D’abord Debord [Ectoplasmes 2]

Lluís Cànovas Martí  /  15.10.1996

[ Vegeu també: Apocalípticos del bienestar (1): La contracultura contestataria de los años sesenta / Apocalípticos del bienestar (2): La politización contestataria de los años sesenta / Després de Marx, Abril [Ectoplasmes 6] / Treball i paradís xippie en les utopies postindustrials (1a part) / Vagues explosives: i contra què i contra qui. / Mayo de 1968 y los movimientos contestatarios ]

Sense ell no hauria hagut situacionistes. En el començament, doncs, Debord: s'autodefiní més tard «escriptor, pensador estratègic i aventurer francès». Guy Debord es disparà un tret amb l'escopeta de caça el dimecres 30 de novembre d'ara fa dos anys: debades cercaríeu a la premsa la raó o el detall d'aquella mort escollida; sí, en canvi, la referència gairebé unànime al fet que fou pare del «situacionisme», un concepte buit, inexistent a la seva obra, que va ser encunyat, deia ell, pels antisituacionistes. Per contra, els situacionistes optaven per l'agitació en tots els ordres, decidits a crear situacions passionals, i abominaven del «situacionisme», entès com un nou gueto ideològic que creien condemnat a l'espectacle: «nosaltres només organitzem el detonador», explicaven.

I conseqüents, per tal de no caure en el parany, es dissolgueren després del Maig del 68.

La Internacional Situacionista (1957-1972) comptà tan sols amb 70 membres: ni un de més. Cap del nostre país, on tanmateix eren molts els antisituacionistes: es justificaven per allò de l'antifranquisme. Estetes de la subversió (i Debord un estilista exquisit), els textos dels situacionistes estaven molt ben escrits, però eren massa conceptuosos per a casa nostra. Hi entraren a través de les Ediciones Mayo 37 del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), entre atracament i atracament. Els milistes, catalans tots, parlaven un francès macarrònic afavorit per la relació amb l'exili de Tolosa i tenien per mite en Quico Sabater («D'abord, pas de Franco, i alhora l'anarquia»), però eren molt llegits i corregien galerades per a l'Editorial Ariel, fins i tot l'Oriol Solé i en Puig Antich, els més abrandats per l'ús de l'Stein, detinguts amb la resta el setembre de 1973, al mes següent de l'autodissolució del MIL: una decisió tardana que no els deslliurà del martirologi, però rubricava de forma pregona la seva influència situacionista.

La «recuperació» (neutralització del contingut subversiu) dels situacionistes pel sistema era inevitable i, a casa nostra, no només es produí mitjançant la criminalització del MIL com a grup de malfactors (estigma que també perseguí Debord sempre, sobretot arran l'assassinat del seu amic i mecenes Gérard Lebovici, el 1984). També a través de la devaluació dels textos en traduccions infames: camí obert per l'antisituacionista Àngels Martínez, grimpadora estaliniana a l'època també a l'Ariel.

El 8 de novembre de 1996 la recuperació situacionista arribava a la nostra catedral de l'art contemporani, el MACBA: l'exposició Situacionistes se centra sobretot en les arrels artístiques (Cobra, moviment lletrista...) i en les seves propostes d'urbanisme «unitari» (especialment la New Babylon, ciutat nòmada de Constant). Subversió domesticada. Consagració domèstica. Quin remei!: Au, anem, corre-m'hi tots a veure-la.

[ Vegeu també: Apocalípticos del bienestar (1): La contracultura contestataria de los años sesenta / Apocalípticos del bienestar (2): La politización contestataria de los años sesenta / Després de Marx, Abril [Ectoplasmes 6] / Treball i paradís xippie en les utopies postindustrials (1a part) / Vagues explosives: i contra què i contra qui. / Mayo de 1968 y los movimientos contestatarios ]