El Rubicó verd de la riera de Rubí
(Congrés d'unificació a Terrassa)

Lluís Cànovas Martí / 27.4.1993

«Un desig de renovació recorre el món». Així, amb aquesta paràfrasi de la coneguda cita d'El manifest comunista, comença el manifest d'una trentena de persones independents aplegades en assemblea per a les tasques precongressuals dels verds. Els seus membres han estat atrets per la imminència del que s'anuncia com a «Congrés d'unitat dels verds a Catalunya», resultat d'un acord entre les quatre organitzacions verdes existents al Principat, que preveu l'autodissolució de cadasquna d'elles com a pas previ a la formació d'una de nova i a l'apertura del procés constituent necessari per tal de facilitar-ne la incorporació de nous militants. Amb la intenció de sumar-se al projecte, el citat grup d'independents, que té com a animador destacat el director d'Ajoblanco, Pepe Ribas, es reuneix des de fa un mes al Tastavins, al barri de Gràcia, entre cerveses i fum de tabac. Cap dels presents protesta per aquesta pràctica, que se sobreentén com l'exercici d'un dret hedonista. Tanmateix, alguns fumadors respectuosos amb la minoria s'atansen a la porta oberta que dóna al pati del celobert, des d'on la inequívoca fortor de gat despresa pels pixums evoca la naturalesa rebeca.

A set dies de la convocatòria congressual, el nombre dels inscrits de ple dret evidencia la força relativa dels partits que s'han compromès a desaparèixer: 45 pertanyen a Alternativa Verda; 40, a l'organització Els Verds; 22, al Moviment d'Esquerra Nacionalista-Ecologistes de Catalunya; 12 són d'Alternativa Ecologista de Catalunya. La migradesa d'aquestes xifres confirma el fet, reconegut per tots ells, que el 95 % del moviment ecologista i alternatiu ha restat sempre al marge de les organitzacions polítiques verdes. Només uns pocs «històrics» dels grups ecologistes de base semblen donar crèdit al projecte verd i s'han inscrit, també en qualitat d'independents, per a participar al congrés: Isidre Rebenaque, de la desapareguda Assemblea Verda, i Magí Mas, del que fou Grup Ecologista l'Alsina de Manresa, avui regidor independent de Medi Ambient a aquest municipi, en són alguns dels escadussers exemples. Ex dirigents com Santi Vilanova i Xavier Garcia, figures senyeres del moviment fins a la meitat dels anys vuitanta, asistiran només a tall d'invitats.

Dimarts, 13, mals averanys. La convocatòria d'eleccions anticipades que s'anuncià a la premsa el dia abans ve a complicar una situació ja prou enredada. Fins ara els mentors del projecte verd català tractaven de superar reticències personals tot llimant les diferències que els separen i que, tal vegada per la presència d'un partit essencialment independentista (el MEN), semblen girar a l'entorn de la qüestió nacional. Però resulta que l'organització que es vol constituir, Els Verds-Confederació Ecologista de Catalunya, no podrà ser enregistrada en el termini necessari per presentar-se a les eleccions, i els interessats en la convocatòria electoral es plantegen, en conseqüència, el dilema de si el 6 de juny caldrà fer-ho com a una coalició d'aquells quatre partits o sota el paraigua de la recentment constituïda Confederación de los Verdes de l'estat.

Per l'assemblea del Tastavins desfilen els dirigents d'aquests partits, decidits a conduir l'aigua al seu molí. Josep Lluís Freijo, d'AEC, aboga pel paraigua de la Confederación: no desitja mullar-se en una aventura electoral al marge dels verds de l'estat perquè en cas de naufragi no vol ofegar-se. Argumenta que «si sortís un diputat verd a un altre lloc, a Madrid, per exemple, ens beneficiaríem de la subvenció pels vots obtinguts, que podria ser d'uns 60 milions de pessetes». Freijo ha estat considerat sempre el més espanyolista dels verds locals i ara, amb aquest argument pragmàtic, alliberat de vocals neutres, invoca amb satisfacció continguda la teoria del mal menor, mentre queda clar que, de moment, no disoldrà el seu grupuscle. El missatge sembla deixar indiferent l'auditori, que creu precipitat presentar-se a les eleccions i malfia dels vells militants organitzats («estos viejos señores aspirantes a cúpulas» de «unos partidos verdes desteñidos», com sentenciarà l'independent Alberto Pérez en un pamflet repartit dies més tard al Tastavins). Més adhesions susciten les crítiques al Programa del futur partit, que és considerat un paradigma del sectarisme nacionalista i ha estat redactat per Joan Oms, del MEN, antic secretari general de Bandera Roja de qui es diu en veu baixa, amb evident voluntat desqüalificadora, que és «un polític professional». Mentre una gata en zel miola entre les plantes del pati, Lluís Sureda reparteix, amb posat d'executiu agressiu, un estudi que analitza el contingut del vituperat Programa i el dels avantprojectes d'Estatuts i de Principis. L'anàlisi quantitativa d'aquest treball recorda l'esperit de les recomanacions de Peter F. Drucker per a triomfar en el món de l'empresa i mostra, amb tota l'esplendidesa d'un diagrama, que el tema de les llibertats polítiques ocupa, amb el 20,1 % del contingut total, el màxim d'espai d'aquells documents, seguit de la demografia (17,4 %), l'economia (13,9 %), la desconcentració urbana (12,8 %) i els drets de la persona (10,4%). D'altres de consubstancials a la crítica ecologista, com la fauna i la flora, les aigües, la contaminació o la ramaderia, n'hi són absents: 0 %. Una nota aclareix que «En el apartado "Libertades políticas" se recogen las referencias directas o indirectas al independentismo». Aquesta mena de crítiques solen ser inobjectables, sobretot entre un públic especialment predispost. Només Rolando del Guerra, de la ràdio lliure Contrabanda, abandona per uns instants les funcions informatives que l'han dut allà i, tot recordant que ell és italià, trenca una llança pel Programa, al qual, si més no, li reconeix el mèrit de plantejar-se la ruptura del marc estatal. A la vista de la indiferència que provoquen les seves paraules, mira el conjunt del que l'envolta: americanes, mocassins, corbates, pentinats... Sottovoce diu: «és la irrupció dels eco-yuppies!».

Jordi Bigas, director d'Integral i ara per ara l'home decisiu d'Els Verds a Catalunya, és qui més ha treballat pel congrés d'unitat, el pare de la criatura. Explica pel passadís que Els Verds ja s'han disolt i ell és també un independent. Ha captat ràpidament de què va la cosa i es dirigeix a l'assemblea en el to de ser-ne un més: «ara cal enterrar els quatre morts, que ja fan massa pudor: els morts són, evidentment, els grupuscles». Encoratja els presents i els afalaga transmetent-los-hi la idea que es tracta d'obrir les portes de la nova organització a gent amb la inquietud renovadora que anima els presents. Opta per la coalició electoral dels partits verds i, quant al debat de fons que neguiteja tots (el del nacionalisme), es remet als acords del 16 de gener, base de partença de l'actual procés, que vindrien a resoldre el problema perquè, segons diu, permeten «formar part dels verds europeus i dels verds del territori de l'estat espanyol en peu d'igualtat»: una solució molt política plantejada amb indubtable tacte, però que sembla trencar-se davant l'exigència de majors concrecions que formulen els extrems.

Els intents d'aproximació de Bigas semblen estavallar-se el día 20 davant la decisió de l'assemblea del Tasatavins de no obrir les portes als membres dels partits. El cap de setmana els independents s'han reunit a fora de Barcelona, a La Plana , amb la comissió d'enllaç dels partits, on curiosament un històric d'AV, Nani Roca, ostenta la representació dels independents que li ha atorgat no se sap qui. El fet és que els independents radicalitzen les seves posicions després de dos dies de consensuar amb els partits les esmenes dels documents que han de ser aprovats. El testimoni d'Alberto Pérez és prou eloqüent: «He sido testigo de la preocupación por conservar parcelas de poder y protagonismo... los verdes en su conjunto no me demostraron haber asimilado la urgencia histórica de la lucha por la conservación del medio ambiente. Y lo más tétrico es haber asistido a una evidencia, un alto porcentaje del tiempo invertido en discusiones se empleó en el tema del nacionalismo.» Pel Tastavins, d'en Bigas no se'n veu el pèl, però en Freijo, en canvi, no perd el temps i, tot i tenir el pas barrat a la reunió, a fora parla amb l'un i l'altre, mentre no para de fer camins, com un oficial d'enllaç, del pati al telèfon i del telèfon al pati. Els ànims estan excitats i, en aquest context, Pepe Ribas declara que si el projecte verd català esdevé independentista ell se'n va; una altra intervenció proposa forçar la situació per tal d'aconseguir la sortida del MEN, «ja que la ruptura serà inevitable, quan avans millor». Com a mínim sembla estar-se confegint una aliança tàcita. A la aliança li calen, però, tres potes. Afermada la d'en Freijo, es tracta de soscavar l'adversari. Si moments abans s'ha fet fora l'emisari d'AV i braç dret de Josep Puig, Joan Manuel Rodríguez, qui lluïa una xapa d'indi apatxe i adoptava postura de fumar la pipa de la pau, ara es descobreix que Puig pot ser la voluntat decisiva del procés i que, per tant, cal convencer-lo que rebaixi plantejaments. Una comissió de quatre comensals es disposa a dinar amb en Puig a les hores següents: advertits que es tracta de l'home que sempre trenca els pactes, una veu suggereix que en previsió «com a mínim no se li pagui el menjar».

Dissabte, 24. El centre cívic Maria Aurèlia Capmany, inaugurat l'any passat, és un típic equipament de l'administració socialista. L'espai de la sala d'actes s'esclafa sota voluminoses vigues de formigó pretensat, però el gris s'esvaeix pels amplis finestrals, des d'on els congressistes són observats per nens que beuen pots de coca-cola. La localitat és Terrassa, on s'aplega el nucli militant verd més nombrós de Catalunya. Una pancarta resa: «Per una ecologia sense fronteres», d'acord amb una proposta als independents feta el dimarts per Pérez. Aquest ara forma part de la mesa i recompte els vots: 67 a favor, 68 en contra i 16 abstencions és el resultat de la votació a l'esmena reina del dia, l'afegitó que presentà Oms per a l'article 2n dels Estatuts. El text rebutjat proposava «a un primer nivell establir lligam amb els partits respectius del País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord», a nivell general participar «amb representació pròpia en els organismes del moviment ecologista a nivell europeu i planetari», i en l'àmbit de l'estat participar a la mesa confederal «sempre en funció dels acords i criteris de la mesa confederal de Catalunya», puntualitzant que «els portaveus de possibles acords seran els propis de cada partit» i que els lligams confederatius estaran condicionats «a la defensa dels drets d'autodeterminació i l'avenç d'una Europa basada en la confederació dels pobles». Les intervencions pel «sí», sense gaire sorpreses, excepte Joan Martínez Alier, desmarcat del seu company Bigas, i Puig, vestit amb una espectacular camisola d'alpaca boliviana que humanitzava la seva natural sobrietat. Els del «no» foren, per contra, d'allò més discrets. Els desacords sobre el tema es mantingueren a la resta de les poques esmenes que no havien estat consensuades en les reunions prèvies i els passadissos. Militants verds com Octavi Piulats i Marc Viader, molt destacats anys enrera, es mantingueren gairebé al marge, en un més que discret segon pla. Rebenaque mostrà la seva estranyesa pel fet que els estatuts de la Confederación de los Verdes contemplessin ja l'existència del partit que ara es tractava de constituir («estem fent la part que faltava de la fundació de los Verdes de l'estat espanyol», va dir), i Marc Ges, d'AV, recordà que «hi ha un nacionalisme espanyol i un altre de català, un d'opressió i un altre d'alliberament», retirà la seva esmena i es despedí: «a mi em trobareu a la lluita quotidiana, cos a cos a la realitat per a transformar-la, cap a una Catalunya ecològica, igualitària i lliure, independent i solidària». Va ser aplaudit. A les rotllanes s'especulava amb desànim la possibilitat que les desercions fossin més nombroses i, sobretot, menys exemplars i combatives.

Es decidí presentar-se a les eleccions sota la fórmula de la coalició dels quatre partits: la dissolució efectiva quedava per a més tard. A continuació Martínez Alier, sens dubte l'home de consens, fou escollit cap de llista per Barcelona. Quan tot seguit es dirigí a l'assemblea, acabà la intervenció dient: «espero que això s'acabi aviat, que els verds a Catalunya es consolidin i jo pugui tornar a ser anarquista, que és lo meu». Vicenç Fisas, escollit com número dos, corsecà l'auditori al renunciar: «sense que ningú s'ofengui, jo no he tingut l'impressió d'estar en un congrés verd... els verds és molt més que això, és molta gent que té ganes de fer una aportació dins de les seves limitacions, els seus coneixements, el seu saber i la seva il·lusió, i a mi m'ha semblat que per l'estil, per les moltes deficiències de la manera de fer les coses, aquestes persones no podríem participar amb comoditat en un projecte com el que ara esteu fent». Rebé una forta ovació, però l'impacte era evident. La conclusió unànime fou que la unitat aconseguida era massa precària. La notícia que els del Tastavins es proposaven constituir-se com la tendència Verds Sense Fronteres semblava confirmar-ho. Els més suspicaços temien que al final els quatre no anessin a convertir-se en cinc.