Pintada a la Universitat de Roma: «A Xile, els tancs. A Itàlia, els SSindicats» (març de 1977).
En sintonia amb l'esperit llibertari de l'època, l'Autonomia Obrera italiana adoptà consignes i formes de lluita que sovint es confonien amb les propostes dels grups anarquistes

Després de Marx, Abril [Ectoplasmes 5]

Lluís Cànovas Martí / 12.2.1997

[ Vegeu també: Montecitorio, palique radical / Apocalípticos del bienestar (1): La contracultura contestataria de los años sesenta / Apocalípticos del bienestar (2): La politización contestataria de los años sesenta / D'abord, Debord [Ectoplasmes 2] / Treball i paradís xippie en les utopies postindustrials (1a part) / Vagues explosives: i contra què i contra qui. / Mayo de 1968 y los movimientos contestatarios ]

Aquest titular de la revista Zut, «Dopo Marx, Aprile», esdevingué la consigna més celebrada de la revolta italiana del 1977, juntament amb el «Vogliamo tutto». El març d'aquell any assenyalà el moment àlgid del moviment d'Autonomia Obrera: havia nascut a la Itàlia del 1968 al complex petroquímic de Montedison, a Porto Marghera, i ben aviat prengué cos a d'altres empreses del nord, com Saint Gobain, Châtillon, Fatma..., estenent un model d'organització autònoma inspirat en els comitès unitaris de base (CUB) sorgits mesos abans a la Pirelli.

Lluny de l'optimisme revolucionari proclamat per la consigna, l'abril de 1977 no capgirà la quotidianitat del sistema més enllà dels llindars estudiats per Marx. Ni tampoc l'abril de l'any següent. Ben al contrari, la conjuntura del període marcà una clara inflexió a la baixa en el camí d'«autovalorització» teòrica i organitzativa emprès nou anys abans per aquell moviment de classe, que sabé incorporar els estudiants a la seva lluita però, ofegat en el militarisme voraginós dels anomenats «anys de plom» (a Milà, per exemple, la revista Rosso, adscrita al moviment, preconitzava «la guerra civil prolongada», i les concomitàncies d'alguns sectors autònoms amb la guerrilla de Primera Línea, nascuda el 1976, eren evidents), acabà sotmès a la repressió sistemàtica, espectacularitzada judicialment a través de l'anomenat «cas 7 d'abril» (data de 1979 en què el moviment va patir la primera gran batuda policial), amb la incriminació de 71 destacats autònoms, 59 d'ells finalment condemnats el 12 de juny de 1984 (després de 180 sessions publiques) per la seva participació en diversos atemptats de l'anomenat «terrorisme difús»: el màxim teòric del moviment, Toni Negri, professor de Doctrina de l'Estat a la Universitat de Pàdua (exiliat a França després de sortir de la presó com a diputat electe del Partit Radical a les eleccions del juny de 1983 i d'exercir poc més de dos mesos com a tal), va ser condemnat en rebel·lia a 30 anys de presó per complicitat en les morts del seu amic Carlo Saroni i d'un carabiner.

La revolta de 1977 havia posat contra les cordes la política del «compromís històric» amb la DC, adoptada l'any abans pel PCI. A Bolònia (aparador modèlic de l'administració municipal comunista i escenari en el qual paradoxalment el moviment d'Autonomia Obrera tenia el seu sector més llibertari i creatiu: revistes A/traverso, Wow i Zut, Ràdio Alícia i l'activa presència dels indis metropolitans), l'alcalde René Zangheri apareixia com el responsable polític de l'assassinat policial del jove Francesco Lo Russo durant una manifestació. El 1978, el tràgic final del segrest d'Aldo Moro (16 de març-9 de maig) concretava la determinació de «colpire il cuore dello Stato» presa per les Brigades Roges. Mig any més tard, la reforma de la legislació antiterrorista assentava les bases jurídiques per a la criminalització d'aquella disidència, amb el paper també determinant del PCI.

Al nostre país, la temptació comunista de resoldre la realitat política nacional en clau italiana ve de lluny: les tesis revisionistes de l'Informe Claudín (1964); la seducció togliattista i l'obertura del partit als cristians; la influència de Gramsci entre els intel·lectuals orgànics; el gir eurocomunista; també el periòdic esllavissament cap a la lluita armada, a la manera de les Brigades Roges, de sectors dissidents, com els GRAPO, entre els més significatius i propers en el temps...

També l'autonomisme obrer tingué nombrosos seguidors a casa nostra, per bé que el seu espai polític restà molt de temps ocupat per l'anarcosindicalisme: només quan el reflux i les divisions feren d'aquest una alternativa inviable, aparegué aquell com a àrea organitzativa pròpia. La revista In/dolencia (quatre números editats a Barcelona entre desembre de 1981 i gener de 1983) i una Federació Autònoma de Col·lectius que agrupà un bon nombre de grups d'empresa escindits de CNT, foren el màxim exponent de la seva presència, que encara avui subsisteix. De la mà dels postcomunistes d'IC, el 1997 la proposta d'una «olivera catalana» per a l'esquerra perllongava el miratge de l'«italianisme» en la política del país.