Einstein i l’anarquisme [Ectoplasmes 4]

Lluís Cànovas Martí  /  10.1.1997

Compteu vosaltres mateixos el temps transcorregut: el 27 de febrer de 1923, a Barcelona, Albert Einstein visità el local de la CNT al carrer de Sant Pere Més Baix.

L'anarquisme no sempre fou mirat de cua d'ull pels intel·lectuals, i a la recíproca, els anarquistes sovint es quedaren curts a l'hora de malfiar dels intel·lectuals. A l'Europa occidental, la inflexió que assenyala el camí de les desqualificacions mútues cal situar-la als inicis del segle XX, quan fructificà l'estratègia anarquista de penetrar als sindicats llançada per Fernand Pelloutier a França. L'opció estratègica implícita en aquesta consigna vindria a carregar les tintes en els aspectes industriosos de la futura societat i en una concepció obrerista de la revolució que, alhora que rebutjava la mediació davant del poder, no reservava llotges de preferència per als intel·lectuals. Les idees del sindicalisme revolucionari resultant (que a Espanya, l'any 1910, conduïren a la fundació de la CNT) per força no havien de ser gaire atractives per aquells qui, per tradició i coneixements, sens dubte es creien millor capacitats per a la conducció de la societat. El resultat va ser que els intel·lectuals foren temptats per altres opcions més afalagadores: les concepcions cientifistes del marxisme, en el cas dels més inquiets, i les seduccions del democratisme i del feixisme, per als moderats i els reaccionaris.

Mancat d'altres suports, l'anarcosindicalisme ibèric s'hagué d'acontentar a desenvolupar una cultura pròpia, bàsicament obrera i autodidacta, fonamentada en un formidable esforç de les escoles racionalistes, els ateneus, les publicacions àcrates i els sindicats: un entramat associatiu que suplí amb escreix les mancances de la societat de l'època, majoritàriament analfabeta, que reservava l'educació per a les classes privilegiades.

L'anarquisme històric, expressió extrema del racionalisme nascut amb la Il ·lustració, mai no sabé desprendre's de la seva ingènua concepció del progrés, que compartia amb la burgesia que volia abatre, però que, a diferència d'aquesta, maldava per entendre el món i trencar-ne els límits.

L'arribada d'Einstein a Barcelona fou, al respecte, una ocasió que els anarquistes catalans no desaprofitaren: Pere Foix, del comitè regional de la CNT, testimonia que l'anà a veure; esperonà una pretesa coincidència política a propòsit del pacifisme i el Manifest dels 93 contra el Kàiser (el físic no recordava haver-lo signat i se n'excusà adduint la poca memòria en afers no científics); se l'endugué al Sindicat Únic de la Distribució, i el sotmeté a un discurs improvisat d'Àngel Pestaña amb el local ple a vessar. Per Foix sabem que el savi els recomanà de llegir el seu estimat Spinoza i que, apostrofant una de les afirmacions de Pestaña, va assegurar que la repressió patida pels obrers era més deguda a l'estupidesa que a la maldat. Controvertida l'afirmació, a bastament recollida per tota la premsa del moment: «jo també sóc revolucionari, però en el terreny científic», que no s'adeia amb el seu pensament i que ell mateix desmentí en una entrevista concedida dos dies més tard. L'any abans de la seva mort, al recull Les meves idees i opinions, de 1954, refermava el seu democratisme i el seu punt de vista favorable al govern mundial i al paper dels científics en el nou ordre. L'única referència a l'anarquisme hi apareix en una carta de 1947: «excepte un petit nombre d'anarquistes, tots estem convençuts que la societat civilitzada no pot existir sense un govern». Cap esment als cenetistes barcelonins (¿o potser pensava precisament en ells al referir-se a aquell «petit nombre»?): la memòria, sabem per ell mateix, no era el fort d'Einstein en els afers no científics... Per a l'anarquisme històric, en canvi, la memòria seguia sent en ple 1997 la seva única raó. I entre el patrimoni històric reivindicat, l'antiga seu del carrer Sant Pere Més Baix, que el 1923 havia rebut la visita d'Einstein.