Cent dies del segon tripartit a Catalunya
(Notes per a un debat televisiu)

Lluís Cànovas Martí  /  5.3.2007

[ Vegeu també: Llegada del PP al poder: los pactos con CiU / Nueve meses de gobierno del PP / España 1999-2001 / El PP ante los idus de marzo: del 11-M a la oposición / Travestismo franquista: de la dictadura a la inacabable transición (1973-2006) / Travestismo franquista: fundamentos ideológicos del demofascismo español / Apuntes sobre políticas nacionales en la UE: España / Un tripartit ecològicament insostenible ]

El segon govern tripartit de les esquerres de Catalunya, que es qualifica a si mateix com a govern «d'entesa nacional pel progrés» (per tal de marcar distàncies respecte a l'anterior, «d'esquerres i catalanista»), està constituït per les mateixes forces polítiques que conformaren l'anterior: Partit dels Socialistes de Catalunya-Partido Socialista Obrero Español (PSC-PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). El nou govern s'anuncià el 7 de novembre de 2006 i prengué possessió el dia 29 del mateix mes.

Els condicionaments polítics i institucionals

L'actuació dels seus primers 100 dies de govern ha estat marcada:

1. per la política del govern central (sotmesa a la tensió creada per la oposició ultradretana del PP, allò que en alguns articles he definit com a «demofeixisme») i la dependència orgànica del PSC respecte al PSOE (els socialistes espanyols, pel que fa al contenciós històric sobre el model d'estat, han demostrat abastament la seva fidelitat a la concepció unitarista, pròpia del nacionalisme espanyol que comparteixen amb el PP, i que segons s'ha vist exclou qualsevol solució de caràcter federalista)
2. per la voluntat, abastament expressada pels partits que l'integren, de no repetir els errors «d'imatge» que a l'anterior legislatura varen propiciar les crítiques de l'oposició i la campanya mediàtica (especialment virulenta a Espanya) que acusà el tripartit d'irresponsabilitat (casos de l'entrevista de Perpinyà, maragallada del 3 %, la corona d'espines.), ineficàcia (cas Carmel.) i desgavell intern. Aquesta última especialment explotada per la premsa arran de les discrepàncies que conduïren als cessaments dels consellers d'ERC: primer del de Governació, Joan Carretero -per haver dit que Zapatero era «un demagog»-, i després per l'expulsió de tots els representants republicans -quan el partit passà a defensar el vot negatiu en el referèndum sobre l'estatut-. Menys polseguera aixecà el cessament del conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, d'ICV, quan la seva gestió va ser considerada massa rigorosa i incompatible amb els interessos del model de desenvolupament d'infraestructures. No menys criticades foren les diferències de criteri que els membres del tripartit mantingueren quant a l'ordenança de Civisme de Barcelona i els projectes ara per ara irresolts de la línia de Molt Alta Tensió -MAT-, el Quart Cinturó, el túnel de Brotons..., que de moment semblen aparcats, però podrien anunciar un rosari de dificultats d'enteniment...
3. per l'opció de centrar l'acció de govern en polítiques concretes necessàries a l'actual model de desenvolupament del país (començant per les infraestructures, atesa la seva inobjectable visibilitat) que l'allunyin de qualsevol debat susceptible de ser titllat d'identitari i essencialista (opció dirigida a callar les crítiques que en aquest sentit va rebre el primer tripartit durant la llarga negociació de l'estatut)
4. per la utilització política partidista que el PP fa del Tribunal Constitucional (TC) i del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), on les majories (ara, indulgentment, qualificades de «conservadores» pels mitjans de comunicació) posen en qüestió el futur de l'estatut català
5. per la personalitat gris del president José Montilla, que, segons la consideració més estesa, no respon al perfil necessari pel lideratge.

Els propòsits del nou govern, que per les raons esmentades impliquen una gestió en molts aspectes marcadament tècnica (i que en aquesta mesura pot ser fàcilment estigmatitzada com a merament tecnocràtica i administrativa), s'acompanyen d'una declaració d'intencions de naturalesa política que reivindica el seu caràcter social, definit amb la nova i vagarosa expressió de «patriotisme social».

Però transcorreguts els primers 100 dies, l'acció del govern (que es marcà com objectiu prioritari el desplegament de l'estatut, pendent encara de set recursos davant del TC que constitueixen una autèntica bomba d'espoleta retardada) es veu forçosament sotmesa als tempos de la burocràcia estatal i als imperatius del procediment administratiu acordat amb l'administració central:

1. en primer lloc, està a l'espera de l'entrada en funcionament de la comissió bilateral Estat-Generalitat, que el tripartit va assenyalar com a prioritària i tenia entre altres funcions: formalitzar el desplegament de l'estatut aprovat, regular la participació de Catalunya en òrgans estatals, competències, traspassos, conflictes competencials. La comissió es constituí el 26 de febrer amb el compromís de posar en marxa les subcomissions i grups de treball corresponents (entre altres, els de conflictes, desenvolupament estatutari, transferència d'oficines registrals.).
2. el govern de l'estat, interessat a alentir aquest procés estatutari i a no formalitzar cap tracte específic amb el nou govern de Catalunya abans de les eleccions municipals del 27 de maig (i, ben segur, també amb la vista posada en les legislatives de 2008), va rebutjar d'entrada una iniciativa de cimera bilateral proposada per a resoldre un problema tan candent com el de les obres públiques: aquest problema esclatava, immediatament després de la presa de possessió, a propòsit del paper de la Terminal Sud d'El Prat (on la Generalitat escartejava la intercontinentalitat dels vols i l'adjudicació de companyies -optant per Spanair i Star Alliance- en contra del parer del govern de l'estat i d'AENA -que juguen la carta d'Ibèria- ) i de l'acumulació d'incidències i retards al Servei de rodalies de RENFE (una problemàtica que semblava plantejar de facto la oportunitat de transferir a Catalunya les rodalies), que venia a sumar-se al retard ja crònic de les obres de l'AVE. El cas de l'aeroport ha suscitat inclús la presa de posició de l'empresariat català, que per primera vegada ha fet costat obertament al govern de la Generalitat enfront del de l'estat. Tanmateix, Zapatero acaba d'eludir cap compromís concret de solució durant la seva recent visita al Prat.

L'acció legislativa del tripatit

L'obra legislativa s'ha beneficiat del treball emprès a l'anterior legislatura, que va veure's interromput per l'avançament de la convocatòria electoral.

1. entre les funcions de desplegament estatutari que pertoquen només l'àmbit català, el 24 de gener el consell executiu de la Generalitat va aprovar el projecte de Llei de Creació de l'Agència Tributària de Catalunya, pas previ a la creació del consorci tributari amb l'estat, que no serà operatiu abans de l'agost de 2008.
2. a banda, la tasca legislativa d'aquests 100 dies s'ha concretat en el projecte de Llei de l'Habitatge (12-12-2006, que de moment preveu l'expropiació temporal de pisos buits per a posar-los al mercat de lloguer durant un període de sis anys: una mesura que ben segur no prosperarà, degut a la polseguera que ha aixecat en medis de la dreta, on el líder convergent Artur Mas no ha dubtat en qualificar el tripartit de «dictadura tova») i en la projectada ampliació de la Llei de Barris, que com a instrument de redistribució social va ser aprovada pel parlament el maig de 2004 i ara en la versió ampliada (16-12-2006) ha de permetre que s'apliqui a 15 noves poblacions.
3. dues altres iniciatives reguladores han sigut els decrets de Rescat de Peatges d'Autopistes (27-12-2006, que aprova la gratuïtat pels usuaris habituals dels d'Alella, Les Fonts, Mollet i Túnel del Cadí) i el de Teràpies Naturals (30-1-2007, que obliga a que els professionals d'aquest subsector sanitari acreditin els seus coneixements mèdics).

La societat civil versus el tripartit

• La multiplicació dels problemes infraestructurals (que feren insuficient el Plan de Actuaciones Urgentes, PAU, arbitrat per RENFE, per bé que reduí les incidències en un 15 %) i la por del veïnatge a la repetició d'episodis com el del Carmel (patent en les esquerdes causades per les obres de l'AVE al Prat de Llobregat) han donat protagonisme a associacions d'afectats, com la Plataforma AVE pel Litoral (que qüestiona el traçat per l'Eixample i denuncia l'amenaça que significa per a la Sagrada Família i per als habitatges de més de mil famílies) i motiven protestes espontànies d'usuaris (que han donat peu en tres ocasions a la invasió de les vies fèrries: a Martorell i a Castellbisbal, el dia 23 de febrer, i a la mateixa estació del Passeig de Gràcia de Barcelona, el dia 28)
• L'Ordenança de Civisme de Barcelona («Ordenança de Mesures per Fomentar i Garantir la Convivència », una iniciativa socialista aprovada el 9 de novembre de 2005 amb el vergonyós suport d'ERC -decisió que probablement acabi passant factura al seu cap de files, el 2n tinent d'alcalde, Jordi Portabella- i el vot testimonial en contra d'ICV) respon a una concepció de «populisme punitiu» mitjançant la qual l'esquerra institucional afalaga les reivindicacions conservadores i pretén desfer qualsevol mena de dubte sobre la pròpia capacitat de governar. Però alhora «converteix als més vulnerables en caps de turc del malestar general» (Jaume Asens, Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats) en estigmatitzar per incíviques conductes tan heterogènies com la dels grafiters i els homeless, la mendicitat, el gamberrisme, la prostitució...
• Les mobilitzacions de la Plataforma per un Habitatge Digne han posat de manifest la necessitat de vivendes arreu del país, però sobretot a Barcelona, on el creuament de la demanda amb els interessos especulatius dispara els preus a uns nivells prohibitius per a la majoria de la població. Per la seva banda, la pràctica del Moviment Okupa posa en relleu la contradicció entre la propietat privada i el dret a l'habitatge reconegut constitucionalment. Lluny d'obrir una via per a resoldre aquestes reivindicacions socials, la Llei de l'Habitatge en tràmit incentiva l'actuació dels promotors públics i dóna més ajudes al lloguer (alhora que prioritza la fórmula de l'«habitatge de lloguer protegit»), mesures a totes llums insuficients per a les necessitats que cal satisfer. Per aquesta raó alguns tècnics preconitzen mesures suplementàries, començant per canvis de la política econòmica respecte a la fiscalitat. Mentrestant, la solució queda ajornada a l'espera d'un hipotètic «pacte nacional per l'habitatge» que impliqui a totes les forces polítiques. El problema és que, enllà de la conjunturalitat més o menys alcista de l'actual cicle de la construcció, l'administració municipal no està disposada a canviar la que ha estat la seva directriu bàsica dels darrers trenta anys: bastir una ciutat-aparador que resulti atractiva pel capital internacional. La conseqüència és, per definició, un model de desenvolupament urbà incompatible amb preus d'habitatge assequibles, el que inevitablement foragita els habitants de rendes més baixes a la perifèria, i més enllà...
• El procés de rebaixes i retallades de l'estatut d'autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 ha deixat una profunda frustració en amplis sectors de la societat catalana. Aquesta és una de les raons que han afavorit la multiplicació de propostes sobiranistes en l'àmbit de la societat civil, la qual, com les enquestes indiquen, malfia dels seus polítics. A la Plataforma pel Dret a Decidir, que planteja el reconeixament del dret d'autodeterminació, se suma, des del 4 d'octubre de 2006, la plataforma Sobirania i Progrés, que proposa, entre altres coses, una iniciativa legislativa popular per demanar un referèndum d'autodeterminació, amb recollida de signatures a partir del 23 d'abril.
• Una nova problemàtica -a diferència de les anteriors encara no confrontada a la política del tripartit- deriva dels darrers informes sobre el canvi climàtic (començant per l'Informe Stern ), que qüestionen la sostenibilitat i perdurabilitat de l'actual model de desenvolupament econòmic. A l'empara d'aquest greu problema, els lobbies nuclearistes mouen de fa temps les seves influències per tal de situar el rellançament de la indústria nuclear en el centre del debat energètic i per a posar fi a la moratòria de construcció de centrals atòmiques que regeix a l'estat espanyol. En sentit oposat, a Catalunya acaben de sorgir ja dues iniciatives que preconitzen justament el contrari, una nova cultura de l'energia. Aquesta cultura es fonamentaria en la gestió de la demanda, l'impuls decidit de les energies renovables i canvis en el model d'infraestructures de distribució: una d'aquestes iniciatives és l'Entesa pel Decreixement, i l'altra és l'Observatori de la Crisi Energètica i les Alternatives de Societat (OCEAS), però els resultats de la seva activitat són, en un i altre cas, encara una incògnita. Per la seva banda, Greenpeace està donant aquests dies els darrers tocs a l'informe Cent per cent renovables (que ferà públic en les pròximes setmanes) sobre la viabilitat d'un pla energètic que en l'horitzó de l'any 2050 proposa abastir progressivament tota la demanda de l'estat espanyol amb energies renovables. De moment, el govern de la Generalitat ha creat, mitjançant un decret del 19 de desembre de 2006, l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, depenent de la conselleria de Medi Ambient, per tal de tractar de respondre al repte plantejat.

Un govern mancat de «pla de ruta»: contradiccions previsibles

• Les forces del tripartit coincideixen en l'adopció d'un model de progrés i cohesió social de signe socialdemòcrata. Però el fet no amaga que el nou context de globalització econòmica ha canviat les normes de joc dels actors socials i ha posat en crisi el seu referent, el model europeu d'estat del benestar que encapçalaven els països nòrdics, amb Suècia al front (país on la socialdemocràcia s'endugué l'any passat la darrera patacada a les urnes). El fracàs de les «terceres vies» que a finals dels anys noranta tractaven d'endegar Toni Blair al Regne Unit, Gerhard Schröder a Alemanya i Lionel Jospin a França ha desemmascarat l'adopció per part dels partits socialistes europeus dels postulats neoliberals de la dreta.
• Malgrat aquest denominador comú en la fal·làcia, cadascun dels membres del tripartit manté un perfil propi: el PSC, pel pes específic de la tradició i pel lloc que li correspon quant a força majoritària, apareix com el pal de paller d'un suposat projecte social renovador que no pot amagar l'obsolescència; els d'ICV, orfes del referent històric que des de 1936 marcava el PSUC, assumeixen com a pròpia l'especificitat ecologista «de debò» que han arrabassat (l'apropiació indeguda més ignominiosa de la nostra història recent) a les restes del moviment ecologista català, de sempre reaci a convertir-se en alternativa política; ERC, espigolant en la ideologia en crisi dels seus socis, obté les engrunes necessàries per a eixamplar la base teòrica del projecte independentista que es proposa. Però els dos primers (PSC i ICV) han perdut la perspectiva de models que els avalin i estan condemnats a donar pals de cec -o a en el millor dels casos a temptejar a les palpentes- en els temps socialment obscurs que se'ls imposen. Mentrestant, el tercer (ERC) no sembla confiar en les possibilitats reals del seu projecte, que, estigmatitzat pels seus socis de govern, es veu sense forces de concretar en el temps.
• El resultat d'aquest joc de contradiccions és l'assumpció d'un «catalanisme social» mancat d'un pla de ruta. Pel que fa a la direcció del PSC i del president Montilla, l'opció d'aquesta fórmula és assumida circumstancialment per tal d'omplir el buit deixat pel fracàs de la doctrina que han mantingut oficialment els darrers anys. Representa un cert retorn a la ideologia catalanista dels orígens del partit, però deixa de banda i accepta implícitament la derrota del projecte renovador de signe federal que el seu predecessor, Pasqual Maragall, plantejava pel conjunt del socialisme espanyol i el PSOE va aprovar sota l'eslògan de l'«Espanya plural» el 30 d'agost de 2003 a Santillana del Mar . No hi ha cap dubte que una més que probable nova retallada de l'estatut de Catalunya pel Tribunal Constitucional col·locaria al PSC i al seu president en un atzucac polític de difícil sortida pel que fa a la estabilitat del tripartit.
• Tampoc garanteixen la cohesió tripartita les tensions internes a ERC. La inestabilitat d'aquest partit ve abonada teòricament per la bicefàlia dels corrents que representen el seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, i el secretari general, Joan Puigcercós, per bé que ara per ara és altament improbable que trenquin el seu impecable i, almenys de cara enfora, respectuós repartiment de papers. A banda, el control de l'aparell dirigent sobre el partit es veu limitat pel funcionament assembleari: un model d'organització política únic a tot l'estat. Aquesta peculiaritat, garantida pels estatuts de l'organització, sens dubte fa d'ERC el partit amb més democràcia interna de Catalunya (en la mesura que tendeix a anivellar la capacitat de decisió entre els polítics professionals que el dirigeixen i les seves bases d'afiliats), però alhora dificulta els compromisos estables amb les altres forces polítiques, que la veuen com una amenaça permanent (sobretot pel radicalisme relatiu d'un sector prou important dels militants republicans, poc proclius a les concessions): una característica que ha fet que ploguessin sobre ERC tota mena de crítiques i una acusació de propòsit desqualificador molt pròpia del establishment polític i mediàtic: el partit independentista peca segons ells «d'immaduresa». Aquest sistema d'organització d'ERC, que entronca amb la profunda tradició llibertària del país, es veu reforçat de fa pocs dies pel naixement del corrent intern Reagrupament Democràtic (la seva declaració fundacional és del 10 de febrer d'enguany), de signe radicalment sobiranista, que critica allò que considera seguidisme republicà respecte als socialistes. El líder d'aquest nou corrent, l'ex conseller Carretero, ja ha fet pública la seva intenció de plantejar aquesta problemàtica davant dels òrgans de direcció un cop passada la comtesa electoral de maig.
• ICV, assenyalada sovint com la marca blanca dels socialistes, és el més previsible dels membres del tripartit. El control que sobre l'aparell del partit exerceix el seu líder, Joan Saura, i la cintura que aquest mostrà en l'exercici del lideratge durant les circumstàncies adverses de l'anterior legislatura (quan, com conseller de Relacions Institucionals, demostrà ser un faixador que encaixava sense piular els cops de qualsevol estatut a la baixa, per fer-se'n tot seguit el publicista), són l'aval d'una estabilitat governamental que ben segur els ecosocialistes no posaran en perill. Menys segures són, però, les conseqüències d'aquesta política, ja que a la llarga els compromisos institucionals d'aquesta mena d'opcions són percebuts com una traïció a l'ideari propi i una mera justificació de l'aferrament als beneficis del poder. De moment, l'assignació a Saura de la conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Ciutadana ja ha estat objectada desde una dreta que entén que no existeix ningú com ella per a gestionar l'ordre públic i la seguretat ciutadana, i també des d'una esquerra antisistema que denuncia l'arbitrarietat de les imputacions a Núria Pòrtulas (jova anarquista detinguda el 2 de febrer pels mossos d'esquadra en aplicació de la mateixa Llei Antiterrorista que ICV havia denunciat des de l'oposició) com una reedició de les pràctiques de repressió històriques dels estalinistes contra els llibertaris. Ben segur que, des d'una i altra banda, els problemes que se'n deriven poden anar a més.

[ Vegeu també: Llegada del PP al poder: los pactos con CiU / Nueve meses de gobierno del PP / España 1999-2001 / El PP ante los idus de marzo: del 11-M a la oposición / Travestismo franquista: de la dictadura a la inacabable transición (1973-2006) / Travestismo franquista: fundamentos ideológicos del demofascismo español / Apuntes sobre políticas nacionales en la UE: España / Un tripartit ecològicament insostenible ]