Vagues explosives: i contra què i contra qui...

Lluís Cànovas Martí / 20.8.2000

[ Vegeu també: El susto Le Pen / Apuntes sobre políticas nacionales en la UE: Francia ]

Reberen una condemna unànime: vagues salvatges: no respectaren les normes del joc establert: i acarnissades. Esdevingué arran dels conflictes obrers que el juliol de 2000 van fer forat en l'ensopiment de les audiències de França: minvada ja la febre patriòtica del triomf gal en l'Eurocopa, i a la espera d'un relleu de to com la inevitable Sidney o l'amenaça del «Grand Frère».

I és que les condicions de l'espectacle en aquest tombant de segle són irrebatibles i recreen arreu el pensament únic a través dels paràmetres de la correcció política i de la mundialització: ara els moviments per la pau, el feminisme, l'ecologisme... n'han fornit l'ideari; els mitjans de comunicació basteixen el dia a dia d'aquest joc d'espills que recrea el missatge i que el multiplica a través d'una imatge banalitzada; les ONGs, expressió civil organitzada de la mundialització, el canalitzen i donen legitimitat davant dels governants; el poder, en última instància, el santifica en una cerimònia secular d'instrumentalització que no admet apel·lacions. Tals són les normes del joc, a les que sembla sotmetre's amb reverència el món.

Què passa quan algú que no s'avé s'hi oposa? A Givet, regió de les Àrdenes, 153 treballadors dels tallers de filatura de viscosa Cellatex, expropietat del grup Rhône-Poulenc liquidada judicialment el dia 5, vessaven 5.000 litres d'àcid sulfúric en un afluent del Meuse, i amenaçaven de fer el mateix amb uns altres 47.000 litres que restaven emmagatzemats. Tancats a la fàbrica, alhora es declaraven disposats a destruir-la fent esclatar els dipòsits de sulfur de carboni de les instal·lacions. El ressò publicitari del vessament, dut a terme el dia 17, i el perill de l'amenaça ecològica treien de l'anonimat dotze dies d'una ocupació que no havia aconseguit atreure l'atenció de les direccions sindicals i dels polítics sobre les reivindicacions dels vaguistes: ben lluny ja aquell «neocapitalisme» d'ínfules socials que a la Europa dels anys setanta recuperava l'ideari socialdemòcrata i, amb el suport dels sindicats (funcionalment, les millors ONGs de l'època), es venia a si mateix com a garantia de l'estat del benestar. Tanmateix, ara, un cop l'afer als media, tres dies foren suficients per un acord d'arbitratge a corre-cuita que només rebutjaren una desena d'irreductibles i que millorava les condicions i els terminis dels subsidis d'atur: fins i tot en plena ofensiva neoliberal, els sindicats es demostren el millor apagafocs del sistema. Atès l'esforç compromès a Cellatex, una victòria ben minsa que, si més no, alleujà el pes de l'agravi sofert pels vaguistes al fer-los per uns dies protagonistes del telediari (interpretació, no per real menys cínica, que sens dubte abona les tesis sostingudes pel filòsof alemany Peter Sloterdijk a la seva Crítica de la raó cínica).

L'exemple es va estendre però amb rapidesa en uns altres tres conflictes per tancament patronal: el mateix dia 20 a la cervesera Adelshoffen (filial de Heineken) a Shiltigheim, rodalies d'Estrasburg; el 21, a la siderúrgia Forgeval de Valenciennes, i el 27 a la indústria auxiliar de l'automòbil Bertrand-Faure (filial de PSA), de Nogent-sur-Seine, on les respectives plantilles amenaçaven a fer esclatar els dipòsits de combustible si no se'ls respectaven els llocs de treball. Conflictes «explosius», doncs. Es tractava d'empreses de mida mitjana on la desesperació va empènyer els treballadors (entre un centenar, la primera, i 236, en la seva majoria dones, l'última) cap a un terreny de radicalitat en què no estaven disposats, en cap cas, a enrocar-se. Va ser evident amb la desinflada que seguí a la primera escomesa de la gendarmeria i el CRS. Però en absència del factor sorpresa que va concórrer a Cellatex, les posicions obreres van ser derrotades sense contemplacions una rere l'altra.

Queda clar que només a Cellatex hi hagué atemptat ecològic, predisposant tothom en contra i, paradoxalment, precipitant-ne la solució. Per estovar l'opinió pública -molt endurida per les crítiques ecologistes- i fer digerible l'acord, les parts en conflicte s'apressaren a destacar el capteniment obrer: no sols havien tenyit de roig l'àcid per tal de fer-lo localitzable, sinó que el medi ambient, es deia ara, n'havia sortit beneficiat, atès que la contaminació causada era inferior a la que genera habitualment una jornada de treball. Cinisme contra l'ensurt. Però explicable: al cap i a la fi, el respecte al medi ambient i la lluita ecològica només han estat consignes de direccions sindicals decidides a muntar al carro d'allò que es considera «políticament correcte» i, per la seva banda, els treballadors industrials han recelat sempre de la sensibilitat ecològica dels nous temps, en la mesura que qüestiona els objectius productivistes de les seves empreses i les tecnologies contaminants que utilitzen.

L'anàlisi d'aquesta onada de vagues remet així al debat sobre el caràcter de l'actual moviment obrer europeu i sobre la seva estratègia front la mundialització. Hi ha unanimitat a l'entorn del fet que els conflictes assenyalats apareixen com mers illots de resistència davant la deslocalització que imposen les multinacionals. Es tractaria d'un fenomen de fractura generacional: sovint els seus protagonistes pertanyen a la vella classe obrera que, foguejada a les batalles laborals i gelosa dels seus drets, rebutja les condicions de treball acceptades pel nou proletariat emergent, cada vegada més adaptat a les exigències de flexibilitat i inseguretat que imposa el capital en el final del mil·leni. (Sobre el canvi d'actitud del nou proletariat i les estratègies sindicals respecte a la jornada laboral, vegeu l'article «El tiempo es oro», d'Antonio Rivera, a Libre Pensamiento, nº 32.)

Jacques Capdevielle, sociòleg del Centre d'Estudis de la Vida Política Francesa, creu veure en el moviment de juliol el «ressorgiment d'un anarcosindicalisme que es creia ofegat pels anys de crisi», i relaciona el fenomen amb la memòria de les grans vagues de 1995, quan els treballadors descobriren «que eren molts a compartir les mateixes inquietuds i el mateix combat», i amb la via de «relegitimització de les posicions de refús oberta pels pagesos de l'Arzac» (diari Libération del 31 de juliol). Segurament resulta inevitable establir, tal com fa Capdevielle, alguna mena de relació entre el moviment de juliol de 2000 amb als fets ocorreguts el 12 d'agost de 1999 a Millau, on la Confédération Paysanne va desmantellar un MacDonald's durant una acció directa que convertí José Bové en símbol europeu de la lluita contra la mundialització i en una de les cares conegudes de l'incipient Moviment de Resistència Global. Més discutible resulta la percepció del ressorgiment de la mena d'anarcosindicalisme que hi creu veure. Però en qualsevol cas, un diagnòstic afinat hauria de comptar amb l'aval i la tossudesa d'uns fets que, ara per ara, semblen exhaurir-se en si mateixos.

Entre els objectius immediatistes del moviment obrer -concretats en les pràctiques reivindicatives comunament acceptades com a pròpies del sindicalisme- i la política de seguiment acrític de campanyes i consignes externes -cada cop més estesa entre els sindicalistes-, s'obre la necessitat d'un terreny de reflexió i debat propis capaç de bastir una estratègia de classe contra les noves formes de dominació imposades pel capital. I contra què i contra qui? Per començar: l'ecologia i el medi ambient hauran de ser esborrats de la llista d'objectius a batre.

[ Vegeu també: El susto Le Pen / Apuntes sobre políticas nacionales en la UE: Francia ]

Lluís Cànovas Martí, «Vagues explosives: i contra què i contra qui...»Escrit per a Catalunya (òrgan de la Confederació General del Treball de Catalunya), núm. 26, octubre de 2000