La Simfonia Turangalila i la irrupció de les ones martenot en l'avantguarda francesa
Lluís Cànovas Martí / 6.10.2023
La Simfonia Turangalila va ser el resultat d'un encàrrec formalitzat l'any 1946 al compositor Olivier Messiaen (Avinyó, 10 de desembre de 1908-París, 27 d'abril de 1992) per Serguéi Kusevitski, director titular de l'Orquestra Simfònica de Boston entre 1924 i 1949. El contracte de l'obra donava a Messiaen la llibertat absoluta respecte a les característiques generals de la composició: estil, formació orquestral, temps de durada... Messiaen es lliurà aquell mateix 1946 a la tasca compositiva de l'encàrrec, que inicialment va concebre sota la forma d'una simfonia en quatre moviments, per bé que acabà sent un poema simfònic que n'incluïa deu. L'estrena mundial tingué lloc a Boston el 2 de desembre de 1949 sota la batuta de Leonard Bernstein, que reemplaçà Kusevitski arran de la malaltia que el 1951 li acabaria causant la mort.
El mot «turangalila» del títol prové del sànscrit: turám-ga significa «que va ràpid», i lila té l'acepció de «diversió divina». El sànscrit, llengua indoeuropea clàsica de l'Índia, és una de les vint-i-dues llengues oficials del país i manté una posició semblant a la que tenen el llatí i el grec clàssic en la cultura europea. S'aplica tradicionalment a la filosofia i als estudis científics, i com a llengua litúrgica en els rites de l'hinduisme, el budisme i el jainisme...
Dins de la complexa instrumentació de la Simfonia Turangalila destaca el paper electrònic de les ones martenot, instrument inventat l'any 1928 per l'enginyer i violoncellista francès Maurice Martenot, que millorà notablement el primer instrument electrònic de la història, el theremin, inventat pel físic rus Lev Sergeievitch Termen nou anys abans. Martenot s'havia inspirat en els senyals elèctrics que emetien els telègrafs de la unitat de transmissions a la que fou destinat durant la Primera Guerra Mundial.
L'instrument de les ones martenot està integrat per un teclat i un altaveu que amplifica les ones d'un generador de baixa freqüència que genera un so vibrant resultat de la mescla de dues o més senyals elèctriques. L'intèrpret n'activa el so mitjançant un anell metàl·lic que duu col·locat a l'índex de la mà dreta: la posició d'aquest anell respecte al teclat determina l'altura de la nota; l'habilitat del moviment de la mà proporciona els característics glissandos i vibratos de l'instrument, mentre que la mà esquerra controla el volum amb un petit calaixet situat al costat del teclat. El resultat és un so eteri que facilita l'assimilació espiritual i mística perseguida per la utilització de les ones martenot. Del taller Martenot, que tancà portes l'any 1988, sortí una producció total de 370 instruments que es distribuïren per tot el món.
Diversos compositors francesos adoptaren ben aviat el nou instrument en algunes de les seves obres. Entre els primers a fer-ho hi trobem dos membres destacats del Grup dels Sis, Darius Milhaud (Suite, per a ones martenot i piano, 1933), i l'assimilat suïs del grup, Arthur Honegger (en l'oratori dramàtic Jeanne d'Arc au Bûcher, 1936-1938). Tanmateix, incorporaren peces per al nou instrument el mateix Messiaen (les més importants: Tres petites litúrgies de la presència divina, per a piano, ones martenot, cor i orquestra, 1944, i l'òpera Sant Francesc d'Assís, 1975-1983), així com André Jolivet (Concert per a ones martenot i orquestra, 1947) que, com Messiaen, pertanyia al Grup de la Jeune France.
Messiaen va concebre la Simfonia Turangalila com un poema simfònic en què, inicialment, reservava un paper preferencial a dos pianos. Posteriorment, en l'estrena francesa per la orquestra de la Societat de Concerts del Conservatori, que dirigí Roger Désormière, un dels pianos va ser reemplaçat pel nou instrument. L'intèrpret d'ones martenot fou Ginette Martenot, germana de l'inventor de l'instrument, mentre que la pianista era Yvonne Loriod, cridada a convertir-se, als anys seixanta, en la segona esposa de Messiaen. L'estrena francesa, que havia despertat una gran expectació, omplí la sala Pléiade de l'Antic Conservatori de París i comptà amb la presència d'una nutrida representació del món musical i artístic de la capital: Honneger, Poulenc, Jolivet, Boulez, Éluard, Braque... En general, l'obra fou molt ben acollida pel públic, per bé que no faltaren les crítiques negatives a l'ús de sons que es consideraven inusuals i poc adequats per a l'expressió de temes religiosos.
Paul Griffiths, a l'assaig Olivier Messiaen and the Music of Time (Faber & Faber, Londres, 2009) emmarca la Simfonia Turangalila amb dues altres obres de Messiaen escrites a finals dels anys quaranta: Harawi, per a piano i soprano, i Cinc rechants, per a cor. En l'opinió del crític britànic, les tres obres formen part del que anomena «trilogia de Tristany» perquè tracten sobre les idees romàntiques de l'amor i la mort, tan habituals en Wagner i perfectament exposades en el Tristany i Isolda, on els protagonistes només poden completar el seu amor a través de la renúncia al sexe i l'autodestrucció. Aquesta contradicció, que en el cas de Messiaen no diferencia entre l'amor humà i l'amor de Déu, troba la seva expressió musical més reeixida en l'obra pianística Vingt regards sur l'Enfant Jésus (1944), per a piano, on el motiu de quatre notes del regard número deu, «Esprit de joie», recorda la tornada del «I Got Rhythm» de George Gershwin (peça de 1930, adaptada el 1951 per Vincente Minnelli a la película Un americà a París) i introdueix en la composició un deix jazzístic que humanitza el context religiós plantejat per Messiaen. [L.C.M.]