1. La història d'una impostura, amb mi pel mig

(Muntadas per la banda de mare: Anna Martí Alcoverro, 1906-1996)

El marc dels primers batecs. Ho sento, no he volgut menystenir ningú condemnant-lo a l'oblit, però per a la Història (la Història en majúscules, la que s'ensenya a les universitats) la notorietat d'aquest cantó de la família comença el 1847, quan els set germans Muntadas Campeny fundaren a Madrid la Sociedad Anónima Fabril y Mercantil de España, que amb un capital social inicial de 50 milions de rals de billó (repartits en 25.000 accions de dos mil rals de billó cadascuna) esdevenia la primera societat anònima que es creava a l'estat per a la producció tèxtil de cotó, la fibra reina de la revolució industrial. Els noms d'aquells germans, del més gran al més petit, eren: Joan, 1795-?; Pau, 1797-1870; Bernat, 1800-1875; Jaume, 1802-?; Ignasi, 1808-1886; Isidre, 1813-1882; i Josep Antoni, 1816-1880 (i a algun lloc deu constar també l'existència d'una germana, de nom Maria, nascuda el 1812, de qui no he trobat cap altre rastre del seu pas pel món, i dedueixo que deu tractar-se d'un cas de mort perinatal).

L'empresa fundacional es regia estatutàriament pels acords d'una direcció in solidum (una responsabilitat societària en la qual cada soci fundador respon individualment respecte a les decisions preses per la gerència de l'empresa) pactada per un periode inicial de deu anys i que anava a desenvolupar la seva activitat a Santa Maria de Sants, una vila que, amb el nom escuet de Sants, va ser agregada a Barcelona cinquanta anys més tard, el 1897, com a barri de la capital catalana. L'empresa seria coneguda arreu amb el nom comercial de La España Industrial, i també, més popularment, com el Vapor Nou, un nom que es contraposava al del ja existent Vapor Vell, la fàbrica de Joan Güell i Domènec Ramis, que ben a la vora, a la mateixa Sants, tot just feia un any que s'havia arrencat a fabricar i exercia el monopoli de la producció de pana en telers mecànics moguts pel vapor d'aigua, la nova font energètica del moment.

La innovació tecnològica del vapor havia estat molt mal rebuda per les classes populars catalanes, i en la memòria general pesava encara el record del final dantesc, entre flames, que havia tingut la fàbrica dels Bonaplata, Vilaregut i d'altres, quan el 1835, en el seu tercer any de vida, fou incendiada en el curs d'una acció ludita que suposadament es proposava defensar els llocs de treball de les antigues factories tèxtils enfront dels avenços imparables de la mecanització.

Tanmateix, la iniciativa societària adoptada pels Muntadas el 1847 prenia cos en la tranquil·litat de la precària i breu pax liberal imposada a canonades, just quatre anys abans, per un jove militar de Reus, Joan Prim (1814-1870), l'espadó més gloriós de la casta militar espanyola de l'època: Prim havia ascendit a brigadier després d'una triomfal campanya contra el tradicionalisme dinàstic de la monarquia espanyola en la primera guerra carlina (1833-1840) i, tot seguit, havia redirigit les armes de les seves tropes contra els reductes populars de Sant Andreu del Palomar i altres indrets insurrectes del pla de Barcelona --aliats recents seus-- adherits en un gir polític a la bullanga progressista que el 1843 es proposava enderrocar el govern de Baldomero Espartero (1793-1879), el general liberal que exercia de regent de l'exiliada Maria Cristina de Borbón-Dos Sicilias. En ocasió d'aquella revolta, Espartero digué una frase que esdevindria famosa: «A Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años». I el testimoni d'aquella repressió liberal del moviment popular català segueix visible a la pell calcificada del nucli antic de l'actual Sant Andreu, on l'edifici del xamfrà del carrer Sòcrates amb el carrer Gran mostra encara la carcassa encastada d'un projectil d'artilleria que no va arribar a esclatar. (Memòria històrica, i present: els liberals decimonònics --com els liberals del segle XX i els neoliberals del segle actual-- sempre s'avingueren malament amb el poble i, moguts per la dèria d'enterrar l'absolutisme dinàstic dels seus enemics, posaren els límits del seu pensament en el marc d'un constitucionalisme sen dubte massa estret per encabir-hi tothom.)

Aquell protagonisme castrense no era endebades i, pocs mesos abans de constituïr-se La España Industrial, va rebre un nou impuls en esclatar la segona guerra carlina (1847-1849, coneguda popularment com la guerra dels Matiners) i es reforçà encara més quan, ja constituïda l'empresa, a França la revolució de 1848 enderrocà Lluís Felip d'Orleans i va proclamar la Segona República.

foto La segona guerra carlina (1847-1849), més coneguda com la guerra dels Martiners, adoptà principalment les formes pròpies de la guerra de guerrilles. L'única acció d'armes registrada en camp obert fou la batalla del Pasteral, disputada els dies 26 i 27 de gener de 1849 a la riva del Ter, prop de Cellera de Ter. Gravat de la batalla del Pasteral, on s'aprecia el desplegament de les tropes combatents.

D'una banda, la guerrilla carlina assaltava el servei Madrid-Barcelona de diligències, que eren cremades amb la correspondència i amb les lletres de canvi necessàries pels pagaments, interferint així la bona marxa dels negocis; a més, la naixent España Industrial es veia obligada a nedar i guardar la roba entre l'exigència d'impostos que els reclamaven els carlins («préstecs reintegrables a la par que garantits», segons els oficis que els foren cursats el 1848) i les penes que la capitania general imposava als fabricants que s'avenien a satisfer les exigències dels insurrectes.

Al mateix temps, l'enderrocament de la monarquia francesa va escampar per Europa el fantasma de la revolució (Marx i Engels invocaven aquest fantasma ja en la primera frase del Manifest comunista, que aquell mateix 1848 veia la llum en la seva edició princeps alemanya) i provocava el consegüent pànic entre les classes benestants vinculades al poder. Mals averanys: també pels Muntadas.

I he citat aquí Prim perquè ve a tomb i és necessari. Perquè, més enllà del context ordinari (que suposadament li atorgava el paper de poder fàctic garant de la naixent revolució industrial del país), aquell prohom de les armes va mantenir, com veurem més avall, una important i obscura relació mercantil amb els germans Muntadas. I ai las!, havia oblidat dir-ho: un d'aquests germans, el tercer, Bernat Muntadas Campeny (1800-1875), em diuen a la família que és rebesavi meu. Sens dubte, sense ell, i per descomptat sense la intervenció de l'atzar genealògic de tants d'altres per mig, jo no estaria ara aquí explicant-vos-ho.

El cor d'aquells batecs industrials. Els germans Muntadas eren fills de Maties Muntadas i Font (1773-?) i Francisca Campeny i Vallvé (1773-?). Havien nascut tots a Igualada, a la casa pairal de la família, al número 7 de l'actual carrer de Joan Maragall de la capital de l'Anoia. El pare era un antic paraire, de qui els fills heretarien l'ofici, i entre ells Bernat Muntadas, el rebesavi que la història familiar m'asigna, com acabo de dir. Cada fill s'establí inicialment pel seu compte amb negocis propis que els permeteren estendre i diversificar la producció de draps i que acabaren en tots els casos traslladant-se al Raval de Barcelona, un barri aleshores plagat de descampats i solars pendents de venda o lloguer.

En Pau va ser el primer dels germans a instal·lar-s'hi. Era l'any 1829 i ho va fer de lloguer al carrer de la Patacada, 9, a un local que amb el muntatge de 14 màquines de filatura mule-jenny convertí en la seva casa-fàbrica d'indianes (edifici a mig camí entre l'obrador gremial i la nau industrial amb què de feia un segle es produïen els teixits d'indianes: estampats d'una cara sobre cotó o lli procedent de l'Índia, que marquen a mitjans del segle XVIII l'inici de la transició preindustrial a Espanya). La nau d'aquella instal·lació --que traslladaria posteriorment a Conde del Asalto, 67-- correspon a l'actual número 6 del carrer de les Tàpies --nom amb què es rebatejà més tard el carrer--, on l'edifici, excepcional vestigi de l'arqueologia industrial de l'època, es manté encara dempeus com a renovat equipament municipal.

La casa-fàbrica va ser el model productiu que, conforme els imperatius tècnics del moment, adoptaren en major o menor grau la resta dels germans. El pare, sexagenari ja, apareix associat al primogènit, Joan, quan el 1839 s'instal·la al carrer de la Riereta, 23, i aquest incorporà l'Isidre al negoci en morir el pare. (El centre fabril de Riereta, construït també inicialment com a casa-fàbrica, seguiria obert fins a 1888, quan traslladà l'activitat a Sants; el 1913, els Muntadas compraren una casa al xamfrà de Riereta amb Sant Pau, que el 1924 fou traspassada a l'estat com a caserna del cos de Carabiners i encara avui ho és de la Guàrdia Civil.) Bernat havia obert una fàbrica a la mateixa Igualada, però virà cap a Barcelona després d'associar-se amb l'Ignasi l'any 1838. L'últim dels germans, Josep Antoni, havia obert pel seu cantó una botiga de robes a Reus, on venia sobretot peces de la fàbrica d'en Pau, però optà finalment per seguir el camí de la resta.

Acabarien, doncs, tots a Barcelona, pel que sembla sota el mestratge d'en Pau, que hauria estat l'inspirador de La España Industrial i va animar-los a ajuntar esforços per tal de construir una empresa en comú... A més dels locals esmentats, els Muntadas comptaven en aquell moment amb centres fabrils i filatures de cotó a d'altres indrets: al camí de Sarrià, per exemple, un establiment de blanqueig, i a Sabadell disposaven de sengles centres fabrils (un d'ells en règim de propietat al carrer de Sant Josep, 28, dedicat al tissatge manual) que entre 1839 i 1849 seguien oberts. (Confegeixo les dades cronològiques d'aquest procés associatiu a partir dels diversos estudis consultats, i en especial gràcies al de Maria Assumpta Dangla, Impressions sobre teixit. Els estampats de la fàbrica La España Industrial de Barcelona, 1847-1903 , Universitat de Barcelona, 2016, que em dóna la clau per a resoldre algunes contradiccions arrossegades per una bona part dels estudis publicats anteriorment.)

Estirant la cadena expansiva d'aquells negocis, en la nova fase de concertació productiva obriren, ja com a Muntadas Hermanos, un magatzem a Madrid, a la Plazuela del Ángel, 16 (1841), per tal de distribuir sense intermediaris les seves peces tèxtils a la resta de l'estat. El 1842 compraren a Santa Maria de Sants un gran solar de set mujades (uns 34.000 metres quadrats) que venien fent servir, en règim d'arrendament, com a prat d'indianes per al secat de les seves peces. Era l'indret, aleshores conegut com l'Olivera Rodona, on es proposaven aixecar la seva futura fàbrica fora del recinte encara emmurallat de la ciutat: l'emplaçament, que ampliaren més tard amb la compra d'algunes parcel·les veïnes (fins a ocupar en total 38.000 metres quadrats), tenia els avantatges de la localització, vora el camí ral que marcava el traçat de l'antiga carretera de Madrid, i alhora era propera al port marítim i a l'estació de tren que es trobava encara en fase de projecte; a més, el lloc proporcionava l'accés als dolls d'aigües subàlvies necessaris per alimentar les set màquines de vapor de 600 cavalls que havien d'impulsar els telers, i estava situat al costat de la riera de Magòria, que permetia abocar-ne les aigües residuals sobreres (en aquell temps, Ernst Häckel era a punt d'infantar el terme «ecologia», però s'estava encara a un segle de legislar-se pel medi ambient). Tot plegat, una autèntica bicoca que es va pagar a un preu mòdic, dins la banda baixa dels preus que regien el mercat del sòl del moment, com remarca algun dels treballs que m'han servit per a documentar aquest escrit.

foto La España Industrial a finals del segle XIX.

Bernat, control de qualitat. El projecte del complex fabril de Sants el va signar l'arquitecte Joan Vila Geliu seguint els cànons acadèmics del neoclassicisme oficial a l'ús entre les classes adinerades. Conforme a les pautes estatutàries de la direcció més o menys col·legiada de la companyia, els germans escolliren el rebesavi Bernat per tal que vetllés la bona qualitat dels materials emprats en la construcció i que es fes càrrec d'agilitzar i fer complir els terminis previstos en l'execució de les obres, en les que participaren tècnics anglesos i alguns enginyers catalans. En ocasió de la data històrica ja indicada del 1847, transferiren a la nova empresa tots els actius productius que fins aleshores havien anat acumulant per separat. Era previst que La España Industrial comencés a produir al setembre o l'octubre de 1848, però aquell any l'esmentada crisi revolucionària europea interferí en els transports i el lliurament de la maquinària procedent d'Anglaterra, que en retardar-se uns mesos no permeté obrir les portes de la fàbrica fins al gener de 1849. La España Industrial, amb seu oficial a Madrid i base fabril a Catalunya, neixia així com un pas decisiu dins la lògica d'una estratègia empresarial que responia a les possibilitats econòmiques i els condicionants polítics que brindava la conjuntura i que havien estat llargament acariciades pels Muntadas (que les ganes venien de lluny ho suggereix la presència dels Muntadas en un intent anterior amb socis espanyols, el de la frustrada empresa La Industrial Española. La referència es troba a Roser Solà, L'Institut Industrial de Catalunya i l'associacionisme industrial des de 1820 a 1854 , Publicacions de L'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997).

En els seus inicis l'empresa va tenir tres períodes gerencials diferents: el de l'assenyalada direcció in solidum, de 1847 a 1857; el dels germans Isidre i Josep Antoni, entre 1857 i 1880, i el del fill d'aquest últim, Maties Muntadas i Rovira, en el llarg període 1882-1927. Sobre aquest últim director recau el pes de bona part de la llegenda negra dels Muntadas, que en realitat té poc de llegenda i, com veurem més avall, es fonamenta en la política duta a terme per l'empresa durant els agitats temps del pistolerisme barceloní i que el fan suspecte dels greus càrrecs que sobre la família ha penjat la Història. Ja en parlarem, insisteixo, més avall. Respecte al rebesavi Bernat, només puc dir que, un cop completada el 1849 la tasca supervisora de les obres que li havia estat encomanada, el seu nom s'esmuny fonedís dins del col·lectiu fratern amb què els historiadors els solen designar sempre tots plegats: Germans Muntadas.

El seguici dels clans familiars propers. Seqüela demogràfica del procés industrialitzador, l'exemple migratori dels Muntadas Campeny va trobar un significatiu ressò entre els seus parents pròxims, que com en una moda s'afegiren a l'important desplaçament de la població igualadina i de l'Anoia que a mitjans del segle XIX acabà instal·lant-se a Barcelona: en una primera onada migratòria al Raval, i en una segona a Sants i d'altres punts del pla de la ciutat.

Entre els parents dels Muntadas que feren aquest pas trobem Pau Campeny Torres (+1905), que era torner i, com havien fet anys abans els seus cosins, el 1854 va instal·lar-se amb la seva família al Raval barceloní, al número 16, 1r pis, del carrer de Sant Jeroni (desaparegut, juntament amb el carrer de la Cadena, dins del projecte de remodelació urbanística de 1995 que, al tombant del segle vint, va donar lloc a la Rambla del Raval). En Pau Campeny va entrar a treballar a La España Industrial, i un dels seus fills, el futur escultor modernista Josep Campeny Santamaria (1858-1922), se'n beneficiaria el 1883 amb una beca de l'empresa que li permeté ampliar a París els estudis cursats a l'Escola de la Llotja. (Sobre la importància de l'extensa obra de Josep Campeny, que va deixar un grapat de magnífiques peces espargides en fonts, monuments i museus de les ciutats catalanes, vegeu la tesi doctoral de Lídia Català Bover, Vida i obra de l'escultor Josep Campeny Santamaria, Universitat de Barcelona, 2014.)

Un altre cosí dels Muntadas que féu el pas d'Igualada a Barcelona va ser Bernat Muntadas Cañellas (1805-1874). Com aquells, s'instal·là primer al barri del Raval, on, seguint el model industrial dels parents, aixecà l'any 1854 la seva casa-fàbrica al carrer de Reina Amàlia, 12-12bis (la nau fou enderrocada a mitjans del segle XX per a construir-hi un edifici d'habitatges). Traslladà l'any 1859 l'activitat industrial a Sant Martí de Provençals, primer al carrer de Sant Joan, i més tard, el 1875, al carrer Villena, on havia encarregat la construcció d'un edifici industrial al valencià Rafael Guastavino (1842-1902), que era l'arquitecte de moda del moment. Les obres de Guastavino (entre les quals la Fàbrica Batlló, actual Escola Industrial del carrer Urgell) es distingien per una construcció cohesiva basada en la tradicional volta catalana de maons emprada pels mestres d'obra del país, que ell reforçava amb tensors metàl·lics i que va saber vendre al mercat nord-americà com el Guastavino system, la clau del seu èxit internacional. L'edifici del carrer Villena per a la fàbrica Muntadas no va tenir la sort d'altres obres de Guastavino, majoritàriament conservades, sinó que va ser enderrocat al segle següent per a obrir pas a la Gran Via de Barcelona (l'edifici va ser motiu d'atenció a les VIII Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, celebrades l'any 2009 sobre el tema «Barcelona i les grans fàbriques dels segles XIX i XX», on, com no podia ser d'altra manera, es lamentà la pèrdua d'aquella peça inestimable del patrimoni històric de la ciutat).

Els escassos registres documentals d'aquesta fàbrica (que canvià el nom inicial de Bernat Muntadas, Jaume Martí i Cia., pel de Bernat Muntadas, Ignasi Aparicio i Cia., quan la mort del gendre Jaume donà pas a l'ascens del gendre Ignasi en el negoci), ens indiquen que l'any de la inauguració, 1859, empleava 204 operaris i era, per tamany, la segona (després d'Antoni Escubós i Cia, que en tenia 280) d'entre les 123 empreses industrials censades a Sant Martí abans que fos agregada a Barcelona com a barri. Recullen també els registres que va ser la segona fàbrica d'entre les de Sant Martí per quota fiscal el 1877 i el 1886, anys en què tenia, respectivament, 278 i 266 telers (les dades, prou eloqüents de la importància de l'empresa, les trec de Jordi Nadal i Xavier Tafunell, Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847-1992 , Columna, Barcelona, 1992).

La conquesta econòmica de l'estat. La España Industrial va ser de bon començament la més pròspera del ram cotoner de la península i havia de jugar un paper clau en la modernització del país. Però més enllà de les oscil·lacions inherents al cicle econòmic, el balanç global d'aquella prosperitat va acabar sent inevitablement arrossegat per allò que l'indiscutible historiador d'aquella revolució, Jordi Nadal, ha dictaminat sense pal·liatius com el gran fracàs del procés industrialitzador espanyol (Jordi Nadal i Oller, El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, Crítica, Barcelona, 2009), un fracàs que, en el cas de La España Industrial, arrossegaria com una fatalitat al tancament final de l'empresa l'any 1981 en plena fallida.

Però abans de la desfeta, durant algunes dècades del segle XIX, La España Industrial representà el símbol inequívoc de la modernització i la prosperitat catalanes i, per extensió, d'un cert progrés relatiu d'Espanya. Més enllà de la fàbrica, aleshores la política econòmica d'aquella modernització es lliurava bàsicament en el front versàtil del conflicte d'interessos proteccionisme-lliurecanvi, lligat a la creació d'un mercat interior espanyol i defensat pels industrials catalans sota la fórmula d'aranzels que volien dissuadir la possibilitat d'importació de manufactures estrangeres susceptibles de competir amb els productes propis. Aquesta política va ser defensada directament, de forma personal, pels mateixos Muntadas, que en diversos períodes aprofitaren la seva influència gremial per ocupar cinc presidències del ram i de la gran patronal: en primer lloc a través de la primitiva Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats, pel ja esmentat patriarca de la família, Maties Muntadas Font, i pel seu fill, Pau Muntadas Campeny el 1832; i després a través de la presidència del germà d'aquest, Josep Antoni Muntadas, en l'Institut del Foment del Treball Nacional, els anys 1879 i 1880, i pel fill d'aquest Lluís Muntadas i Rovira (1865-1911) en el rebatejat Fomento del Trabajo Nacional entre 1907 i 1911, que trenta anys més tard, durant el franquisme, presidiria també un home d'extens nom i significativa ortopèdia aristocràtica, el gendre de Maties Muntadas i Rovira: José María de Albert Despujol, Peralta y Pujol de Senillosa, baró de Terrades (1886-1952), el qual entre 1941 i 1952 va beneficiar-se del proteccionisme rabiós pel qual havien lluitat sempre els fundadors i del que La Espanya Industrial va gaudir sense restriccions, gairebé en règim de barra lliure, aprofitant en la postguerra espanyola la fase autàrquica de la dictadura.

De menor visibilitat pública, però no menys efectiva, va ser la influència indirecta que els Muntadas exerciren de bon començament a través del seu lobby a Madrid (citat amb aquest terme extemporani, més propi del segle següent, en el llibre de Josep Jané Solà (ed.) Laureà Figuerola i la pesseta, Societat Catalana d'Economia, Barcelona, 2003). Comptava aquest lobby al començament amb dues figures catalanes cabdals: en el pla polític, el ja citat Joan Prim, que convertit en l'heroi nacional de la guerra del Marroc havia estat promogut al generalat i com a tal exercia el paper d'autèntic poder fàctic; en el pla econòmic, l'herald de La Renaixença catalana, Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), que perllongava la seva influència a través de les relacions personals i l'ús no sempre confés del diner: així, amb un altre distingit membre del grup de pressió, Pascual Madoz (el desamortitzador ministre d'Hisenda en el govern d'Espartero), administrava un fons de sis mil rals de billó mensuals creat per la Junta de Fàbriques per tal que la premsa publiqués articles favorables al proteccionisme amb vista a la tramitació de la llei aranzelària que s'acabaria aprovant el 1849.

La impostura renaixencista. Aribau formava part del grup de burgesos catalans que, com els Muntadas, s'havia traslladat al bell mig de la capital política de la naixent nació espanyola per a lliurar-se a la conquesta econòmica de l'estat. Seguien tots ells l'impuls d'allò que l'historiador Josep Maria Fradera n'ha dit «el doble patriotisme» d'aquells burgesos (La pàtria dels catalans, La Magrana, Barcelona, 2009): Francesc Alabau, Xavier Albert, Antoni Barata, Jaume Ceriola... són només els noms d'alguns dels integrants d'aquell grup (unes quaranta persones de desigual i influent relleu econòmic, i en Ceriola president de la Junta de Govern de La España Industrial), entre els quals el banquer Gaspar Remisa, el seu membre més emblemàtic, va ser, com a patró d'Aribau que era, el destinatari de l'Oda a la pàtria (1833) del que aleshores només era sedicent poeta.

Aquesta composició patriòtica, publicada a la revista El Vapor (significativa capçalera, lligada a la idea de progrés en voga que emanava d'aquella energia emergent), ha estat exalçada durant anys com el símbol premonitori d'una Renaixença catalana que, en els medis acadèmics, només havia arribat a posar tímidament en entredit el citat Fradera (va ser l'any 2003, al llibre Cultura nacional en una sociedad dividida: Cataluña 1838-1868, editat per Curial) i que, més recentment, en començar 2017, ha estat qüestionada ja obertament sense embuts per un extens estudi de Marfany (Joan-Lluís Marfany, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença , Ed. 62, Barcelona, 2017). En aquest llibre l'autor planteja que la recuperació el 1859 dels Jocs Florals (convinguda convencionalment com la fita d'eclosió de La Renaixença) coincideix, contradictòriament en l'àmbit social, amb la consolidació de la diglòssia estesa els anys precedents entre la burgesia del país: els burgesos catalans havien passat a parlar el castellà com a llengua de prestigi i ús públic, mentre que restringien i confinaven el català bàsicament a l'àmbit domèstic. També en això es plegaren els Muntadas als vents dominants, i en seria al cap dels anys la millor prova la castellanització dels seus noms, que, ultra l'àmbit públic, acabarà per prendre possessió irremissiblement també de l'espai familiar. Es tracte d'una situació sociolingüística que evidencia la impostura de considerar Aribau com l'àngel de l'anunciata renaixencista (ell, que no va ser d'altra banda casualment que va fer la majoria dels seus escrits en castellà), i fóra raó més que suficient per a descol·locar aquells estudiosos que segueixen considerant la Renaixença com una mena de revolució cultural a la catalana.

En qualsevol cas, cal dir-ho, la qualitat literària d'Aribau és fora de dubte, i cap autoritat crítica, que jo sàpiga, l'ha posat mai en entredit. Més enllà del paper simbòlic o directament polític que se li pugui atorgar quan es reconeix que Aribau s'avançà en més de vint anys a la pujança que havia de prendre la literatura culta en català respecte a la producció escrita dels segles precedents, l'Oda a la pàtria ha estat reconeguda indefectiblement i de forma precisa per la seva «llengua noble» i per «la mètrica perfecta de les seves arrodonides estrofes de vuit alexandrins cada una» (ho recullo així, tal com va descriure-la l'insigne estudiós de la nostra literatura Antoni Comas, 1931-1981).

Respecte a la impostura renaixencista aquí exposada, Marfany planteja raonablement el dubte: «si La Renaixença no va ser cap renaixença, aleshores ¿què va ser?». Perdó per ficar-m'hi, però tampoc sóc jo el primer a suggerir sottovoce que va ser un intent de cohesionar en el pla simbòlic un projecte de catalanitat que, mancat de continguts i objectius clars, semblava condemnat al fracàs. No hi ha dubte que Marfany pensa el mateix. Bravo Marfany! Calia --primer pas-- obrir la porta d'aquest armari. Resta pendent --segon pas-- sortir-ne i fer-ho extensiu.

El nacionalisme espanyol dels Muntadas. La nació-estat espanyola havia sorgit en començar el Vuit-cents, arran de la invasió napoleònica i la lluita del poble espanyol en l'anomenada guerra del Francès (guerra d'Independència espanyola) contra l'exèrcit de l'Imperi bonapartista i contra les idees il·lustrades que tractava d'imposar la seva administració: res a veure amb la inexistent nació mítica que la historiografia franquista vol colar com l'obra unificadora dels Reis Catòlics al tombant del segle XVè, i molt menys a la Covadonga del VIIIè en la lluita contra l'islam.

Marfany blasme, per la seva banda, la no menys mítica historiografia nacionalista catalana que, «des de com a mínim Els precedents del catalanisme de Pere Anguera» (l'historiador reusenc mort el 2010, que havia publicat el llibre l'any 2000), ha esdevingut canònica en els nostres dies, i que a grans trets resumeix críticament així: «els catalans, sotmesos des del 1714 a la dominació repressiva d'un poder aliè, van mantenir en tot moment una tossuda actitud resistent i una constant voluntat de restauració de la seva plenitud nacional...». Ben en contra d'aquesta visió de cofoisme idíl·lic, que atribueix el nacionalisme propi a l'esperit insubmís dels catalans, la burgesia emergent catalana a què pertanyien els Muntadas va jugar un acomodatici i significatiu paper en la construcció de la nació espanyola, que tot just acabava de començar, i en l'assumpció de la ideologia nacionalista que la conformava.

Com els Muntadas, aquella burgesia es va disposar a aixecar una indústria nacional espanyola que, de Catalunya estant, fos capaç d'ampliar l'abast dels seus negocis. I quan no se'n van sortir, quan no els quadraven els números i veieren fracassat el negoci d'aquell projecte, se'n tornaren cap a casa amb la cua entre les cames per emparar-se en un projecte polític d'àmbit contingent menys ambiciós: un regionalisme d'arrels catalanes i factura autonomista que finalment el 1901 va trobar la seva fórmula política en la Lliga Regionalista. Exactament el camí seguit pels Muntadas, que l'any 1851 plegaren veles i traspassaren la seu social de La España Industrial a Barcelona. El correlat dels fets posteriors aportat pels testimonis pròxims confirmaria els indicis de què al cap dels anys la majoria de membres d'aquell clan familiar votaven la Lliga Regionalista. Tal com, per exemple, va fer el meu avi, Josep Martí Muntadas (1861-1931, a qui, com a la resta dels meus avis, no vaig arribar a conèixer) i segurament varen fer també els seus germans, Jaume (1862-¿1907?) i Gonzalo (1865-¿1912?), tots ells seguidors, o si més no simpatitzants, del líder regionalista Francesc Cambó, segons m'explicava ma mare.

La diferent perspectiva proporcionada per aquell canvi d'horitzó (implícit en el pas donat de Madrid a Barcelona) i les noves problemàtiques sorgides amb el desenvolupament econòmic facilitarien als industrials catalans i als representants polítics regionalistes concentrar-se en la defensa dels seus interessos de classe enfront d'un proletariat que a Catalunya s'estava organitzant per a resoldre en termes de poder les contradiccions que els nous temps escartejaven: primerament, sota les fórmules d'autodefensa pròpies del primer sindicalisme obrer (com el de Les Tres Clases de Vapor, citat més avall a propòsit de La España Industrial), i més tard, perillosament per a la burgesia, sota les banderes de la revolució social que preconitzava l'anarco-sindicalisme, la força obrera que havia esdevingut aclaparadorament majoritària al país.

La realitat dels antroponúvols materns. En Prim no estava per versos ni poemes. Més prosaic que l'Aribau, anava a sou dels Muntadas i signava les lletres dels pagaments que aquests li feien arribar ignoro amb quina regularitat i no se sap per quins serveis prestats. Res a veure, òbviament, amb l'interès públic que d'un heroi de la Pàtria caldria esperar. El doctor Jordi Nadal havia tingut a les mans constància d'aquells pagaments quan documentava els seus estudis sobre el fracàs de la nostra revolució industrial: ens ho explicava als alumnes amb la seva habitual sorna desmitificadora, a la classe d'Història Econòmica, l'any 1965.

Fins aquell moment, per a mi la història dels Muntadas no havia deixat de ser una nebulosa temporal esfilagarsada entre els confusos relats de la meva mare, que a la manera miltoniana, però en prosa, teixia el Paradís perdut de la seva infantesa: el sol dels estius a Lloret de Mar entre les barques dels pescadors, quan no existien ni vacances pagades, ni turistes, i ser estiuejant era el privilegi d'uns pocs: exclosa d'aquest restringit grup quan la fortuna girà l'esquena al seu pare (el meu avi Josep), es recuperà temporalment d'aquella dissort per l'enllaç matrimonial de la seva germana (la meva tieta Pepa: Josefa Martí Alcoverro, 1891-1975), que li portava a ma mare quinze anys i la ventura joiosament esbojarrada de tenir-ne vint. Esbojarrada i, sobretot, imprudent per a l'estreta mentalitat de l'època: casada la Pepa el 1911 de penal per haver fet Pasqua abans de Rams amb en Pareto (el meu futur oncle Enric Pareto Homs, 1891-1961), proporcionava, però, de retruc a ma mare l'aixopluc benefactor de la «tieta Engràcia» a la Costa Brava. La tieta Engràcia (germana de l'esmentat oncle Enric) era la famosa Graziella Pareto (1889-1973), soprano coloratura del Liceu que, a la Belle Époque catalana, es disputava amb la Maria Barrientos el lideratge de la popularitat entre els melòmans del bel canto local i, emparentada de lluny amb el cèlebre Vilfredo Pareto (1848-1923), posava el contrapunt lleuger i sensible (no ho recordo, és clar, però sembla que, assegut a la falda de la diva, jo li feia magarrufes tot tocant-li els palpissos), sobretot sensible, a la docta fama del mític i sorrut sociòleg italià, que flirtejava amb el feixisme i acabà anomenat senador vitalici per Mussolini: un quadre de color terrós, llunyanament ben fosc.

Menys acolorit encara, en qualsevol cas ben esvaït pels molts anys transcorreguts, el record matern molt més llunyà del Mas Casa Blanca a Piera i les llargues cavalcades senyorials del seu pare (aquell avi meu a qui sembla que entusiasmaven els cavalls) enllà dels límits de la propietat de la família.

foto Masia Casa Blanca, veinatge de Sant Jaume Sesoliveres, al tombant del segle XIX, Mur infranquejableen el record d'una heretat perduda.(Foto, Arxiu familiar.)

També grogós, el paper dels plànols que donaven fe d'aquella heretat pierenca perduda que ma mare guardava en un calaix del canterano de xicranda, l'únic moble noble de casa nostra, que jo valorava per la fascinació del compartiment secret que amagava el doble fons d'un dels seus calaixos... I d'entre aquell conjunt de nuvolosos i críptics relats, un de sol que es perfilava en imatges de colors ben vius a la meva imaginació d'infant: el cul de l'avi. L'avi boca-terrosa al llit, amb el pantaló abaixat i el cul enlaire, adobant entre udols de frisança el tret de sal que li havia descarregat a les natges un pagès del poble (¿relicte potser dels vells pagesos de remença?) enfurismat perquè muntat a cavall li xafava els sembrats.

Baixant d'aquests antroponúvols materns, el testimoni acadèmic del doctor Nadal a propòsit d'un Prim que cobrava dels Muntadas en efectiu donava fe el 1965 d'aquells relats de poder i distinció frustrada que en res no s'avenien ni amb els paisatges de l'estatus que ocupava la família quan jo era un nen, ni amb la realitat de l'austera postguerra en què ma germana i jo ens criàrem.

Aribau, perduda clau. Coherent amb la ignorància general, però menys entenedor encara, per a la meva sorpresa, és el cas de l'Aribau. D'ell no en vaig saber el paper en aquesta història fins fa ben poc, com ja he dit. I el vaig saber de trascantó quan preparava els materials per aquest escrit. De moment només en desvetllaré una part, que l'altra, la més sorprenent, me la guardo pel capítol següent. (Vegeu «Un retaule de la història de l'art català (Reretaula del recó del pare» .)

Aribau va ser aquell prohom contradictori que als vint-i-un anys havia sentit el cor inflamat per les idees liberals contingudes en el pronunciament revolucionari de Riego (1820) contra l'absolutisme borbó. Frustrat en la vocació de les lletres i afectat d'un quequeig que l'apartava de la brillantor oratòria necessària a la política, seguí una carrera de possibilitats no menys exitoses dins l'administració de l'estat, i quan, al cap dels anys, el 1857, es jubilà, va tornar a Catalunya, amb la salut malmesa i les butxaques buides, segons la llegenda hagiogràfica que en feu Manuel Montoliu en el seu llibre Aribau i el seu temps (Alpha, Barcelona, 1962), on el protagonista és exalçat com home íntegre («Deixà el món sense béns de fortuna, malgrat haver tingut repetides ocasions d'enriquir-se», conclou Montoliu), ometent qualsevol referència als 25.000 rals de billó anuals que rebia per la pensió de funcionari (trobo la dada a la correspondència recollida per Alicia Zambrana, El archivo Buenaventura Carlos Aribau de la Universidad de Málaga ). Tampoc es refereix Montoliu a les regalies del càrrec, que Aribau seguí cobrant fins als seus darrers dies (s'havia passat més de mitja vida a Madrid i encara li quedava un coll de cinc anys pel traspàs, que passaria al seu pis barceloní de la Rambla dels Caputxins, 36, 3r). Queda clar a la carta que, per compte dels Muntadas, li remeté Nicolàs Fons i Soler el 29 de març de 1862 (sis mesos abans que Aribau morís, el 27 de setembre d'aquell mateix any), una prova indiciària d'allò que a l'època encara no s'apreciava com a corrupció: «Como resultado de las explicaciones que mediaron entre V. y los amigos Srs. Coma y Muntadas cumplo hoy el encargo de poner en manos de V. una letrita de reales de vellón, diez mil, que estimaremos se sirva aceptar como una prueba de buena memoria y aprecio hacia una persona que en varias épocas ha prestado a este país servicios recomendables y que puede aún prestarlos, especialmente en aquellas cuestiones económicas que tienden a afectar a los intereses de nuestra industria, o están con ellos directamente enlazados. [...] [Y] espero poder remitirle dentro de algunos meses otra igual cantidad, entre tanto, reciba V. los afectos de todos los amigos...».

D'aquells amics vés a saber quants tornaren a recordar-lo un cop mort... Pel que fa als parents de la meva branca, perdut el fil temporal dels esdeveniments, ni sabien al cap dels anys que aquella celebritat que donava nom a un dels carrers més importants de la ciutat, i que creuava el nostre a tres cantonades, hagués tingut mai cap mena de relació amb la família. De petit, per descomptat, mai no havia sentit dir que l'Aribau (com tampoc no ho havia sentit dir mai d'en Prim) tingués res a veure amb nosaltres, on d'altra banda, i serveixi aquesta raó d'excusa a la nostra ignorància, tampoc teníem a mà cap historiador que pogués il·lustrar-nos sobre el cas.

Pel que sembla, Aribau, que entre 1847 i 1857 no parava d'acumular alts càrrecs oficials a la Villa y Corte (director general del Tresor; vocal de la Junta de Duanes i Aranzels; director general de Loteries, Cases de Monedes, Mines i Finques de l'Estat; vocal de la Comissió d'Estadística del Regne; secretari de la Intendència de la Reial Casa i Patrimoni...), posseïa un pessic prou gran de La Espanya Industrial: 437 de les 25.000 accions del capital inicial de l'empresa. Les accions d'Aribau, juntament amb les 300 de l'esmentat Pascual Madoz, i per damunt de tot les 2.122 del paquet accionarial dels Muntadas, conformaven el nucli dur d'aquell capital social, sobretot si atenem al fet que la resta dels títols s'esmicolava entre una munió de socis que només en posseïa cent per barba. Sabem aquests detalls societaris per l'extensa tesi doctoral de María Luisa Gutiérrez Medina ( La España Industrial, 1847-1853: Un modelo de innovación tecnológica , Universitat de Barcelona, 1994), el primer dels estudis monogràfics dedicat al tema a la universitat espanyola.

El paternalisme dels Muntadas i el plom dels seus sicaris. A Catalunya, el paternalisme laboral va tenir com a text doctrinari de referència el llibre d'Enric Prat de la Riba Ley jurídica de la industria (1898). De fet, s'inspirava en un model de relacions laborals emprat de feia anys pels empresaris d'algunes colònies tèxtils de les conques fluvials catalanes i unes poques grans indústries del país, entre elles La España Industrial. En aquesta fàbrica, el model paternalista dels Muntadas es basava en un marc de relacions laborals que va evolucionar amb el pas dels anys, conforme a les exigències tècniques del moment. L'any 1853, abans d'introduir les màquines selfactines, l'empresa tenia 1.500 telers, 40.000 fusos i 1.500 obrers, i el 1881, quan n'assumí la direcció Maties Muntadas i Rovira, comptava amb 1.000 telers, 42.000 fusos i 1.600 obrers. L'any 1914 s'introduí un nou canvi trascendental quan l'electrificació substituí el vapor com a nova font de generació d'energètica.

Les formes paternalistes en el tracte, que els amos servaven els primers anys en les relacions amb els menestrals al seu servei, consistien a conèixer i saludar personalment als obrers, i fins i tot a interessar-se per alguna qüestió personal que els afectés. S'estenia en ajuts diversos que aplicaven discrecionalment i que implicaven la concessió de privilegis a determinats grups d'obrers en situacions problemàtiques: ajuts per a lliurar de les quintes els fills dels treballadors cridats a files (tema candent el 1870, l'any del motí de les quintes), fer front a malalties, proporcionar ocupacions a treballadors envellits o invàlids... «La reproducció de la força de treball es feia en cercles concèntrics: el nucli familiar, la família consanguínia més llunyana, i la gran família fabril, últim cercle concèntric que els envoltava a tots i del qual el fabricant era el cap visible», que es convertia així en el gran pare o patriarca de tots els seus obrers. Ho explica Carles Enrech (a Indústria i ofici. Conflicte social i jerarquies obreres en la Catalunya tèxtil. 1881-1923 , Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2005) com un tret específic diferenciador de La España Industrial, afavorit pel fet que el director coneixia personalment la majoria perquè residia amb la seva família dins del mateix recinte fabril (la residència familiar del director, actual Casa del Mig, és l'únic edifici de l'antiga construcció que es conserva en el nou Parc de l'Espanya Industrial, inaugurat l'any 1985 sobre els antics terrenys de la fàbrica). L'aprofitament del capital humà propi del paternalisme passava sovint per la creació de clienteles parentelars dins de la fàbrica. Així, per exemple, a la fàbrica de tissatge manual de Sabadell, a càrrec de Francesc Martí, i a la secció de cilindres i aprestos de Barcelona, on es comptabilitzen fins a nou membres del clan Martí que exerciren de majordoms o bé ocuparen llocs claus de l'organigrama productiu, com veurem en el capítol destinat a aquest nucli més pròxim que porta el meu cognom. (Vegeu «La Casa Blanca pairal dels Martí (Revolucionaris, cabalers, paràsits, ballarines)» )

El primer sotrac d'aquest model es produí a partir de 1854, quan la implantació de les màquines selfactines provocà un gran daltabaix pels llocs de treball perduts: la selfactina, importada d'Anglaterra, era la primera màquina de filar mecanitzada, permetia una important reducció de la mà d'obra emprada en la filatura i, alhora, multiplicava la producció manufacturera, disparant en conjunt la productivitat. A tall d'exemple, quan el 1881 Maties Muntadas es va fer càrrec de la direcció, La España Industrial era la segona cotonera del país per tamany (després de Can Batlló, a Les Corts: 1.350 telers, 53.000 fusos i 2.500 obrers), però també, i de llarg, gràcies a les selfactines, era la indiscutible primera en productivitat.

La introducció de les selfactines motivà una important mobilització obrera que arrossegà la detenció policial de nombrosos treballadors i la mort, cosit a trets, del contramestre del centre fabril de la Riereta, Bartomeu Miserachs. En endavant, les formes paternalistes s'alternaren, i fins i tot coexistirien, amb períodes de repressió policial i formes d'explotació salvatge pròpies dels orígens de l'industrialisme, radicalitzades més tard, en acabar la Primera Guerra Mundial, sota la forma extrema del pistolerisme.

De moment, repressió policial: en la vaga general de 1855, es practicaren noves detencions entre la plantilla; i en les razzies policials que el 1860 precediren la visita de la reina Isabel II a la fàbrica es procedí a la detenció preventiva d'obrers sota la vaga acusació del «fan “política” perquè reclamen drets socials», com denunciava el delegat Bové de les Tres Clases de Vapor al congrés de l'Associació Internacional de Treballadors celebrat a Barcelona l'any 1870 (trec la dada de Josep Termes, Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1868-1881, Barcelona, Ariel, 1972).

També alternança paternalista, durant les epidèmies patides al pla de Barcelona: de còlera, el 1854 i el 1865, i de febre groga, el 1870, en què es facilità assistència mèdica als malalts i es proporcionà ajut econòmic a les famílies afectades. En la de 1865 els Muntadas arribaren a instal·lar dos hospitals dins el recinte fabril i el director acompanyava al metge en la visita diària als malalts.

Quan mataven pels carrers. Manllevo el títol de la novel·la homònima que Joan Oller i Rabassa (el fill menor de Narcís Oller) dedicà l'any 1930 al fenomen del pistolerisme barceloní de la dècada precedent. La guerra desfermada entre els sindicats únics afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les bandes a sou de la patronal dirigides successivament pel policia Bravo Portillo, l'espia alemany Rudolf Stallman (baró de König) i el cap superior de policia Miguel Arlegui (marcant el pas, a partir de 1919, de la política del governador Severiano Martínez Anido, i des de l'octubre d'aquell mateix any amb la inestimable ajuda del Sindicat Lliure fundat per militants carlins al servei de la patronal, que s'afegiren al carro pistoler) donà lloc a un foc creuat d'atemptats que en el curs de dos anys àlgids, 1920 i 1921, sumà 602 víctimes, entre morts i ferits dels dos bàndols: Més de mil víctimes si s'amplia el període de recompte mig any amunt i poc més d'un any avall.

Contribuïren en part a la radicalitat d'aquella lluita a mort les condicions creades per la neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial: d'entrada, el conflicte bèl·lic havia afavorit els negocis dels industrials catalans a costa de la sobreexplotació i l'empitjorament de les condicions de vida dels obrers, que treballaven de sol a sol en jornades esgotadores. Alhora, la guerra va convertir el port de Barcelona en un punt neuràlgic del tràfic d'avituallament i material bèl·lic dels exèrcits en lluita, fet que atreia l'interès de l'espionatge internacional i convertia la capital catalana en un cau d'agents estrangers. Però, a finals de 1918, la firma de l'armistici va deixar a l'atur un exèrcit d'obrers exhaust i més pobre que mai, així com, sis mesos després, en subscriure's els acords de pau a París, havien de quedar sense ingressos un munt de confidents i malfactors desmobilitzats de les petites tasques auxiliars que rendien a sou dels espies. Aleshores, aquest personal vagarós, mancat d'ofici i de benefici, passà a formar part del mercat de gent disposada a prosseguir en la fosca qualsevol activitat il·legal que els fos retribuïda: no tots els estudiosos hi estan d'acord, però entre ells sembla prevaldre la idea que l'ofici de sicari quedava garantit.

L'insurreccionalisme anarquista derivat de la il·legalització de la CNT (declarada fora de la llei el 1911, l'any següent d'haver-se constituït) es veié sens dubte afavorit per l'ascens dins de l'organització anarco-sindicalista de grups d'acció de gatell fàcil. Però tampoc la patronal no li anava a la saga i, arran de la vaga del tèxtil de 1913, alguns dels seus dirigents es desmarcaren de Foment del Treball, la gran patronal. Per exemple, Josep de Caralt, el president d'aquesta, fundà el 1914 l'Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet, que organitzà bandes de pistolers per a treure's del damunt, liquidant-los, els sindicalistes molestos.

La España Industrial tampoc es va quedar enrere en aquest perillós joc i va tenir un paper molt important en la gènesi del pistolerisme. Representats feia anys els Muntadas pel ja esmentat Maties a la direcció, lliuraren molt abans del període crític de 1920-1921 la seva guerra particular contra l'incòmode Sindicat de Contramaestres, Ayudantes y Preparación de Tejidos (el Ràdium), que havia nascut en el marc de les vagues del tèxtil de l'any 1916 i que, agrupant els obrers més qualificats del ram (imprescindibles per a la bona marxa d'unes empreses progressivament tecnificades), havia aconseguit millores salarials contràries als interessos empresarials. En aquesta guerra, comptaven els Muntadas amb la incondicionalitat dels empresaris de tres fàbriques pròximes (Balet i Vendrell, Batlló i Trinxet), que l'òrgan cenetista Solidaridad Obrera no dubtava a desqualificar com «las cuatro hienas de Sans», i que el juliol d'aquell any havien aconseguit que fos declarat il·legal el Ràdium. El febrer de 1917, tres contramestres contractats com esquirols per La España Industrial foren tirotejats en sengles atemptats, i atacs semblants van patir dos obrers i un altre contramestre de l'empresa el març i el juliol. La Vanguardia de l'època no dubtava a relacionar aquella ratxa d'atemptats amb el conflicte de l'il·legalitzat Ràdium (el tema el tracte a bastament Manuel Domínguez a «El pistolerisme a l'Hospitalet», Quaderns d'Estudi de l'Hospitalet de Llobregat, núm. 25, novembre 2011). La violència s'enquistava...

Naturalment, més d'hora que tard, l'abast del pistolerisme local acabaria deixant els seus estigmes en els Muntadas i el seu entorn. El subcap de filatures de l'empresa, Joan Perramon, i l'escrivent Salvador Miralles morien assassinats el 1921. No era un mer atzar propiciat aleatòriament per la profusió i la intensitat del fenomen (que també ho era, certament), sinó que responia sobretot a l'inexorable context social en què es creuaven fatalment els destins de tots plegats. Tanmateix, el sentit pràctic d'aquells Muntadas no semblava assabentar-se'n, perquè, com veurem, acceptaren el repte i seguiren tirant pel dret.

L'assassinat d'Antoni Pareto Maristany (1870-1921). La mort d'aquest Antoni Pareto es creua en la història del núvol Muntadas per l'injert irreflexiu de la tieta Pepita, com ja he explicat més amunt. L'entrada del clan Pareto proporcionava al conjunt de la família una imatge de particular relleu intel·lectual, que entre la bohèmia i la ciència dels nouvinguts, es fa impossible de trobar entre els Martí barcelonins. Tanmateix, aquella mort passava ignorada, poc menys que oculta, del tot aliena a la memòria comuna del conjunt familiar.

La víctima era propietari de dues importants fàbriques del ram de l'aigua del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat: la fàbrica d'aprest i blanqueig Can Pareto i La Aprestadora Española veïna, que havien estat les primeres de l'Hospitalet mogudes per l'energia del vapor. Eren l'obra d'un exiliat genovès, Antonio Pareto Briguardelli (¿1825?-1901), avi del difunt, que havia fundat la primera, el 1854, i comprat la segona el 1860 a un competidor. L'home s'assimilà tant al país d'acollida, que a l'interregne entre la caiguda d'Isabel II (1868) i la Primera República (1873-1874) reprengué l'activitat política deixada a corre-cuita, de manera forçada, allà al seu país: va ser elegit regidor de Barcelona amb l'alcalde Francesc Soler i Matas, el 1869, i fou diputat provincial per Cardedeu, el 1871, fins que els darrers dies de 1874 el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos obrí la porta a la Restauració monàrquica. Però, més enllà de les fàbriques i la política, demostrà sobretot la voluntat d'arrelament a la nostra terra al persistir en un segon matrimoni després que morís ben jove la primera dona. Dos matrimonis que, en dues tandes de dos i sis fills respectivament, deixaren una collita de germanastres que acabaria sembrant la discòrdia en la següent generació, quan els néts van haver d'enfrontar-se a la inapel·lable sentència notarial de l'herència. La trencadissa entre els de la primera fornada i la resta acabà sent absoluta i irreversible. Segons va escriure el meu cosí Lluís Pareto Martí (1923-2002): «La segona esposa... va tenir un altre fill (suposo que Antonio, com el seu pare), que de gran es va fer amo de la fàbrica, provocant una baralla amb el meu avi [Manuel Pareto Carreras, 1855-1910], que se'n separà no volent saber-ne mai més res, i per això el meu pare [l'Enric Pareto Homs] no recordava el seu avi... això fa que la meva família no es tractés amb el germanastre del meu avi ni amb els seus descendents, amb els que no ens coneixíem malgrat viure molt a prop» (són el passatge que el meu cosí Lluís dedica al cas en un inestimable manuscrit amb notes memorials que als anys noranta recollí sota el títol general «Jo, els Pareto i els Martí». El text no inclou cap referència a l'assassinat de l'Antoni Pareto, no en sé la raó. Però a mi m'ha resultat una guia fonamental en altres passatges i m'ha proporcionat pistes sense les quals ara aniria totalment a cegues en la reconstrucció d'aquest gairebé impossible relat). Respecte a la persistència d'aquella ruptura familiar, les notes d'en Lluís recullen, per exemple, que un d'aquells parents Pareto escindits del nucli barceloní va arribar-se fins al camerino de la tieta Engràcia, que estava actuant a Nova York: al final d'una de les funcions, ell es va fer anunciar, cal suposar que amb voluntat conciliadora, «dient que volia veure-la un cosí seu, i la meva tia va contestar que ella només coneixia uns Pareto, que eren el seu germà i els seus nebots»: Un autèntic lio de família, de difícil discerniment. Estaria bé que els descendents d'uns i altres, totalment aliens al greuge originari, puguessin reconciliar-se: pel bé de la Història!

Aquelles empreses dels Pareto foren sacsejades sempre per una gran conflictivitat laboral. El 1918, per exemple, havien arribat a patir una vaga de sis mesos. I quan a començaments de 1921 l'hereu acomiadà 27 treballadors afiliats al sindicat cenetista i els reemplaçà per membres del Sindicat Lliure, dictà la seva semtència de mort: el 24 de febrer va ser abatut pels tres trets d'un pistoler a la cruïlla dels carrers Muntaner i Diputació (Muntaner-Gran Via segons La Vanguardia de l'endemà), quan, acompanyat d'un guardaespatlles, es dirigia a peu des del seu domicili (Consell de Cent, 253, entresòl) cap a la fàbrica, al carrer hospitalenc que encara avui duu el nom dels Pareto. Un dels sospitosos detinguts per l'atemptat, que formava part de la llista dels acomiadats, va declarar que l'autor dels trets havia estat el cenetista Joan Baptista Acher, conegut pel nom de Shum amb què signava els seus treballs artístics. Però tots varen ser absolts per manca de proves. La fàbrica, venuda per la seva vídua dos anys més tard, prengué el nom de l'Auxiliar Textil Algodonera (ATASA) i l'any 1981 va tancar portes.

foto La meva mare, Anna Martí Alcoverro, en una imatge dels anys trenta. (Foto, Àlbum familiar.)
foto Retrat de Maties Muntadas Font (1856), oli de Joaquim Espalter. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.
foto Casa-fàbrica d'indianes de Pau Muntadas, vestigi de l'arqueologia industrial barcelonina. Instal·lada el 1829 al carrer de la Patacada, 9, del barri del Raval, actual Tàpies, 6, ha estat recuperada com a equipament per l'acció del govern municipal.
foto Gravat de Maties Muntadas i Rovira, director de La España Industrial en el període 1882-1927.
foto L'escultor Josep Campeny Santamaría i la seva Font del Trinxa (1911), instal·lada a Barcelona, a la confluència de Pelai amb Ronda Universitat. (Foto, la segona, del bloc La meva Barcelona.)
foto Fàbrica tèxtil Muntadas, Aparicio i Cia., que l'arquitecte valencià Rafael Guastavino va aixecar per a Bernat Muntadas Cañellas al carrer Villena de Sant Martí de Provençals. Inaugurada el 1859, va ser enderrocada al segle XX per a obrir pas a la Gran Via de Barcelona.
foto Joan Prim comanda el batalló de voluntaris catalans a la batalla de Tetuan (1860): efemèrides recollida en l'oli El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865), encarregat per la Diputació de Barcelona al pintor Francesc Sans i Cabot. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
foto Logotip dels Primers Jocs Florals, celebrats a Barcelona l'any 1859.
foto L'avi Josep Martí Muntadas. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La meva mare en l'evanescència d'un carnaval familiar (¿1925?): mantó de manila, vanos, somnis... (Foto, Àlbum familiar.)
foto Josefa Martí Alcoverro, la meva tieta Pepa, l'any en que es va casar, 1911. (Foto, Àlbum familiar.)
foto La tieta Engràcia, Graziella Pareto, immortalitzada sobre el paper com la Dama de les Camèlies de La traviata verdiana, amb dedicatòria de 1925 pels seus seguidors melòmans. (Foto Àlbum familiar.)
foto Bonaventura Carles Aribau (1844), oli de Joaquim Espalter. Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.
foto Logotip de Les Tres Clases de Vapor, entre les primeres formes d'autodefensa obrera organitzada a Catalunya.
foto Logotip de La España Industrial