El compositor i el seu empresari
Eric Walter White, Stravinsky. De l'edició de Santiago Martín (Barcelona, Salvat, 1989). Trad. J. Canovas
[...] El 29 de maig [de 1913] va tenir lloc l'estrena de La consagració de la primavera. Com la coreografia del nou ballet consistia gairebé del tot en dances de conjunt, Diaghilev va decidir que la resta del programa servís pel lluïment dels seus principals ballarins --Karsavina, Nijinsky, Bolm-- amb Les sílfides [Chopin], L'espectre de la rosa [R. Strauss] i les dances polovtsianes d'El príncep Ígor [Borodin]. Volia assegurar-se així l'èxit del conjunt de la vetllada. Tal com va escriure Grigoriev, «era evident que no les tenia totes pel que fa a la recepció de la música d'Stravinsky, i ens havia advertit que podria haver-hi alguna protesta. Aconsellà als ballarins que, si es donava el cas, conservessin la calma i tiressin endavant l'espectacle, i li demanà [al director d'orquestra Claude] Monteux que en cap cas deixés de tocar: “Passi el que passi --li va dir-- el ballet ha de mantenir-se fins el final”».
Les seves temences estaven fonamentades. Poc després de la introducció orquestral encara se sentia entre el públic la remor moderada d'algunes protestes. Però les expressions d'indignació es multiplicaren quan, en alçar-se el teló, aparegueren els ballarins --«un grup de Lolites sancalloses amb llargues trenes que donaven saltets» (I. Stravinsky i R. Craft, Expositions and Developments, Doubleday, 1962)--. L'enrenou augmentà quan una altra part del públic passà a queixar-se dels que protestaven, cridant-los a l'ordre. El rebombori eixordidor va ésser de tal magnitud –i, encara que sembli mentida, així ho testimonien pràcticament tots els presents-- que gairebé no podia escoltar-se una sola nota de la música.
En començar la bronca, Stravinsky abandonà la sala furiós i se'n anà entre bastidors, on trobà Nijinsky montat a una cadira, comptant en veu alta per ajudar els ballarins a no perdre el ritme. Diaghilev, que també era entre bastidors, estava molt agitat, i en acabar la primera part del ballet va fer encendre els llums de la sala durant la introducció de la segona, «per a que la policia, que havia estat avisada, pogués aïllar i expulsar alguns dels pitjors esvalotadors. Però tan bon punt es tornaren a apagar els llums per a l'escena segona, tornà a esclatar el pandemònium, i així continuà fins a l'acabament del ballet». Els únics que, en comparació, semblaven impàvids davant l'actitud del públic eren els ballarins, que després de tants mesos d'assajar estaven perfectament conjuntats i varen fer una representació especialment memorable.
En cloure la vetllada, tots es trobaven exhausts. Jean Cocteau, que era present, va escriure un relat lleugerament romàntic [«Le rappel à l'ordre», aparegut com apèndix a Le coq et l'arlequin (París, Stock, 1926)], segons el qual a les dues de la matinada Stravinsky, Diaghilev, Nijinsky i ell mateix agafaren un taxi fins al Bois de Boulogne a la cerca d'aire fresc i tranquil·litat. Encara que els records d'Stravinsky són diferents: segons ell, Diaghilev i Nijinsky estaven «nerviosos, malhumorats, molestos i... feliços», i l'únic comentari de Diaghilev va ser: «Exactament el que jo volia». (Converses I. Stravinsky amb R. Craft, 1959.)