Seqüeles ambientals de l'industrialisme |
Lluís Cànovas Martí / 2.10.1997 |
El forat de la capa d'ozó estratosfèric i les modificacions de l'efecte hivernacle amenacen greument l'ecosistema de la Terra. L'un i les altres centren una bona part de les crítiques ecologistes al sistema industrial, principal causa d'ambdós fenòmens, i són objecte de debat científic sobre les perspectives ambientals del planeta. L'existència de la capa d'ozó de l'estratosfera (situada entre 20 i 25 quilòmetres d'altura sobre la superfície terrestre) va ser descoberta el 1913, uns quants anys abans que s'aconseguís la síntesi orgànica dels clorofluorocarburs (CFC), denunciats a partir del 1974 com el seu principal agent destructor. Una sèrie d'acords internacionals tendents a eliminar-ne la producció (congrés de Viena del 1985, protocol de Montreal del 1987, Unió Europea, del 1995) van veure reduïda la seva eficàcia davant la falta de voluntat política, que permetrà prolongar-ne l'ús com a mínim fins l'any 2000. Un altre debat sobre l'acció del diòxid de carboni (CO2) en l'efecte hivernacle (fenomen natural del qual depèn l'equilibri climàtic de la Terra ) va portar el 1992 a la Convenció sobre Canvi Climàtic adoptada a Rio de Janeiro, per la qual s'establia, per a l'any 2000, el compromís d'estabilitzar en els nivells del 1990 les emissions antropogèniques de gasos susceptibles de perjudicar el dèbil equilibri de l'efecte hivernacle. Les emissions de diòxid de sofre (SO2), causant de la pluja àcida que afecta principalment els boscos del nord i del centre d'Europa, van ser regulades successivament pels protocols internacionals d'Hèlsinki, del 1985, i Oslo, del 1990. |
Lluís Cànovas Martí, «Seqüeles ambientals de l'industrialisme» |
Setè dels «Vuit textos breus per un atles temàtic» escrit per a l' Anuari 1997, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998 |