Anton Webern, segons Pierre Boulez
Pierre Boulez. Aparegut a l'Enciclopédie de la Musique Fasquelle (París, 1958); recollit a Rélevés d'Apprenti (Du Seuil, 1966). Traducció J. Cànovas
[...] Les obres de Webern no van provocar durant la vida del compositor cap escàndol ressenyable com els que causaren La consagració de la primavera, Pierrot lunaire o Wozzeck. En el període en què foren executades regularment a Alemanya (1919-1933), sempre passaren com una solució extremista, sense esdevenidor, com un àmbit tancat, aïllat, que es podia ignorar i que no calia combatre, com si fos una mena de Kamchatka de la música. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, l'any 1945, quan el conjunt de l'obra de Webern començà a aportar als joves músics precisament allò que havien trobat a faltar en la música de la generació precedent. Volem dir que es tractava no només de les qualitats musicals, sinó també de les qualitats intel·lectuals i morals que els joves trobaven en aquella música. El nom de Webern sortí de l'ombra: ja no hi ha cap necessitat d'explicar o justificar la seva irradiació.
Ho hem dit ja, i en seguim convençuts: Webern segueix sent el llindar d'accés a la nova música: tots aquells compositors que no hagin sentit profundament i comprès la ineluctable necessitat de Webern, són perfectament inútils. És possible que la música de Webern, tal com ha passat amb la poesia de Mallarmé, no obtingui mai la «popularitat» d'alguns dels seus contemporanis; el músic mantindrà, tanmateix, la força de l'exemple, una puresa excepcional que el farà sentir-se obligat a situar-se sempre respecte a l'obra, i d'una forma molt més accentuada que en relació a qualsevol altre músic. Webern ha estat el model de moda de tota una generació, revenja pòstuma sobre la foscor que amagava la seva existència. A partir d'avui, Webern pot ser considerat un dels músics més grans de tots els temps, home indeleble.
Concert per a nou instruments Op. 24, Anton Webern