[La polèmica amenaça del] Neoclassicisme musical
Theodor W. Adorno, 1942. Neunzhen Beiträge über neue Musik, vol. 18, Franckfurt, 1984. Trad. J. Canovas
[...] Manca un ampli anàlisi tècnic dels procediments compositius neoclàssics. En aquests és fonamental el modus operandi de la tonalitat, que exclou totes les tendències que intervenen en la mediació «organitzadora». L'harmonia, per exemple, apareix tèrbola per dissonàncies que la majoria de vegades contenen sons estranys a l'harmonia, alhora que impedeixen la seva resolució. Les cadències es pot dir que es desfilagar-se'n. La melodia se circumscriu a petits grups sonors que es repeteixen sense desenvolupar. En aquest punt es fa evident l'impressionisme, de la mateixa manera que en la successió de complexes sense desenvolupar. [...] El contrapunt del neoclassicisme restà paralitzat en Stravinsky molt de temps [des de 1920 amb el ballet Pulcinella, fins al classicisme «encobert» de la Simfonia en tres moviments, de 1945], mentre que les tendències neoclàssiques de Hindemith apunten cap a altres contextos (per exemple, a Reger). En la plasmació de la gran forma, els models preclàssics són els predominants, sobretot en Stravinsky, per bé que gairebé sempre desplaçats i de manera molt dissimulada. L'estil instrumental tendeix a la claredat i l'economia de medis, sense que manifesti, com passa amb el Schoenberg tardà, la diferenciació de la composició. [...]
El neoclassicisme es va poder preparar literàriament per la lluita de Nietzsche contra Wagner i pels escrits de Busoni i Cocteau (Le coq et l'arlequin, 1919), que retrotrauen a Nietzsche. Una influència molt gran tingueren també els ballets de Diaghilev i la pintura posterior de Picasso, que certament mai s'acontentà amb aquella classe de conformisme tant pròpia de la música neoclàssica. Tot al contrari que Picasso, Stravinsky va romandre incommovible en l'estricte neoclassicisme sense permetre's la mínima desviació anàrquica. Erik Satie va ser qui en tragué les conseqüències extremes de la doctrina neoclàssica, amb fortes alusions al dadaisme. A l'actualitat, són molts els qui consideren el seu Sòcrates (1918) com el paradigme més pur del neoclassicisme. [...]
Els compositors joves de gairebé tots els països se sotmeteren a aquesta tendència predominant. Cap compositor, des dels temps de Debussy, ha estat tan imitat com Stravinsky. L'atractiu més perillós del neoclassicisme rau en el confort que representa compondre alhora amb medis tradicionals inofensius i aires de modernitat. Sens dubte, avui el neoclassicisme amenaça a la puresa del nivell tècnic-compositiu de tota una generació.