca com un profund exercici de memòria, com un monument sonor de gran profunditat personal, una partitura equiparable al Guernica de Picasso, que es convertia en el màxim exponent de la música commemorativa de la postguerra. Segons Adorno, la música de Schönberg habia trobat finalment el món que el músic sempre había profetitzat.